Hiperreialesa

Tot s’hereta. Si el regnat de Juan Carles II començà amb presses i la coronació tingué lloc dos dies després de la mort del dictador, no sembla tampoc que el seu fill Felip ens vulgui concedir ni un instant de més per a la reflexió. El resultat de les eleccions al Parlament Europeu amb una caiguda del bipartidisme fins a nivells desconeguts des del 1977, ha precipitat els esdeveniments. La successió monàrquica ha provocat una campanya política i mediàtica que recorda una desbandada d’elefants disposats a esclafar qualsevol conat de crítica o exigència per a reforçar democràticament un procés que, per a més d’un de nosaltres, desperta seriosos dubtes. L’ofensiva fulgurant amb la que la divisió Brunete de comunicació pàtria ha inundat amb embafadores hagiografies, rendits testimonis d’eterna lleialtat, amenaces apocalíptiques i raonaments per encàrrec els quioscos, televisions i ràdios d’aquest país, mostren fins a quin punt s’ha estès la por entre l’establishment. No és d’estranyar. Amb una acceptació del 3,72 sobre 10, un recolzament del 50% pelat, un 75% que diu que la figura de la monarquia no li inspira confiança i un 85,3% que creu que la casa reial està ficada, d’una o altra manera, en casos de corrupció, no està el forn per a rosques.

Però l’exposició implacable del país a un avalot insuportable d’adulacions hiperreialistes, o millor dit, d’hiperreialesa, difícilment pot amagar que la major part de la ciutadania te pocs motius per a identificar-se amb aquesta casa ‘irreal’. Començant pel sou. Segons el baròmetre del CIS de desembre passat, i ometent, que és molt ometre, els 6 milions de ciutadans que no poden treballar, el 50% dels que sí poden, ingressen menys de 900€ nets... Poca cosa comparat amb els 292.752 que ingressa anualment el rei, i que fins i tot superen en 25.000€ el salari de la canceller de la República Federal d’Alemanya, Àngela Merkel. Si deixem de banda el ús i gaudi d’un considerable nombre de propietats públiques, el monarca acumula una fortuna que el Herald Tribune valorà recentment en 1.790 milions d’Euros, dels que es desconeix la procedència. Si com deia la princesa Corina el rei és un tresor nacional, ens temem que l’origen del seu patrimoni sigui un secret d’estat, per molt que ens afecti al conjunt dels ciutadans i ciutadanes. I és que si el cas ‘Noos’ ha demostrat el que es pot afanar actuant de la manera més burda, no és difícil imaginar el que es podrà aconseguir amb una mica més de sofisticació i posant-hi quelcom més d’afany i discreció en el procediment.

Però que ningú es deixi enganyar. Més enllà de la hipocresia que inspira la suposada voluntat de representar al conjunt de la ciutadania, la monarquia representa en primer lloc, ‘l’autoritat’ que imposà terminis i condicions a la democràcia espanyola des del mateix moment en el que aquesta es constituí. La corona és per això, abans que qualsevol altra cosa, un símbol de la consagració d’un status quo que avui manté agafades amb determinació les regnes dels mitjans, de l’educació d’élite, de les finances i grans empreses, i fins i tot de l’alternança política. Amb l’excusa de que es fruït d’un consens plural en el que participà el ventall més ample de l’oposició democràtica a Franco, es pretén justificar la naturalesa monàrquica del postfranquisme des d’un pragmatisme que perverteix ja des de la seva rel la naturalesa democràtica de l’estat. Manuel Vicent ho plantejava recentment amb exquisida clarividència: “Pot allò irracional acabar essent pragmàtic?” El mal menor, el consens forçat pot suposar una solució momentània i conjuntural, però de cap manera es pot constituir en l’essència d’un projecte polític que pretén ser democràtic.

Sembla per tant que la regeneració ètica que de manera tan urgent precisen societat i política en aquest estat, no vindrà de la ma d’un canvi en la persona que ostenta el poder en la seva més alta institució. De la mateixa manera que un ‘Pepet I’ no pot millorar en essència el que representa un ‘Daixonses II’, Un Xitxarel•lo V, per molt ben preparat que estigui, no pot esmenar el que ha malmès el seu antecessor. L’obsessió per donar continuïtat a allò que resulta certament insostenible no és tot i així un defecte exclusivament monàrquic. Ho veiem també en altres organitzacions que realitzen canvis postissos per a dissimular per l’aparença allò que no s’atreveixen a canviar en la realitat. És la confusió entre el contingut i la forma, allò que empenta a buscar líders més guapos o més joves per a vestir projectes caducs i fracassats. Aquesta és al gran diferència entre la república i la monarquia. Avui fa 83 anys, un mes i 4 dies la ciutadania ho tenia meridianament clar. Tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític. Avui, en ple segle XXI, la cerimònia de la confusió es vesteix de gala i pels nostres carrers i places s’escampa una olor a desencant i a flors músties. És hora d’obrir les finestres, ventilar els pulmons i cridar amb força: ¡Visca la república!