Ocellots i pugons

Quan ara fa 15 anys Kosovo encaminà la seva independència, es va veure arrossegada a donar aquets pas per una espiral criminal alimentada per la neteja ètnica i la violència militar. Avui l’estat de Kosovo és un estat necessari, però també és un estat fallit, que intenta superar un gran nombre de problemes de caràcter estructural. La ruptura en les estructures productives i comercials compartides condemna la viabilitat de la major part del teixit industrial. La desaparició de la unió fiscal condicionà la política monetària i fins a dia d’avui, té conseqüències greus per a la qualitat i la cobertura dels serveis públics, però també per a poder-li garantir a la ciutadania l’accés a prestacions contributives bàsiques com és el cas de les pensions. L’alliberament del domini serbi no ha suposat tampoc una democratització més forta de la societat. Els interessos que avui li escriuen el guió a l’arquitectura institucional i a l’economia, responen en bona mesura a actors financers i multinacionals estrangers, que comparteixen el seu afany de control amb l’élite local.

Així, si avui busquéssim referents en la lluita per l’autodeterminació en Europa, l’exemple de Kosovo aniria, en relació al d’Escòcia, a l’altre extrem de la balança. Si es fan realitat les millores fiscals i competencials promeses per Londres, el govern del SNP tindrà tot i perdre el referèndum, un nivell d’autogovern més limitat que Kosovo, però una sobirania social més desenvolupada i amb majors garanties democràtiques. L’exemple de maduresa política que ha donat la societat escocesa al llarg del procés a més hauria de recuperar per a Europa el debat sobre l’autodeterminació i la conquesta de quotes més avançades de sobirania fiscal i política per a les seves regions i nacions històriques. Sembla clar que la regeneració democràtica que li pot i li ha de retornar la legitimitat al projecte europeu, passa per superar el model actual, que reprodueix en el Consell Europeu l’esgotador joc d’equilibris nascut a Utrecht fa avui més de 300 anys, i que costa de conciliar amb les aspiracions democràtiques d’una bona part de la ciutadania europea que exigeix polítiques socials i econòmiques que generin valor des de la proximitat. Com recordava José Antonio Nieto recentment en un article, la subsidiarietat no esgota aquesta demanda que precisa d’avenços en el federalisme fiscal i en la gestió territorial de les polítiques socioeconòmiques.

L’affaire Pujol-Ferrusola mostra fins a quin punt la dimensió del territori no ofereix salvaguarda davant la inèrcia corruptora de les élites financeres i econòmiques i el seu poder per a soscavar la democràcia mitjançant la instrumentalització interessada de la política. El propi debat sobre la independència, amb la retroalimentació entre Gènova i Còrsega, seus de dos partits obstinats tot i les estridències i escarafalls, en recolzar-se l’un a l’altre i tapar-se les vergonyes fins i tot al preu de generar crispació, mostra fins a quin punt la dimensió del territori no comporta en allò relatiu a l’honorabilitat de l’exercici polític cap garantia addicional. Precisament per aquesta raó la democràcia, com a fonament i essència de la política, és necessària a tots els nivells; en el municipi, l’àmbit autonòmic, però també en l’empresa, la universitat o l’àmbit veïnal. Qui intenti fer-la callar imposant la legalitat constitucional a la legitimitat democràtica, desvirtua la Constitució com mitja per a garantir la justícia, la cohesió i la pau social i la reivindica com un fi en sí mateix que s’imposa al conjunt de la societat.

En la part més desafortunada i lamentable de la intervenció de Jordi Pujol en el Parlament de Catalunya, va pronunciar l’amenaça vetllada de tallar la branca en la que haurien posat el niu ell i alguns més. Potser sigui aquesta la raó per la qual a més d’un se li va arrugar el bec. Tanmateix que en la branca a la que feia referència l’ex president de la Generalitat, hi conviuen no tan sols les aus autòctones de l’establishment català, sinó també aquells ocellots que avui aixequen el vol com orgulloses àligues imperials, quan el que els hi prem és tot allò que tenen a amagar. Així el que avui es fa més necessari que mai abans és exercir la sobirania popular i tallar la branca. Tot i que es destrueixi algun niu i s’hagi de trencar algun ou, és previsible que la poda li convingui a l’arbre i que potser fins i tot li permeti recuperar-se per a poder continuar creixent. A la democràcia li sobren la contaminació i els paràsits, i el que li cal és vigor i força. Perquè les urnes no maten, sinó que desactiven els conflictes. Per molt que li pesi als ocellots i als pugons.