Benvolguts companys i companyes,
Us porto la salutació fraternal de les Comissions Obreres de Catalunya. És un plaer poder compartir amb vosaltres el 1 de maig. Aquest és el dia en el que els treballadors i treballadors sortim als carrers per a defensar els nostres drets laborals i socials. També és el dia en el que manifesten la nostra solidaritat amb els treballadors que son oprimits. Aquells als que no els volen reconèixer els seus drets laborals. Aquelles que treballen en condicions inhumanes. Aquelles que com a sindicalistes son perseguits o assassinats. A tots ells els hi dediquem avui els nostres pensaments i ens sentim agermanats amb el seu sofriment i amb la injustícia a la que se’ls condemna dia rere dia.
Fa un moment m’han dit que avui hi ha 75.000 companys i companyes manifestant-se a Barcelona pel 1 de maig. Els dos grans sindicats CCOO i UGT enguany ho fan sota el lema ‘Contra la pobresa laboral i social’. Pels 6 milions de desocupats que estan a un pas de l’exclusió social. Però també perquè allà, com aquí a Alemanya, un lloc de treball ja no és cap garantia per una vida autònoma i digna. A la nostra constitució hi posa que tots els ciutadans tenen el dret a un treball i a un sou que sigui suficient per a ell o ella i per a la seva família. Però ja no es té en compte ni es respecta. Ni per part de l’economia, ni tampoc per part del nostre govern.
Sembla ser que els drets fonamentals ja no determinen les polítiques i que les polítiques ja no determinen l’economia. Vivim, se’ns diu, en un estat d’excepció permanent i les regles han canviat totalment. Ara hem de sacrificar els nostres principis democràtics perquè els mercats ens ho demanen. Ens diuen que aquest és el preu per a la moneda comuna i el peatge que li hem de pagar a la construcció europea. I això és realment el pitjor. Que Europa sigui utilitzada com excusa. Que aquesta Europa que en els seus pitjors moments li va costar la vida a tants milions de persones, sigui instrumentalitzada per uns pocs, utilitzada per a poder ampliar el seu poder i fer augmentar els seus beneficis.
A l’estat espanyol a l’1 d’abril de 1939, fa ara 75 anys, la nostra república va ser destruïda. Amb la seva derrota hi va aparèixer la dictadura del Generalísimo Franco que va mantenir el seu poder grisós mitjançant la tortura i la violència al llarg de 40 anys. Al llarg d’aquest temps Europa es va convertir per a nosaltres en un ideal democràtic. Quan Espanya va signar, el 12 de juny de 1985, la seva incorporació a la Comunitat Europea, es va complir per a molts de nosaltres un somni molt desitjat. Cap a la democràcia. Cap a la justícia. Cap a la cohesió social. Amb el intervencionisme europeu que ha acompanyat la política d’austeritat des del maig de 2010, aquest somni s’ha convertit en un malson. En l’argument per a dir-nos que no ens podem permetre tanta democràcia. Que la democràcia per a nosaltres és un luxe excessiu.
Amb l’austeritat se’ns han retallat els salaris a la funció pública, les pensions i els serveis. Les llistes d’espera en la sanitat s’han incrementat, ara hi ha més nens en cada aula escolar, dels dependents tan sols en prenen cura els familiars. Al mateix temps a les empreses se’ls hi ha facilitat l’acomiadament s’ha rebaixat la prestació per atur, s’ha augmentat l’edat de jubilació. Tot per fer més flexible el mercat de treball. Finalment també s’ha intervingut en l’autonomia dels interlocutors socials en la negociació col•lectiva, s’ha reduït la seva cobertura i s’ha eliminat la seva actualització automàtica mitjançant la ultractivitat. Als darrers anys el nombre de treballadors i treballadores coberts per un conveni s’ha reduït de 12 a 5 milions de persones. Així s’aconsegueix que baixin els sous, perquè aquest és, se’ns diu, el preu per a poder ser més competitius.
