L'any del salmó

Que el líder escocès quee ha sacsejat els fonaments de la citi de Londres es digui Salmond no li pot estranyar a ningú. De tots els peixos, el salmó no és potser el més roig, però sí el més rebel, i ho és per nedar amb força contra la corrent. Així, en la seva intensa i breu història, el primer ministre d’Escòcia ha fet palès un caràcter fort i indòmit, i al mateix temps una gran dosi de coherència quan, derrotat per les urnes, no ha dubtat en anunciar la seva renúncia. El debat escocès, que ha suposat una demostració de maduresa civil i política que voldríem per a nosaltres en una bona part d’Europa, s’ha articulat especialment al voltant de tres eixos. En primer lloc un respecte elemental per a la democràcia. El compromís demostrat per Londres a l’hora d’autoritzar el plebiscit es correspon amb una cultura política arrelada que imposa quan toca, subordinar els interessos als valors. En segon lloc està el plànol de la sobirania, de la identitat cultural i de l’emancipació històrica. Però al qüestió ‘nacional’ ha conduït de manera espontània i natural al tercer eix, el de la dimensió social, que és el que realment ha marcat el debat en torn al referèndum.

Els duels televisius entre el màxim líder unionista Alistair Darling, y l’escocès Alex Salmond, han mostrat curiosament una confrontació que no s’articulava al voltant de dos models nacionals, sinó de dos posicionaments sociopolítics profundament antagònics. Mentre l’ex ministre laborista de finances argumentava des del ideari del social liberalisme, això és del blairisme de la tercera via, el primer ministre escocès es defensava i contraposava la lògica de la democràcia social, redistributiva i solidària, que una vegada caracteritzà el discurs del progrés en Europa. La pugna ideològica es situà així no tant al plànol nacional, sinó al de la sobirania com a garantia democràtica per a estendre la justícia i la cohesió social. Aquest és el debat que aconseguí sumar, per instants, a una majoria darrera el projecte liderat per Salmond i és també el plantejament que en el cas de Catalunya, aconseguí guanyar al llarg de dècades a una bona part de la població per un projecte que, tot i ser liderat per la dreta, tenia un fort component social. La diferència radica sembla ser en que el salmó català es trobava més preocupat per protegir els ous que per remuntar el riu.

La corruptela al cercle del poder i també familiar del President que governà la Generalitat al llarg de més de 20 anys, amaga avui el fet de que fou aquest, juntament al breu i refrescant tripartit, l’etapa en la que es desplegà un major grau d’autonomia i de diàleg social en la història de Catalunya. La visió escandinava de la societat que publicités Pujol i la seva defensa del mèrit, la capacitat i la solidaritat com a elements de vertebració d’un creixement econòmic equilibrat i equitatiu, han quedat totalment desacreditats per la seva tèrbola gestió financera i, encara més, si cap, per la cobdícia, mediocre i trista que ha posat en escena la seva progènie. Tot i així convé remarcar que també l’herència política d’en Pujol, això és, el govern d’Artur Mas, ha suposat la subordinació del país al credo neoliberal i a la implantació d’una economia casino que ha empobrit i dividit a la societat catalana. La posició que ha defensat Alex Salmond en Escòcia és avui inexistent a Catalunya i no és tan improbable que la retroalimentació entre el nacionalisme del PP i el de Convergència que tan be els permet tapar-se el un a l’altre les vergonyes, acabi sepultant sota les ruïnes d’una bel•licositat forçada, la vocació per una solució realment democràtica.

També alguns subjectes polítics a nivell europeu no han volgut amagar el seu alleugeriment i la seva alegria davant el resultat escocès. És de suposar que el grau d’entrega de les élites europees als mercats converteix en perillós qualsevol exercici de democràcia popular, sense que tingui més importància el seu objecte o resultat. Es tracta d’evitar que s’escenifiqui qualsevol situació en la que s’empoderi la ciutadania i aquesta sigui capaç d’exercir la seva voluntat transformadora. Davant això s’imposa des de l’establishment una forta dosi de ‘realisme’ polític que pretén matar en la rel l’expectativa de canvia i també el sentit de qualsevol plebiscit, vaga o rebel•lió ciutadana. La legalitat, que no la legitimitat democràtica és avui la taula de salvament a la que s’arrimen tots aquells polítics que viuen del rèdit de la subordinació de la política a l’economia. Son ells els que intenten caçar desesperadament als salmons al vol i pretenen domesticar-los per a poder-los convertir en avorrits peixos d’aquari.