L'epidèmia invisible

El pont del 25 d’abril, al costat de Lisboa, s’alça a una altura considerable per sobre de l’estuari del riu Tajo. Un company de la CGTP portuguesa em comenta que la majestuosa obra d’enginyeria que avui porta el nom de la revolució de 1974, és el lloc escollit per un nombre massa gran de persones que han decidit posar fi a les seves vides. De 8 a 9 dones i homes, li diuen els amics de trànsit, decideixen treure’s del mig cada mes i saltar els 70 metres que els separen d’una mort segura. Semblen molts, masses. Tanmateix, aquesta xifra resulta, lamentablement, plausible. Segons l’Estudi anual de defuncions del INE de gener passat, l’any 2012 van haver-hi 3.539 persones que van decidir suïcidar-se a l’estat espanyol. Això suposa gairebé 10 suïcidis diaris. Tres vegades més en el cas dels homes que en el de les dones. El nombre de morts augmentà de 2011 a 2012 en un 11,3%, i la privació voluntària de la vida ja suposa avui al nostre país la primera causa de mort per als homes d’entre 25 i 34 anys. Una veritable epidèmia. El testimoni aclaparador, exasperant i amarg d’una societat que està al límit i que interioritza, brutalment, un conflicte que la consumeix.

La història, la circumstància, els motius o les denúncies d’aquells que decideixen posar fi a les seves vides no forma part de la crònica diària ni de l’actualitat informativa. Com en el cas dels cotxes fúnebres que circulen com fantasmes per la perifèria de les nostres ciutats per a estalviar-nos qualsevol confrontació innecessària amb la mort, també els i les suïcides son condemnats a l’ostracisme i a l’anonimat per a evitar que tinguem que enfrontar-nos amb l’escàndol que suposa la seva renúncia. Amb cadascun d’ells el nostre sistema, però també la nostra convivència perd legitimitat, cohesió i salut. Amb cadascun d’ells i d’elles es fa una mica més evident que, com en el cas de les malalties autoimmunes, una part del nostre organisme col•lectiu comença a confondre allò propi amb allò estrany, i abrasa, corroeix i elimina també aquelles cèl•lules que formen part del seu propi teixit. Les executa mitjançant la precarietat, la marginació i la por, però també a través de la irreverència, la frivolitat i la depravació que maten en la rel l’esperança i la il•lusió de totes aquelles persones que, per ser lliures, li exigeixen a la vida un mínim de dignitat i de coherència.

Patim així un lupus col•lectiu, voraç, sistèmic. Una malaltia greu que neix de la irresponsabilitat, del cinisme i de la mentida. De llençar sempre les culpes cap a fora, de negar allò evident, de convertir la realitat en un simulacre extenuant, de promoure la injustícia i la misèria, de perseguir tan sols el lucre, la notorietat i el poder tot i que sigui al preu de la covardia i de la infàmia. Una bona part de la societat està exsangüe i sense defenses. En ella s’acarnissen tots aquells que viuen de la feblesa aliena. El recent episodi del contagi de l’ebola a l’auxiliar sanitària madrilenya, mostra fins a quin punt fins i tot el perill d’una epidèmia resulta més tolerable i fàcil d’assimilar, que l’espectacle de la pandèmia moral i política que tenalla al partit que ens governa. El privilegi canònic, absurd i contradictori, de traslladar a uns missioners amb el risc d’estendre el contagi, i l’atac furibund, lacerant i inhumà contra una professional de la sanitat que posà en risc la seva vida per a complir, en condicions deplorables, amb la seva tasca, fa palès fins a quin punt el nostre virus autòcton és tant o més nociu que el que pugui suposar l’ebola.

La fatxenderia, la insolvència moral i la incompetència que posa en escena el govern de Mariano Rajoy en cadascuna de les seves empreses, ha assolit el grau de patologia sistèmica i suposa una amenaça seria per a la nostra salut econòmica, democràtica i política. La incapacitat per fer front a les seves responsabilitats, l’obsessió malaltissa per identificar culpables, amb especial tirada pels esglaons més febles de la cadena, ja sigui el funcionari l’auxiliar sanitari o el maquinista ferroviari, invaliden, a dos anys de les eleccions, el projecte del Partit Popular en el seu conjunt. El govern no te, davant el dictat dels mercats, prou sobirania, ni tampoc l’autonomia necessària davant els interessos financers i de les grans empreses. És un govern dòcil que és feble amb els forts i que s’acarnissa amb els febles. Es el producte d’una paràlisi democràtica que gangrena el teixit social i econòmic i que demana amb urgència d’un flux de sang fresca. Per a ser justos aquest lupus ferotge que corroeix els fonaments de la nostra democràcia hauria de contagiar-se ell mateix i extingir-se. El pont, que ja no uneix a ningú, sinó que ens divideix i separa, hauria de caure sota el seu propi pes i enfonsar-se a l’oceà.