Tanmateix totes aquestes mesures s’han demostrat ineficients, injustes i il•legítimes. Ineficients perquè no han assolit cap dels seus objectius. Allà on s’ha estalviat el deute públic gairebé s’ha doblat. Allà on es volia generar confiança en els empresaris perquè contractessin més s’ha destruït ocupació. En una mesura que ens era del tot desconeguda. Allà on s’havia d’incrementar la competitivitat l’economia ha estat arrossegada a una espiral de deflació que a cada dia que passa afebleix encara més el nostre posicionament econòmic i industrial en l’àmbit internacional. Res s’ha complit de tot allò que s’havia promès. El únic que ha crescut és la pobresa, la desigualtat i la desafecció!
La societat espanyol ha estat condemnat a una devaluació interna que comporta imatges quotidianes que mai ens havíem imaginat en el nostre país. 140 desnonaments diaris. 3,5 milions de desocupats de llarga durada. 700.000 llars a les que ja no entra cap ingrés. Les taxes de pobresa i les desigualtats han crescut amb força. Mentre hem de constatar amb consternació que a casa nostra apareixen problemes de malnutrició infantil, en el cas de Grècia la mortaldat dels nadons ha crescut un 43%, hi ha qui guanya encara més que abans. Europa sembla ser que tan sols li dona importància a la despesa. El bilió d’Euros que s’evadeixen als impostos a nivell Europeu, 90.000 milions en el nostre cas, no molesta el més mínim als que prenen les decisions a Brussel•les i també a Frankfurt.
La devaluació interna passa de les finances a l’economia. I de l’economia a lo social fins que arriba fins a la nostra pròpia qualitat democràtica. En el moment que Europa també es devalua democràticament, perd també valor com a projecte de futur que fins fa ben poc ens prometia progrés i cohesió social. Europa de cop i volta es torna por interessant per a la majoria de la població. L’eurobaròmetre mostra com la identificació positiva amb la UE desapareix a la major part dels estats europeus, i com es concentren núvols foscos a l’horitzó. En la mateixa mesura que Europa es distancia de les seves rels socials, hi ha un nombre creixent de la població que es mostra decebuda i crítica.
Benvolguts companys i companyes. Avui és un dia de festa i hauria de ser també un dia d’esperança en el que ens mirem als ulls i ens animem mútuament. Un dia que des de la nostra indignació en traiem força per resistir. Perquè l’esperança continua existint. Està viva en el coratge cívic de tots aquells que al nostre país es posen al davant de l’agent judicial per impedir que una altra família sigui desnonada. L’esperança viu en el jovent que es reuneix a les places i intenta reconstruir la democràcia des dels seus fonaments, potser d’una manera millor i més humana. Viu en cadascun dels metges i metgesses que no obeeix el dictat injust del govern i els hi ofereix també als nouvinguts sense papers la necessària atenció mèdica.
Aquesta esperança li hem de fer justícia a Europa. Perquè és la esperança que compartim. Perquè és la única esperança. No podem permetre que s’apropiïn del projecte europeu aquells que no persegueixen altre objectiu que el satisfer el seu apetit insaciable per més beneficis. Ells li donen molta importància que hi deixem de creure. Que ens enfrontem i no ens entenguem. Una Europa social que funcioni econòmicament seria el millor exemple per demostrar que la justícia i el benestar, que la solidaritat i el creixement no tan sols es complementen l’un amb l’altre, sinó que van juntes. Aquest seria un perillós precedent a nivell global. Un desafiament en tota regla per a tots aquells que imposen ideològicament l’ocupació precària, les condicions laborals flexibles i la privatització dels serveis públics per poder guanyar encara més.
S’ha de terminar d’una vegada amb la subjugació de la Política davant l’economia, amb l’agenollament de al democràcia davant el dictat dels mercats financers. És clar que la Unió Europea necessita una forta coordinació econòmica entre els diferents estats, sí és que no precisa també d’una política econòmica comuna. Aquesta però s’ha d’ajustar amb una política social que posi en primer lloc a nivell europeu el valor central que representen els salaris, l’ocupació i la seguretat social. Si els desequilibris macroeconòmics justifica reformes estructurals i fins i tot sancions als estats, també els desequilibris socials han de tenir conseqüències que obliguin a prendre mesures. No es pot defensar que per exemple 3,5 milions d’aturats de llarga durada a l’estat espanyol siguin invisible i no obliguin a actuar des de la política.
