Maquillatge

És singular i paradigmàtic que tot i tenir una història més curta que la dels seus correligionaris populars europeus, el PP hagi assolit un grau idèntic o fins i tot superior de cinisme. Això o bé rau en que s’haurien de comptabilitzar les darreres dècades del franquisme com a fase d’incubació del partit actual, o el seu pretès cinisme amaga a més una immaduresa pubescent. Sabem com resulta d’ardu l’aprenentatge de l’exercici de la responsabilitat. En el llindar de la joventut la tendència és a fer fora culpes i a evitar sigui com sigui qualsevol compromís. Així ho va fer en Aznar, i així ho ha fet també al llarg dels darrers tres anys en Rajoy, recorrent-hi una i una altra vegada a la ‘herència’ rebuda, per a justificar els seus desdits i renegaments. Davant cada xifra adversa o traïció programàtica, no ha volgut sinó apel•lar als errors dels seus adversaris polítics. Així el PP no ha estat responsable de la bombolla immobiliària ni te res a veure amb el nefast model de creixement, tot i haver dirigit el país del 1996 al 2004, i d’haver acompanyat la introducció de l’euro. Tampoc te res a veure amb la corrupció, ni amb la malversació ni tampoc amb el frau sistemàtic, i quan la culpa no és del PSOE, s’actua per força major, pels mercats, per Europa o per un ‘Viva la Verge! Que així és l’eterna joventut.

‘No em miris, no em miris’ cantaven els Mecano, i aquest sembla haver sigut la principal preocupació d’un Partit Popular que ha excusat per activa i per passiva tota responsabilitat. El problema rau però, en que si aquesta estratègia funciona quan es travessa un desert electoral, a l’hora d’apropar-se la cita amb les urnes, s’imposa un canvi de terç. Per aquesta raó`el PP ha començat a dedicar-se amb fruïció a l’art de la cosmètica i el maquillatge. Així pensa recuperar el seu atractiu i aconseguir ‘ombra aquí, ombra allà’ tornar a seduir al maltractat electorat. Per això ha començat ja a prodigar missatges sobre una portentosa recuperació econòmica al temps que sembrava la por sobre la pèrdua d’estabilitat o s’atrevia fins i tot a proposar-se, sense tremolar-li ni el pols ni la consciència, per a liderar la regeneració democràtica. Si recordem que la major part dels 1900 imputats, de les 170 condemnes i de les 130 causes obertes toquen de ple al PP i que noms com els de Blesa, Fabra, Bárcenas, Matas o Granados, s’han convertit en sinònim d’una corrupció generalitzada i endèmica, no sembla ni cinisme ni irresponsabilitat, sinó manca de pudor i desvergonyiment el creure que poden amagar un balanç polític i social tan miserable, al darrera d’un reguitzell de mentides i falses intencions.

A l’estat espanyol en cap moment li han mancat recursos, sinó ganes per recaptar. Si hagués posat la mateixa obstinació en perseguir el frau, l’evasió i l’elusió que la que va posar en el rescat d’entitats inviables, Cristóbal Montoro hagués pogut estalviar-nos retallades, pujades d’impostos i part del deute públic. D’aquesta manera, l’estat espanyol s’hagués estalviat convertir-se, com diu l’OIT, en el país desenvolupat en el que més ha crescut la desigualtat. Però potser es tractava precisament d’això, d’augmentar la riquesa dels uns al preu de la dependència i la precarietat dels demés. En termes d’ocupació, avui n’hi ha més aturats que quan el PP començà a governar, sense comptar els que han deixat el país o han perdut tota esperança. Aquells que treballen ho fan cobrant menys hores i en pitjors condicions, tant salarials, amb una pèrdua substancial de la capacitat adquisitiva, com contractuals, pels efectes d’una reforma laboral que ha sotmès als treballadors/es a l’arbitri de l’empresariat, ha dinamitat la negociació col•lectiva i ha intensificat la conflictivitat laboral. Diran que tot és del color del cristall pel que es mira, però al marge del mirallet en el que es mira en Mariano Rajoy, el país sembla haver-se perdut en un erm sembrat de cristalls trencats.

Tot i que no els convingui a aquells que es mofen davant el relat de la realitat, o li desitgen un ‘que es fotin’ als que no poden treballar, avui hi ha més de 10 milions de persones en el llindar de la pobresa i més d’un milió i mig de llars amb tots els seus membres desocupats. Si tenim en compte que aquest és el país en el que l’esforç per ajudar a les famílies amb fills és el més baix de tota Europa, no pot estranyar, què, com detalla UNICEF en el seu informe d’octubre, hi ha 2,3 milions de nens que viuen sota el llindar de la pobresa. No sabem si Mariano anirà a les barriades a llençar-los llaminadures o si els emmordassarà, però res ens pot sorprendre quan es presenta com un èxit el increment del 0,25% de les pensions, o com un gest l’augment en 3 Euros del salari mínim. Sembla ser que hi ha qui pensa que aquest és un país al que li manca cervell i memòria. Per descomptat que al seu govern li ha mancat sobirania i dignitat. Potser per això s’ha impulsat ara la sufocant campanya del ‘Encara queda molt per fer’. Darrera l’enganxosa farsa de moderació, diàleg i proximitat, es distingeix la melodia mecànica d’un cor d’acer: Mira ara, mira ara, mira ara, ja pots mirar, que m’he posat el maquillatge, i si veus la meva imatge al•lucinaràs i em voldràs votar...