Partit Arna

El 5 de juliol es complirà un anys des que el govern va fer pública la seva decisió de reformar el sistema tributari. L’avantprojecte de llei que ha desenvolupat en aquest temps l’equip d’en Cristóbal Montoro i que es va presentar recentment, no sembla correspondre’s amb el que es podia esperar d’una reforma fiscal. Si el president del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda titllava la proposta com a ‘pegat’, altres experts l’han interpretat com un ‘retoc’ o una ‘mini-reforma’ que de cap manera està a l’alçada del que necessita la nostra economia per a poder abordar la crisi, ni tampoc del que reclama la societat espanyola per a corregir, en base als principis constitucionals de ‘generalitat, igualtat i progressivitat’ les deficiències d’un dels sistemes fiscals més injustos, limitats i ineficients de la Unió Europea. La manca d’ambició o de capacitat a l’hora de encarar políticament els profunds reptes plantejats al llarg del mandat, es resumeix una vegada més en fer front en el curt termini a la propera convocatòria electoral, això és, les municipals al 2015, i a la vocació cosmètica de no anar mai més enllà de les pures aparences quan del que es tracta és de democratitzar economia i societat.

Com no podia ser d’una altra manera, la suposada ‘reforma fiscal’ no és progressista ni tampoc progressiva. Ni desenvolupa cap nova figura fiscal, per exemple en l’àmbit del medi ambient, ni amplia tampoc ens trams del IRPF sinó que, ans al contrari, els redueix des dels actuals 7 a només 5. Així la fiscalitat del PP no descarrega a la classe mitja treballadora sinó que afavoreix principalment a les rendes més altes. Com mostra la Gestha, els autèntics beneficiaris de la proposta de Montoro no sumen més de 73.000 contribuents que suposen poc més d’un 0,3% del total de declarants. En la seva funció redistributiva la proposta del ministre d’Hisenda desplaça així el pes a les rendes mitges, això és, entre 12.450 i 53.450€, però la seva filosofia deficitària transfereix a més una bona part del seu cost real al conjunt de la població i especialment a la seva part més vulnerable. Perquè que ningú s’enganyi. El cost de l’estímul electoral del PP suposarà de 7 a 9 mil milions de pèrdues en ingressos que: O bé ampliaran el deute públic, o reforçaran els arguments per realitzar noves retallades en serveis i prestacions, o justificaran, una vegada hagin passat les eleccions, un nou augment dels impostos indirectes i especialment del IVA, i no precisament el que grava els productes de luxe.

Mentre els experts donen la batalla per perduda i vaticinen no ja una congelació de la despesa pública, sinó la seva disminució en 5 punts abans del 2018, el partit popular ho aposta tota a la màgia equívoca del que es coneix com a ‘conjetura de Laffer’, un reclam de tipus populista utilitzat per Ronald Reagan en la seva primera campanya electoral, i segons la qual la reducció dels tipus impositius elevaria els ingressos fiscals. Si es traslladés a l’estat espanyol el fort dèficit fiscal que es produeí gràcies a Reagan i Laffer a començaments dels anys vuitanta als EEUU, la Comissió Europea podria tenir nous arguments per imposar forts ajustos i retallades. A l’espera del miracle, el govern no podrà mobilitzar fiscalment els recursos que son necessaris per a reactivar mitjançant la formació, la innovació, la inversió i el crèdit la creació d’ocupació que, a hores d’ara, és el únic activador sostenible de la demanda com a motor del creixement social i econòmic. Una nova oportunitat perduda amb tal de beneficiar els dividends davant els salaris, les grans empreses davant les pimes, els grans patrimonis davant les economies domèstiques.

La ‘reformeta’ de Cristóbal Montoro més enllà de la seva baixa estatura moral, física i política te un clar segell ideològic. No pel seu aire electoralista que és de naturalesa purament pràctica, sinó perquè en el país de l’atur, la marginació i la desigualtat social, segueix protegint amb falsos arguments els interessos dels més privilegiats. Ho fa mitjançant la perpetuació d’un model que te la menor pressió, la més àmplia varietat de fórmules per a la exempció i la major borsa de frau fiscal d’Europa. Un model que dedica tan sols un 0,1% del seu producte interior a la gestió fiscal, el que suposa menys de la meitat i fins i tot de la tercera part del que és habitual a la Unió. Amb això es garanteix la manutenció del status quo per a la ‘immensa minoria’ dels ciutadans. Al preu de destruir l’economia i la cohesió social i política. Diríem que en relació al nostre teixit productiu, el partit popular mostra la voracitat de l’arna. Obsessionada i implacable.