I després hi qui es meravella de que la gent es posi en marxa. Quan gairebé el 60% dels joves està sense feina el que és un miracle es que no siguin molts més els que encara li hagin girat l’esquena al seu país. Quan a Romania el sou mínim està per sota dels 200 € i a Luxemburg supera els 1.500 o a França els 1.100, no pot sorprendre a ningú que siguin tants els que es decideixen a fer la maleta. Evidentment no és aquesta la lliure circulació que desitgem Volem que les persones puguin decidir lliurement si volen traslladar-se a algun altre país o no. Per això a nivell Europeu no estem tan sols pel dret a la mobilitat laboral, sinó també pel dret a gaudir d’una bona feina allà on s’ha nascut o un ha crescut. També aquells que no volen desplaçar-se se’ls ha de reconèixer el seu dret a un lloc de treball.
Quan no tan sols s’utilitza la precarietat, sinó també la desinformació i la inseguretat dels treballadors/es mòbils per rebaixar les condicions de treball, per baixar els sous i per promoure la competència a la baixa Europa, apareixen les tensions. Perquè les persones se’ls hi genera por. Perquè les necessitats dels uns son utilitzades per posar el merescut benestar dels altres sota pressió. Per aquesta raó necessitem regles clares per a la mobilitat. Mobilitat voluntària. Mobilitat de qualitat. El principi de producció: un mateix sou per una mateixa feina en un mateix lloc ha d’ocupar el primer lloc entre les prioritats europees. En la contractació, ja siguin contractes per obra, d’empreses temporals o de prestació de serveis. Per a tots els treballadors europeus ja siguin desplaçats, fixes o subcontractats. A tots els llocs de treball: als escorxadors, les obres, les fàbriques i als camps.
Els contrastos a nivell europeu son utilitzats per escampar la por. Davant la pèrdua de l’autonomia personal, d’un bon lloc de treball, de la qualitat del sistema de salut o educatiu, de la jubilació o de l’ajut social. I mai manquen els que volen aprofitar la inseguretat i la incertesa per portar l’aigua al seu molí. Llavors apareixen paraules com turisme social o unió de transferències. Demostrant una gran inseguretat els governs i els mitjans li cedeixen massa ràpid la iniciativa en el debat públic a l’extrema dreta. La xenofòbia i el racisme abonen el terreny en el que arrelen nous partits polític que amenacen amb tota determinació, sense escrúpols i conscientment la pau social a Hongria, Anglaterra, Grècia o Alemanya.
Al mateix temps que s’aprofita la tendència demogràfica per posar en dubte la sostenibilitat del sistema del benestar, els joves immigrants que volen treballar son presentats com una amenaça. S’afila una mica més les concertines a dalt les tanques a Ceute i Melilla, es complica encara més l’accés al estatus de resident legal, les minories son empentades a la marginació. Europa és presentada com una construcció burocràtica i de manera elaborada i tendenciosa es presenta el desastre actual com la única Europa possible. Això s’escampa també l’antieuropeisme i ens trobem perduts en una escala a la que ja no sabem si atrevir-nos a pujar un poc més o si convé començar a baixar.
Però no hi ha camí enrere. El que ens espera a baix ja el tenim darrere nostre i no ens agrada. Per això Europa s’ha de fer millor i més justa, però sobre tot més democràtica i fidel als seus principis i valors. Diferents estudis europeus han demostrat als darrers mesos, que la política radical d’estalvi i retallada atempta contra els fonaments europeus. No tan sols contra els Tractats europeus, sinó també contra la Carta Social o fins i tot contra algunes normes internacionals del treball de la OIT. El Banc Central Europeu al llarg d’aquest procés ha fet seves competències que no li pertoquen. La Comissió Europea no ha complert amb el seu deure com a guardià dels Tractats. El Parlament Europeu ha sigut marginat de tot, de tal manera que a la política d’austeritat li manca qualsevol fonament democràtic.
