Casta casta

No hi ha dubte: els mitjans de comunicació s’han vist infestats per una nova espècie de caràcter víric: els podemòlegs. A diferència dels seus cosins propers, els podòlegs, que com tothom sap, tracten els peus i les dureses que comporta el caminar, aquesta nova tipologia de suposats experts en vendre’s a sí mateixos, analitza des dels angles més inesperats i contrafets, si el fenomen que representa Podemos te fonament, o si s’aguanta sobre peus de fang. Tan sols a l’ABC trobem més de 500 entrades d’opinió dedicades a en Pablo Iglesias, però en d’altres baluards del credo patri, com ‘La Razón’, no es queden molt més curts. Si dediquem un moment a analitzar el pretès escarni que hi posen en aquestes cròniques i retrats, en la seva major part bastant matussers, ens trobem amb imatges molt recurrents: Peter Pa bolivarià, mòmia de la Plaça Roja, terrorista i falsari, sans culotte guillotinador. Però quelcom passa quan fins i tot aquest afluent etern de la dreta que és el centre, però també en alguns contraforts ideològics de l’esquerra, s’insisteix en denunciar el caràcter oportunista, moralitzador o farisaic d’un líder que, a força d’ofenses, vituperis i mofes, sembla que el vulguin convertir en un autèntic màrtir.

Es cert que per a alguns que porten picant pedra política des de fa lustres, o que provenen per exemple de la praxis sindical, Pablo i Cia, poden semblar de vegades verges vestals que descendeixen jactancioses per les escales de l’acadèmia per a portar-nos la bona nova de que és possible un món millor. Però la veritat és que el missatge possibilista de Podemos colla i trasllada força i il•lusió a un espectre ampli de la població, que porta massa temps partint de la precarietat, del menyspreu i d’una insportable incertesa que ha estat massa temps orfe de qualsevol referent. Aquesta és la importància i el valor d’aquesta nova formació que tant agreuja a alguns/es i tanta esperança alimenta en d’altres. Aquest és el potencial polític d’un partit que avui aglutina el poder transformador d’una esquerra que recupera, per primera vegada en molts anys, el somni i la voluntat de revertir l’hegemonia neoliberal i restablir un model polític i social en el que puguin prevaldre la honradesa, la justícia i la solidaritat. Aquesta és, en definitiva, la responsabilitat d’un projecte que no neix per generació espontània, sinó que és producte de moltes altres lluites i experiències prèvies que conflueixen i fan d’aquest, el tan esperat pivot sobre el que recolzar al fi un canvi inajornable i necessari.

Tanmateix hi ha tres qüestions que precisen d’algun discerniment. En primer lloc està la disjuntiva de si es tracta de prendre el poder o de transformar el sistema. L’ADN ideològic de Podem te número i aquest és el 15. Aquest cromosoma del 15M comporta de manera inequívoca el síndrome de la democràcia profunda, però encara està per veure si el que s’ofereix és realment una reforma substancial i institucional de la societat civil que superi la rèmora que suposa la democràcia representativa, o si es tracta de sanar i moralitzar allò existent, el què, en termes de transformació del sistema, vindria a ser donar gat per llebre. La democràcia o bé es desenvolupa o s’enquista i desapareix. Calen per això nous espais en els que es pugui articular i és precís reforçar-la i millorar-la allà on ja és present. Aquest és el segon punt. Perquè convé aclarir si hi ha intenció de superar el clàssic error d’apreciació acadèmic, tan present en l’ortodòxia comunista, de concebre el conflicte social com quelcom subaltern i corporatiu que no serveix més que com a “terreny d’educació i ensinistrament polític dels treballadors i, per sobre de tot, com a instrument de promoció del partit polític. En una paraula, com a trampolí per assolir el poder” (Bruno Trentin) o per assaltar els cels...

El Trotski torturat per la seva consciència que tan bé descriu Leonardo Padura en una gran novel•la ho diu amb rotunditat quan maleeix “haver esborrat la democràcia de les organitzacions obreres contribuint a convertir-les en entitats amorfes que ara utilitzen els buròcrates stalinistes per a cimentar la seva hegemonia”. El topic del règim del 78 oblida amb excessiva facilitat els morts d’Atocha, les presons franquistes i els perills d’una involució real que mostrà la seva cara ensopida i estúpida un 23 de febrer. De la mateixa manera omet de manera interessada i injusta la lluita desigual de ja prop de 300 companys/es encausats per defensar els nostres drets. El menystenir la lluita obrera i els seus principals recursos; el diàleg social i la negociació col•lectiva, suggereix una visió jeràrquica de la democràcia que, avui, dificulta enormement la confluència en la lluita comuna d’un moviment obrer que te prou forces i dignitat suficient, com per a no acceptar que ningú li imposi els seus portaveus. Es aquí doncs, on existeix el potencial més important, i és aquí, doncs, on hi posa més esforç el poder per alimentar tota mena de desavinences i equívocs. I aquesta és la darrera qüestió. La victòria precisa de la confluència amb el treball organitzat, però també dinse el conjunt de l'esquerra. I per això cal deixar-se estar de creus i pedestals. Potser sembli més estratègic esperar-se... Però sense oblidar que castedat i mística és casta de casts... I casta casta no és més que casta al quadrat.