Contra natura

La política esdevé especialment portentosa quan aconsegueix reunir davant un mateix objectiu fotogràfic enemics suposadament irreconciliables, en allò que el comú dels mortals li diríem un acte ‘contra natura’. Potser l’exemple més suggerent a nivell històric sigui el de la instantània que eternitzà en Viatxeslav Mólotov i en Joachim von Ribbentrop a l’agost de 1940, poc després de repartir-se Polònia, Finlàndia i una part dels Països Bàltics. Però també la política en ‘minúscules’ dona per petites i grans traïcions i per fotogrames sorprenents. El pacte del Majestic al 1996 seria un bon exemple, però també la confluència dels líders de la dreta i de l’esquerra catalana al desembre de l’any passat a l’hora de presentar la consulta, o, uns dies abans, la dels líders del PSC, del PP i de Ciutadans, amb motiu del dia de la Constitució. Aquestes notables ocasions en les que es superen distàncies i es fan paleses coincidències momentànies i de caire ‘estratègic’, comporten habitualment una notable coïssor en els puristes d’un i altre bàndol, i mostren fins a quin punt pot ser dúctil la coherència ideològica quan del que es tracta és de consolidar una majoria necessària, o de repartir papers o cabals.

El passat dijous sens dubte es donà una situació d’aquesta naturalesa quan el Parlament va votar sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles palesí, kurd i sahrauí. La negativa de CiU a recolzar aquesta opció i la seva confluència ‘contra natura’ amb el partit d’Alícia Camacho, és encara més sorprenent, truculenta i escabrosa, quan el govern d’Artur Mas defensa a nivell internacional el dret a decidir del poble català i tatxa d’autoritari al govern de Mariano Rajoy quan aquest pretén prohibir aquesta iniciativa per ‘anticonstitucional’. Tanmateix on més mal fa l’oportunisme de CiU en aquest cas és pel context polític, el d’una brutal massacre humanitària de dimensions tan poc civilitzades com les de l’ofensiva renovada del govern Netanhayu contra la població civil a Gaza. Tot i que eren ben conegudes les preferències del president català, que ja al seu viatge de novembre passat a Israel fregà el ridícul quan intentà buscar algun paral•lelisme entre el poble de Jahvè i el propi, no deixa d’exasperar que justament aquell que pretén representar una àmplia majoria a favor del dret a decidir, s’ho vulgui negar per llagoter al poble palestí, al sahrauí o al kurd.

Aquest posicionament interessat situa el projecte de CiU en una tessitura especialment complexa, perquè al marge de la baixesa moral i la manca de coherència en relació als propis valors democràtics, el col•loca a l’alçada sempre relativa d’un govern espanyol que, a diferència del català, si pot sentir-se al seu aire quan del que es tracta és de defensar i avalar la raó ‘d’Estat’ en l’ofensiva militar israeliana. Tot i que és un mateix interès corporatiu, especialment en l’àmbit de la seguretat, de la tecnologia i de la recerca, el que mana en les relacions entre Barcelona, Madrid i Tel Aviv, el president català hauria de sospesar molt bé quines son les diferències. Sembla evident que en relació a la naturalesa política del projecte català aquesta és, malgrat el que desitgi l’Artur Mas, molt més proper a la lluita per l’autodeterminació dels palestins, dels kurds o dels sahrauís, que no a la lluita imperial del govern israelià a l’hora d’ampliar les seves fronteres o d’espoliar i monopolitzar recursos.

El Tribunal Russell dictaminà fa poc més d’un any fins a quin punt s’han vulnerat els fonaments del dret internacional quan s’ha impedit de manera permanent el dret del poble palestí a l’autodeterminació, s’ha aixecat el mur de la vergonya, s’han ocupat territoris mitjançant assentaments il•legals, s’ha impossibilitat el retorn dels refugiats, s’ha atacat i sotmès a càstig col•lectiu a civils a Gaza o s’ha violat mitjançant la tortura, la censura, la persecució o l’empresonament drets que haurien de ser inalienables i sagrats per un estat que es vulgui guanyar el respecte internacional. El recolzament al govern Netanyahu i l’alineament de CiU amb el Partit Popular no serveixen tampoc a la ciutadania israeliana, que així es veu abocada a una fugida cap endavant que la margina cada vegada més i la situa en les antípodes d’allò que es mereix i que li correspon per la seva pròpia i complexa història. En qüestions com aquestes el govern català es juga que, a nivell internacional, s’interpreti la reivindicació d’un estatus polític diferenciat per a Catalunya, no com la voluntat legítima d’un poble de definir-se democràticament, sinó com la reclamació d’un estat superbi i subjugat.