Europa necessita amb urgència de més democràcia i de més transparència. Per això precisa de més sindicat i de més política. Per poder acabar amb el cercle viciós entre política d’estalvi, rebaixa dels salaris, caiguda de la demanda i augment de l’atur. Per evitar que es continuïn eliminant drets laborals i conquestes socials per les que tant es va lluitar. Per garantir que a nivell Europeu desapareix la competència a la baixa que amenaça els nostres serveis públics però també l’economia real i la indústria. Aquestes son bones raons per millorar la nostra cooperació i per debatre amb més intensitat. A tots els nivells. Als consells sindicals interregionals, als comitès d’empresa europeus i federacions europees, en cadascun dels nostres projectes comuns, ja sigui un intercanvi juvenil, una conferència internacional o un seminari. Però per sobre tot en l’ampliació i reforç del sindicat que tots nosaltres compartim, la Confederació Europea de Sindicats.
La CES ha presentat un pla d’inversió que és molt proper al Pla Marshall del DGB. El seu objectiu és millorar la cooperació a nivell europeu. Per a evitar el frau i l’evasió als paradisos fiscals i aconseguir així ingressos per als estats. Per a impedir el dumping fiscal en el impost de societats que promou deslocalitzacions. Però també per a protegir als Estats en risc davant l’atac dels especuladors. Europa necessita més solidaritat per ser creïble. Les discussions i la manca de confiança no han ajudat en res. Els diners han de poder portar-se des de l’especulació als mercats financers a l’economia real. I per això calen polítiques fortes. Un pla d’inversió per valor de 260.000 milions anuals al llarg de 10 anys permetria crear de 8 a 11 milions de llocs de treball.
Això seria exactament la meitat del que ens ha costat els darrers 5 anys el rescat als bancs. D’aquesta manera es facilitaria la millora de la independència energètica i la innovació en el marc de l’economia verda. Si s’acabés amb l’espiral de deflació dels estats endeutats, aquests podrien tornar a millorar els seus ingressos i trobar un camí per sortir del seu endeutament. Per aconseguir-ho els que més han guanyat amb la crisi haurien de pagar. I per això no n’hi ha prou amb el treball sindical. A nivell Europeu també falta política, democràcia i consciència social. I aquests tres elements li corresponen justament al Parlament Europeu que haurem de renovar el proper 25 de maig.
Aquestes eleccions al Parlament son crucials perquè decidim sobre el futur d’Europa. Per aquesta raó no tan sols cal una alta participació electoral, sinó que es votin aquells partits que es distanciïn de la política d’estalvi i posin al primer lloc de les seves prioritats polítiques l’ocupació i el progrés democràtic i social. A finals de 2013 la desocupació va arribar a Europa al seu nivell més alt, amb un 12% . De cada quatre europeus un està en risc de pobresa. És urgent que hi hagi un canvi de rumb. Per això no necessitem als propers anys persones pragmàtiques que pretenguin emprendre més racionalitzacions. Necessitem polítics amb determinació que generin més benestar i justícia.
El gran pintor Francisco de Goya va donar a un dels seus quadres el títol: “El somni de la raó crea monstres’. No volem una Europa dels monstres. I és per això que no necessitem tampoc una Europa de la raó, sinó una Europa raonable. Una Europa que es correspongui no amb el que volen els mercats, sinó amb el que volen les persones. I això significa empatia, solidaritat, democràcia, i per sobre de tot, seny i sentit comú.
Us desitgem a tots un feliç 1er de maig.
