Precarietat. Intervención en la fête de l'Humanité

Permeteu-me que abans de començar agraeixi als organitzadors la invitació que m’ha permès compartir avui amb vosaltres aquesta gran festa i aquest debat sobre un tema, la precarització, que lamentablement és de gran actualitat també a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

La precarització de l’ocupació a casa nostra comença fa molts anys, però sens dubte s’ha accelerat a partir del gir copernicà en les polítiques d’estímul que va anunciar el president socialista espanyol José Luis Zapatero el 12 de maig de 2010. Va ser en el marc de la presidència espanyola del Consell, pocs mesos després d’aprovar-se l’estratègia UE-2020 i tan sols 4 dies després de presentar Felipe González a Madrid l’estudi ‘Projecte Europa 2030. Reptes i oportunitats’. Aquest estudi elaborat per dotze així anomenats ‘savis’, potser convindria més anomenar-los apòstols del mercat, recull la filosofia que inspira l’austeritat i la governança econòmica. Aquesta es podria resumir en el següent: “Europa està en lluita amb el món, i per poder sobreviure, ha de guanyar competitivitat a costa del que sigui”. El preu com hem vist els darrers quatre anys, és el de sotmetre la política, i fins i tot la democràcia, a una ortodòxia econòmica profundament injusta, innecessària i equivocada.

Zapatero va començar a aplicar al maig del 2010 el ideari de l’austeritat i ho va fer no tan sols per pressió dels mercats, sinó perquè així li imposava el Consell Europeu, la Comissió i el BCE mitjançant diferents eines de pressió. Aquest ideari és molt simple i es basa en 3 fonaments completament erronis: 1) El deute és el responsable de la crisi i per tant s’ha de retallar en serveis i prestacions. 2) L’atur ve de les rigideses del mercat laboral i per això cal facilitar l’acomiadament individual i col•lectiu. 3) El desequilibri a nivell europeu ve de l’evolució dels salaris i per això convé intervenir i descentralitzar la negociació col•lectiva. La liquidació i privatització dels serveis públics, la destrucció de l’ocupació i la intervenció en allò que la Comissió critica com a ‘capacitat de fixar els salaris per part dels sindicats’ esdevenen així mecanismes per a forçar la deflació salarial i la precarització del treball.

Pel que fa les retallades i l’afebliment dels serveis públics, els atacs de les reformes de Zapatero i de Rajoy, amb intervencions en els Serveis d’ocupació que han suposat per exemple l’eliminació de 3.000 orientadors i mediadors laborals des del 2012, s’han acompanyat de facilitats creixents als actors privats. Així el president socialista va lliurar el 2010 l’accés a la intermediació en la funció pública a actors privats, a les ETT al sector de la construcció i a l’administració pública, però també a feines perilloses o insalubres. En Rajoy va anar un pas més enllà facilitant a les ETT tramitar contractes de formació i aprenentatge i fixant al 2013 un acord marc per la intermediació dels agents privats. Convé recordar que el paper de les ETT es potencia en un mercat laboral on les reformes estructurals faciliten i promouen l’acomiadament , es desvirtua la contractació i s’afebleix de manera substancial la negociació col•lectiva.

Amb un 25% d’atur no és d’estranyar que es pugui forçar la deflació salarial. Quan hi ha 2,4 milions de parats que porten més de dos anys sense poder treballar, 770.000 famílies sense cap ingrés i prop de 150 desnonaments diaris (més d’un cada 15 minuts), el terror social és prou fort per doblegar les resistències, més encara quan hi ha una forta hegemonia als mitjans que ataca els serveis públics i promou l’emprenedoria individual i l’eficiència dels actors privats. Una bona part de les reformes d’en Rajoy s’han fet l’agost quan els espanyols estan de vacances. Així ho va fer amb el president Zapatero al 2011 per canviar la Constitució, el 2013 per a obrir la intermediació laboral a les agències privades, i aquest agost a l’hora de decidir quines agències podran participar en la inserció laboral. Han guanyat Manpower, Addecco, Randstad, Eulen, però també hi podrà intervenir directament la patronal o les multinacionals. Aquestes actors podran cobrar per cada aturat de difícil col•locació entre 300 i 3.000€ mitjançant incentius que inclouen també la denúncia d’infraccions contra els assalariats.

El tipus de contractes obert a les agències de col•locació seran contractes indefinits, però també en pràctiques o de formació i aprenentatge. Els 41,66 milions que s’invertiran al 2014 i al 2015 contrasten amb força amb la inversió en la modernització dels SSPP d’ocupació, reduïda en un 50% i fa evident que del que es tracta és d’un pas decisiu en la seva privatització. No oblidem que al 2012 les polítiques actives d’ocupació es van retallar en un 21,% i en un 34,6% al 2013. La relació entre les ETT i les agències de col•locació privades és evident. Fa més de 10 anys, quan es va aconseguir garantir pels treballadors de les ETT les condicions laborals a l’empresa usuària, moltes ETT es van passar de gestionar la prestació de treballadors a la prestació de serveis. Amb la nova llei s’incorporen a la intermediació laboral, el que els hi obre un nou horitzó. Al marge del benefici que pugui treure el govern gràcies al lobby, hi traurà un altre rendiment, que li solucionarà un problema urgent.

Després de la fase de destrucció d’ocupació al llarg dels darrers anys, ara s’apropen les eleccions municipals el 2015 i les general al 2016. Les darreres eleccions europees li van suposar al bipartidisme PSOE-PP una davallada que els va posar per primera vegada per sota del 50%. Ara es tracta de millorar la imatge i per això cal una bona dosi de maquillatge estadístic. Tot i que el nombre d’hores treballades a l’estat espanyol continua descendint, l’atur ha començat a baixar. Augmenta el treball parcial i som ja el país amb més subocupació (treball parcial involuntari) a Europa, amb un 57,4% d’aquests treballadors que vol treballar més. La parcialització de l’ocupació s’acompanyarà d’un augment dels contractes de formació, en el marc de la garantia juvenil i d’altres mecanismes, on les agències privades tindran un paper important a jugar. Veurem als propers mesos com els seus resultats quantitatius desacrediten encara més els Serveis Públics i reforcen la ficció d’un país que torna a treballar.

Aquest és l’escenari de la precarització de l’ocupació com estratègia econòmica de la classe dominant per forçar la transferència de rendes del treball al capital. Aquest tipus d’intervenció en el mercat laboral precisa per la seva brutalitat d’una forta precarietat social que doblegui les voluntats dels treballadors i treballadores, però també d’una precarització de la política, per a garantir que no es pugui articular una resistència que canviï les tornes. Aquest és el dilema que ens trobem avui. La solució passa per reforçar l’organització dels treballadors i treballadores a les empreses per a defensar els interessos del conjunt dels assalariats, amb indiferència del seu contracte o de les seves condicions laborals. A més cal però recuperar la capacitat transformadora de la política en el marc d’una renovació democràtica que haurà de fer front a les inèrcies actuals per a generar un nou model molt més transparent i participatiu.