Voteu, voteu, maleïts!

“Bonica... Potser no reconegui un guanyador quan el veig, però per descomptat que me n’adono de qui perdrà”. Aquestes paraula que l’antagonista de ‘Balleu, balleu maleïts’ adreça a l’heroïna, una inoblidable Jane Fonda, encaixen perfectament amb el procés electoral que aquest diumenge decidirà qui mana al Parlament Europeo els propers cinc anys. Al igual que a la gran pel•lícula d’en Sydney Pollack, també en el cas de les eleccions europees l’argument central es desenvolupa en un clima de gran depressió i de lluita per la supervivència. La coincidència però, va més enllà. Tampoc avui sabem qui guanyarà les eleccions, però molt ens temem qui serà el gran perdedor. I no es tracta de cap partit minoritat, no, sinó de la gran majoria de les ciutadanes i ciutadans europeus. Perquè la campanya ha passat de puntetes davant els problemes reals als que ens enfrontem. Perquè cap dels previsibles vencedors ofereix un canvi creïble que recuperi la il•lusió pel projecte comú. Perquè el veritable i pitjor triomf serà el de l’abstenció. Una negació d’Europa que emergeix del descrèdit sembrat per l’austeritat i que ha prodigat la xenofòbia, el racisme i un feixisme de nova planta, que el proper 26 de maig, pot escenificar la seva posta de llarg a la Unió.

No és casualitat que els tres candidats dels partits majoritaris, Jean-Claude Juncker, Martin Schulz y Guy Verhoefsstadt hagin nascut en un radi de menys de 100 kilòmetres en ple centre d’Europa. Son polítics experimentats en el treball polític a Brussel•les, ja sigui en el Parlament o en el Consell i encarnen a la perfecció el paper d’euròcrates inspirats. Però tot i els seus discursos brillants, tot i la simpatia malbaratada per un i altre, sembla evident que no suposen cap amenaça per l’engranatge transnacional que externalitza i devalua l’Europa social. Ni tan sols el cap de llista del Partit Socialista Europeu es creu que pugui fer front a la cap del Consell, una Angela Merkel que encapçala sense cap mena de complexos el cartell electoral de la dreta alemanya. Ja li va rendir els seus arguments a l’hora de negociar la gran coalició a Alemanya i per molt que ara pretengui millorar la seva posició de força en la negociació d’una coalició europea, porta les cartes marcades. La canceller ja ha insinuat que fins i tot si guanya la socialdemocràcia a nivell Europeu, abans que aquesta lideri la Comissió Europea exigirà que es signi un pacte de mandat de la mateixa manera que ho van fer SPD i CDU. Això és; una renúncia formal a qualsevol canvi substancial en la deriva financera de la Unió.

En els debats públics que hem pogut presenciar, s’ha demostrat que les diferències entre un i altre son mínimes. El document presentat recentment pels diputats europeus del SPD deixa ben clar que la socialdemocràcia europea vol aprovar el Tractat de Lliure Comerç amb els EE.UU. Les declaracions de Schulz recolzant les reformes d’en Rajoy es diferencien ben poc de les d’en Juncker, que arribà a titllar l’ànim ‘contrareformista’ de Mariano com a ‘gran inspiració’. Al cap i a la fi, al seu darrer mandat, el PPE i el PSE van votar junts el 73% de les vegades. Potser l’alemany no tingui l’aurèola tèrbia del de Luxemburg, que va haver de dimitir com a cap de govern fa menys d’un any per un cas d’espionatge i corrupció. I és que l’home que presidí l’Eurogrup del 2005 al 2013, és, al marge de la seva tirada cap a l’asfíxia, prou bo en allò seu. Fins i tot aconseguí portar-se la major entitat financer a nivell internacional, el Mecanisme d’Estabilització Europeu, a la seva pàtria xica, això és, el seu paradís fiscal. Clar que hi ha qui vol impedir que se l’anomeni així al ducat, però n’hi ha prou amb recordar com Luxemburg suspengué l’examen recent de la OCDE sobre transparència fiscal per darrera de Mònaco, Andorra o les Illes Caiman.

Sembla inconcebible que Europa la vagi a dirigir un pirata o un xarlatà, però això és precisament el que s’anuncia. L’objectiu últim és potser el desprestigi definitiu i total del projecte comú. Per afavorir als estats que s’han fet amb l’hegemonia geopolítica, i els interessos financers i industrials que aquests representen. Per a evitar com sigui la democratització de la Unió Europea i impedir que es pugui fer front al dictat dels mercats. No sabem si el que guanyi el proper diumenge se’n portarà els 1.500 dòlars de plata del premi de la marató de ball, o si n’hi haurà prou amb 30 monedes. El que sí sembla clar és que, com el resultat no comporti un veritable canvi cap el progrés, la justícia social, la tolerància i la solidaritat, al llarg dels propers 5 anys Europa s’enfonsarà o transmutarà fins tornar-se quelcom irreconeixible. Si s’aprova un Tractat de Lliure Comerç, aquest pot ser el cop de gràcia pel projecte europeu. Si es manté el règim d’austeritat, les tensions poden esquerdar el mapa europeu. Per això hem de votar. Amb l’estómac, amb el cervell o amb el cor. Des de l’escepticisme, la ràbia o la il•lusió. Pel nostre barri, el nostre lloc de treball, la nostra família o el nostre somni o mal son. Per això: Que no pari la música! Aixequeu-vos allà on estigueu i donem-li la volta a tota aquesta fatalitat i a tanta frustració! Voteu, voteu, maleïts!