Que visquin les Comissions Obreres
Que visqui el moviment obrer europeu
Que visqui el DGB
Benvolguts companys i companyes,
Us porto la salutació fraternal de les Comissions Obreres de Catalunya. És un plaer poder compartir amb vosaltres el 1 de maig. Aquest és el dia en el que els treballadors i treballadors sortim als carrers per a defensar els nostres drets laborals i socials. També és el dia en el que manifesten la nostra solidaritat amb els treballadors que son oprimits. Aquells als que no els volen reconèixer els seus drets laborals. Aquelles que treballen en condicions inhumanes. Aquelles que com a sindicalistes son perseguits o assassinats. A tots ells els hi dediquem avui els nostres pensaments i ens sentim agermanats amb el seu sofriment i amb la injustícia a la que se’ls condemna dia rere dia.
Fa un moment m’han dit que avui hi ha 75.000 companys i companyes manifestant-se a Barcelona pel 1 de maig. Els dos grans sindicats CCOO i UGT enguany ho fan sota el lema ‘Contra la pobresa laboral i social’. Pels 6 milions de desocupats que estan a un pas de l’exclusió social. Però també perquè allà, com aquí a Alemanya, un lloc de treball ja no és cap garantia per una vida autònoma i digna. A la nostra constitució hi posa que tots els ciutadans tenen el dret a un treball i a un sou que sigui suficient per a ell o ella i per a la seva família. Però ja no es té en compte ni es respecta. Ni per part de l’economia, ni tampoc per part del nostre govern.
Sembla ser que els drets fonamentals ja no determinen les polítiques i que les polítiques ja no determinen l’economia. Vivim, se’ns diu, en un estat d’excepció permanent i les regles han canviat totalment. Ara hem de sacrificar els nostres principis democràtics perquè els mercats ens ho demanen. Ens diuen que aquest és el preu per a la moneda comuna i el peatge que li hem de pagar a la construcció europea. I això és realment el pitjor. Que Europa sigui utilitzada com excusa. Que aquesta Europa que en els seus pitjors moments li va costar la vida a tants milions de persones, sigui instrumentalitzada per uns pocs, utilitzada per a poder ampliar el seu poder i fer augmentar els seus beneficis.
A l’estat espanyol a l’1 d’abril de 1939, fa ara 75 anys, la nostra república va ser destruïda. Amb la seva derrota hi va aparèixer la dictadura del Generalísimo Franco que va mantenir el seu poder grisós mitjançant la tortura i la violència al llarg de 40 anys. Al llarg d’aquest temps Europa es va convertir per a nosaltres en un ideal democràtic. Quan Espanya va signar, el 12 de juny de 1985, la seva incorporació a la Comunitat Europea, es va complir per a molts de nosaltres un somni molt desitjat. Cap a la democràcia. Cap a la justícia. Cap a la cohesió social. Amb el intervencionisme europeu que ha acompanyat la política d’austeritat des del maig de 2010, aquest somni s’ha convertit en un malson. En l’argument per a dir-nos que no ens podem permetre tanta democràcia. Que la democràcia per a nosaltres és un luxe excessiu.
Amb l’austeritat se’ns han retallat els salaris a la funció pública, les pensions i els serveis. Les llistes d’espera en la sanitat s’han incrementat, ara hi ha més nens en cada aula escolar, dels dependents tan sols en prenen cura els familiars. Al mateix temps a les empreses se’ls hi ha facilitat l’acomiadament s’ha rebaixat la prestació per atur, s’ha augmentat l’edat de jubilació. Tot per fer més flexible el mercat de treball. Finalment també s’ha intervingut en l’autonomia dels interlocutors socials en la negociació col•lectiva, s’ha reduït la seva cobertura i s’ha eliminat la seva actualització automàtica mitjançant la ultractivitat. Als darrers anys el nombre de treballadors i treballadores coberts per un conveni s’ha reduït de 12 a 5 milions de persones. Així s’aconsegueix que baixin els sous, perquè aquest és, se’ns diu, el preu per a poder ser més competitius.
