Un home anomenat 'Yunque'

És comprensible que davant la incertesa un vulgui recuperar les essències dels propis orígens. En el cas de la Unió Europea semblaria per això normal, que, davant la davallada a les recents eleccions al Parlament Europeu, es pretengui dirigir la mirada esperançada als inicis del projecte comú, això és, la Comunitat del Carbó i de l’Acer, de fa ara uns 60 anys. Que per aquest raó s’hagi volgut escollir com a líder un hom anomenat ‘yunque’, semblaria demostrar una certa coherència, no tan sols des del punt de vista siderúrgic, sinó també des del punt de vista geopolític, si tenim en compte que Jean Claude Juncker naixé al Shangrila cenroeuropeu i dirigí durant gairebé 20 anys un petit paradís fiscal situat entre Bèlgica, França i Alemanya. La complicitat amb la república federal li vindria a més per una doble vessant. Pel costat etimològic Juncker ve a ser el més proper al nostre ‘senyoret’ en alemany antic, i defineix també a la baixa noblesa agrària prussiana que ocupà llocs clau a l’administració imperial de principis de segle. Pel costat industrial, Junker fou l’empresa que introduí les primeres calderes a les llars alemanyes, però també jugà un paper central en l’aeronàutica civil i militar. Així mentre escalfava als ciutadans alemanys mitjançant els seus radiadors, uns pocs anys després faria el mateix sacsejant als habitants de la pèrfida Albió a base de contundents bombardeigs.

Ja el nom ve per tant a ser tota una declaració d’intencions. Que els britànics, i per davant de tots ells el primer ministre del Regne Unit s’hagin sentit atacats en les seves essències pel candidat a presidir la Comissió, sembla per això més que comprensible. Que tot i així Cameró de l’Illa s’hagi deixat arrossegar a una batalla perduda abans de començar i s’hagi condemnat a exercir de Cameró aïllat, és una mica lamentable i comporta a més un risc important a nivell europeu. La auto immolació diplomàtica del líder tory potser li hagi servit per a cohesionar les malmeses fileres del conservadorisme britànic i guanyar-li uns pocs punts en les estadístiques al insuportable UKIP, però comporta un precedent dolent per a la Unió. Al renunciar per primera vegada al consens en l’elecció del líder de la Comissió, s’obre la porta en el futur a un procediment poc integrador i que no necessàriament promogui la cohesió europea. Així es desvirtua a més part de la coherència guanyada amb la centralitat que ha tingut el Parlament Europeu en tot el procés de selecció. La provocació del primer ministre britànic i la posada en escena es deuen a més amb tota probabilitat a un càlcul premeditat: Que l’accés polític al mercat intern europeu que pugui perdre el Regne Unit als propers anys, es recuperi sobradament en el marc de les relacions normalitzades a nivell mercantil i econòmic que introduirà previsiblement el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions.

En relació a l’orientació social i econòmica que pugui imprimir en Jean-Claude Juncker a la Comissió Europea al llarg dels propers anys, és de témer que el quinquenni vindrà marcat pel bipartidisme europeu, això és: Continuïtat i vocació mel•líflua en la política fiscal i econòmica, que continuaran responent a les exigències dels grans estats, però especialment a les de la canceller Merkel i per tant del gran capital industrial i financer. Així ho confirmaria sembla ser l’escassa resistència mostrada per la socialdemocràcia europea a la reunió convocada per Françoise Hollande el passat 21 de juny al Hotel Marigny, a la que es va decidir recolzar sense esquerdes el lideratge compartit per Juncker i Martin Schulz a la Comissió i al Parlament Europeu. En relació a les qualitats personals d’en Juncker son anecdòtiques però rellevants les paraules del impronunciable Jeroen Dijsselbloem, cap de l’Eurogrup, quan es vanaglorià davant una televisió holandesa de ser més calvinista que el seu antecessor en el càrrec, tot i que menys donat a la bona vida. Si la relació amb l’alcohol sembla una qüestió secundària i que ha servit a la premsa britànica per a mostrar el seu costat més infantil i sanguini, el que si sembla evident és que Juncker no és candidat que vulgui o pugui canviar absolutament res en relació a la visió austera, reduccionista i mancada de solidaritat de la construcció europea que ha prevalgut al llarg de la crisi. Això pot comportar a mig termini un augment de la injustícia i de la desigualtat que alimentin encara més el discurs interessat i demagògic no tan sols de l’extrema dreta britànica, sinó del conjunt d’opcions còmplices amb el feixisme i la xenofòbia que s’han instal•lat com paràsits al Parlament, a l’espera de la primera ocasió propícia per a poder dinamitar la cohesió social, territorial i econòmica a Europa.