Més enllà de Chihuahua

El recentment desaparegut dirigent de l’esquerra del labour britànic Tony Benn, feia, al desembre de 1989, el següent apunt al seu diari: “Neil Kinnock borda com un gosset al voltant dels talons de Thatcher i ella li dona cops de peu per fer-lo a un costat”. La imatge sembla prou gràfica i recull a la perfecció la política amb la que el líder laborista marcà tendència en la socialdemocràcia europea fins a principis dels noranta. Al temps que escombrava l’oposició interna amb mètodes antidemocràtics i deixava en l’estacada als miners en la vaga de 1984, Kinnock reforçà des de l’oposició simbòlica el discurs hegemònic del consens de Washington introduït per la dama de ferro, i posà els fonaments per la funesta tercera via d’en Tony Blair. Aquest tipus d’aventures tenen un cost evident, però també donen els seus fruïts. Tot i que el partit laborista deixà de ser el referent com a principal partit de la classe treballadora, Neil Kinnock, que fins llavors havia perdut totes les eleccions, fou escollit vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Reforma Econòmica, responsabilitat per a la que, de ben segur, havia acumulat mèrits més que suficients.

Al llarg dels següents trenta anys, la història s’ha reeditat en diferents països. De manera recent a Dinamarca i amb un detall sorprenent. La que va ser aclamada socialdemòcrata Helle Thorning-Schmidt i que, al llarg dels darrers anys, ha donat un dels espectacles més llastimosos de rendició ideològica i traïció programàtica, culminà fa poc la seva entremaliadura política amb un insòlit acte de coherència, això és, casant-se amb Steven Kinnock, el fill d’aquell polític al que Tony Benn, a finals dels vuitanta, posà a l’alçada d’un gosset Chihuahua. No sembla estrany que hagin estat el Regne Unit, Dinamarca i França, els països en els que precisament hagi triomfat l’extrema dreta en les darreres eleccions al Parlament Europeu. A l’abanderar les polítiques d’austeritat, que com tothom sap, no son socials ni democràtiques, la socialdemocràcia ha abandonat un espai polític del que s’han apoderat, sense dubtar-ho, els plançons i hereus dels Jean-Marie Le Pen o Jörg Haider, però també figures com el danès Morten Messerschmidt, que presenta, ja en el propi cognom, tota una declaració d’intencions.

El important recolzament electoral a Marine Le Pen, Ulrike Haider o Nigel Farage, no suposa un sisme polític nacional, com l’anomena Manuel Valls, sinó un terratrèmol polític europeu en tota regla, que hauria d’haver sacsejat fins el moll de l’ós les consciències polítiques de tots els demòcrates a Europa. Tanmateix no sembla que el vot de càstig hagi afectat al partit popular europeu, que ha perdut un 25% del seu electorat (del 35,8 al 28,2%), ni tampoc al seu ínclit candidat, l’experimentat euròcrata luxemburguès Jean Claude Juncker. Per part del presumpte socialisme europeu, que ha perdut poc més de 10 escons (de 196 a 185), sí sembla que es reclami un canvi d’actitud, tot i que potser això respongui abans a la necessitat de reunir una majoria al darrera del seu candidat Martin Schulz, que a la voluntat d’introduir un canvi profund en les polítiques, ja sigui en el plànol fiscal o de l’ocupació, ja sigui en el marc més ample de la previsible signatura d’un TTIP que pot tenir tremendes conseqüències per a la UE. En el nostre país i al marge del trasbalsat numantinisme d’en Pere Navarro, el PSOE sembla haver assumit la derrota i plantejar un canvi polític que, esperem, vagi més enllà del relleu generacional i sigui quelcom més que de naturalesa cosmètica.

La socialdemocràcia europea ho tindrà difícil per dues raons: Per les traïcions i falses promeses en l’àmbit social que s’acumulen al llarg del seu historial, però també perquè en el marc de la governança econòmica europea ha dilapidat el que era el seu principal capital: el respecte a ultrança de la democràcia. Si en el cas d’Amèrica Llatina la democratització li ha permès a l’esquerra recuperar l’hegemonia política en gairebé tot el continent, en Europa és la pèrdua de democràcia la que acompanya l’auge creixent del neoliberalisme i de l’extrema dreta. La construcció d’una alternativa europea des de l’esquerra haurà de fer front a allò que en José Luís Álvarez anomena amb encert ‘desconcert tàctic progressista’, això és, consensuar una estratègia que permeti reunir forces a l’intern i enfrontar amb èxit l’hegemonia als mitjans, als partits i al discurs públic, que ha implantat l’aparell financer al llarg de les darreres 3 dècades. Així sembla inevitable recuperar mitjançant un discurs senzill, clar i emocional la confiança i il•lusió dels que exigeixen democràcia, justícia i cohesió social.

Tot i que la dreta tatxi de ‘populista’ tot el que faci front a la lògica perversa de la política ‘impopular’ (i per tant antidemocràtica), l’esquerra europea ha de renunciar als tecnicismes i tacticismes per a connectar de nou amb les necessitats d’una ciutadania que te en l’atur, la precarietat i la marginació els seus principals enemics. Per això haurà de deixar de banda el seu eurocentrisme, i enriquir la seva constel•lació ideològica amb altres importants experiències polítiques que ens venen de l’altre costat de l’oceà Atlàntic. La diversitat de models, l’estimulant frescor i coherència de líders com en Mújica o en Correa, son avui l’esperança més gran per un continent europeu que sembla esfondrar-se políticament sota el pes de les seves pròpies contradiccions.