L'art de la pau

Davant una massacre tan menyspreable com la de la Rue Nicholas Appert, la primera reacció és la d’incredulitat. Quan les dades son corroborades, les fotografies fixen escenaris i cares, i els mapes i gràfics situen els fets, la temptació següent és la d’identificar arguments, motius o raons. Es pretén així apaivagar la sensació irritant d’impotència, diluir el sense sentit que acompanya la violència, quan aquesta es presenta de manera tan arbitrària i brutal. És llavors quan es pot cometre l’error d’intentar atribuir-li un marc lògic, històric, polític o moral a un excés que és tan poc racional com humà. Perquè si ho pensem bé, no hi ha gairebé diferència entre Said o Cherif Kouachi i Andres Breivik, tot i que, en termes ideològics algú pugui sentir-se temptat a situar a l’un en les antípodes dels altres dos. La iniquitat en la planificació, la supèrbia indiferent i infame a l’hora d’executar a les seves víctimes, fa d’ells subjectes propers, membres d’una mateixa estofa, arrabassada i roïna. Son el que s’ha volgut anomenar ‘llops solitaris’, això és, individus que al darrera d’una aparent normalitat mantenen latent i a flor de pell un instint sanguinari, criminal, més propi del licantrop que del llop animal.

La matança a la illa d’Utoya fa ara tres anys, o la recent execució sumària en les oficines de Charlie Hebdo, tenen en comú una rigidesa moral que odia visceralment qualsevol expressió rotunda de vida. Ja sigui la joventut en el cas de la illa noruega, o el humor irreverent, jovial, de la revista satírica francesa. La passió deslligada, la fecunditat creativa o la senzilla alegria de viure, suposen per a la ment torturada d’aquells que pateixen d’un individualisme gregari, solitari i vacu (totalitari per a Hanna Arendt), un greuge insuportable. No sembla pas que aquestes persones turmentades, ertes, puguin tenir la passió que es requereix per a venjar qualsevol tipus d’injustícia. Si de cas escenifiquen en un acte tràgic, abismal, no tant de justícia com d’ajusticiament i poder singular, la venjança per haver deixat de sentir. Davant aquesta desconcertant realitat sembla una ocurrència grollera que la solució per a la major part dels dirigents polítics passi per augmentar el control social. Fou la solució que es va voler aplicar després del 11 de setembre, i no ha donat cap resultat. Sembla molt més adient, útil i necessari, dilucidar com podem recuperar la coherència i la integritat, els dos únics antídots socioculturals dels que disposem avui quan es tracta de fer front a la bogeria i a la barbàrie.

En aquest sentit cal posar més atenció en la injustícia, la irresponsabilitat i la impunitat que es promouen a nivell global, però també al intern de les nostres societats. El fonamentalisme de mercat, amb l’espoli implacable de la riquesa social, de la cohesió i de la sostenibilitat, ha fet del cinisme la principal senya d’identitat contemporània. Mentre la gestió selectiva de la feina, de l’educació o de la sanitat estén la precarietat, la marginació i la incertesa a Europa, més enllà de les seves fronteres és la expropiació de recursos i matèries primes, la creació de falsos conflictes, la usurpació de tota sobirania, en definitiva, la lògica extractiva d’un capital insaciable a l’hora d’identificar i espletar fonts de riquesa i de benestar, la que marca la pauta. Ambdues tenen en comú un únic element: la desestatalització en benefici de l’expansió dels espais d’intervenció de les grans transnacionals. Amb aquesta es promou la pèrdua de control i la fallida de la capacitat d’autodefensa de la població i de la societat civil organitzada. Així s’ha fet al Iraq, Afganistan o Síria, amb conseqüències que semblen prou evidents. Un fonamentalisme es converteix així en el brou de cultiu d’un altre fonamentalisme, igual de devastador i funest que el primer.

La frustració de les revoltes democràtiques a Egipte o Líbia, el bombardeig d’escoles o l’execució sumària de líders polítics o sindicals, ja siguin kurds, colombians o algerians, son el resultat d’un mateix patró de deshumanització que es reprodueix a escala global en les polítiques dels estats, però també en la incontrolable activitat d’homes llop com els Kouachi o els Breivik. La cultura de la pau, sepultada sota els cendres de les torres bessones, segueix essent la única via per a recuperar la sensatesa i el sentit comú. Haurem de furgar amb ganes per retornar-la a la llum. Deia l’enyorat físic i pacifista Hans-Peter Dürr que “la pau no ens caurà a la falda, sinó que requereix d’un esforç extraordinari. Demana molt d’olfacte, de precaució, prudència i sobre tot d’amplitud de mires. La pau és un art. D’entrada exigeix que siguem conscients del que ens connecta com a persones”. Son els éssers desconnectats els que es converteixen en un reflex d’un món en el que les decisions les prenen els autòmats i les executen els drons. Davant els fonamentalismes tan sols hi val més consciència. Per estendre-la son precisos recursos i estructures, però per sobre de tot, que no es controli a les persones, sinó la cobdícia, la hipocresia i la por.