Tanmateix totes aquestes mesures s’han demostrat ineficients, injustes i il•legítimes. Ineficients perquè no han assolit cap dels seus objectius. Allà on s’ha estalviat el deute públic gairebé s’ha doblat. Allà on es volia generar confiança en els empresaris perquè contractessin més s’ha destruït ocupació. En una mesura que ens era del tot desconeguda. Allà on s’havia d’incrementar la competitivitat l’economia ha estat arrossegada a una espiral de deflació que a cada dia que passa afebleix encara més el nostre posicionament econòmic i industrial en l’àmbit internacional. Res s’ha complit de tot allò que s’havia promès. El únic que ha crescut és la pobresa, la desigualtat i la desafecció!
La societat espanyol ha estat condemnat a una devaluació interna que comporta imatges quotidianes que mai ens havíem imaginat en el nostre país. 140 desnonaments diaris. 3,5 milions de desocupats de llarga durada. 700.000 llars a les que ja no entra cap ingrés. Les taxes de pobresa i les desigualtats han crescut amb força. Mentre hem de constatar amb consternació que a casa nostra apareixen problemes de malnutrició infantil, en el cas de Grècia la mortaldat dels nadons ha crescut un 43%, hi ha qui guanya encara més que abans. Europa sembla ser que tan sols li dona importància a la despesa. El bilió d’Euros que s’evadeixen als impostos a nivell Europeu, 90.000 milions en el nostre cas, no molesta el més mínim als que prenen les decisions a Brussel•les i també a Frankfurt.
La devaluació interna passa de les finances a l’economia. I de l’economia a lo social fins que arriba fins a la nostra pròpia qualitat democràtica. En el moment que Europa també es devalua democràticament, perd també valor com a projecte de futur que fins fa ben poc ens prometia progrés i cohesió social. Europa de cop i volta es torna por interessant per a la majoria de la població. L’eurobaròmetre mostra com la identificació positiva amb la UE desapareix a la major part dels estats europeus, i com es concentren núvols foscos a l’horitzó. En la mateixa mesura que Europa es distancia de les seves rels socials, hi ha un nombre creixent de la població que es mostra decebuda i crítica.
Benvolguts companys i companyes. Avui és un dia de festa i hauria de ser també un dia d’esperança en el que ens mirem als ulls i ens animem mútuament. Un dia que des de la nostra indignació en traiem força per resistir. Perquè l’esperança continua existint. Està viva en el coratge cívic de tots aquells que al nostre país es posen al davant de l’agent judicial per impedir que una altra família sigui desnonada. L’esperança viu en el jovent que es reuneix a les places i intenta reconstruir la democràcia des dels seus fonaments, potser d’una manera millor i més humana. Viu en cadascun dels metges i metgesses que no obeeix el dictat injust del govern i els hi ofereix també als nouvinguts sense papers la necessària atenció mèdica.
Aquesta esperança li hem de fer justícia a Europa. Perquè és la esperança que compartim. Perquè és la única esperança. No podem permetre que s’apropiïn del projecte europeu aquells que no persegueixen altre objectiu que el satisfer el seu apetit insaciable per més beneficis. Ells li donen molta importància que hi deixem de creure. Que ens enfrontem i no ens entenguem. Una Europa social que funcioni econòmicament seria el millor exemple per demostrar que la justícia i el benestar, que la solidaritat i el creixement no tan sols es complementen l’un amb l’altre, sinó que van juntes. Aquest seria un perillós precedent a nivell global. Un desafiament en tota regla per a tots aquells que imposen ideològicament l’ocupació precària, les condicions laborals flexibles i la privatització dels serveis públics per poder guanyar encara més.
S’ha de terminar d’una vegada amb la subjugació de la Política davant l’economia, amb l’agenollament de al democràcia davant el dictat dels mercats financers. És clar que la Unió Europea necessita una forta coordinació econòmica entre els diferents estats, sí és que no precisa també d’una política econòmica comuna. Aquesta però s’ha d’ajustar amb una política social que posi en primer lloc a nivell europeu el valor central que representen els salaris, l’ocupació i la seguretat social. Si els desequilibris macroeconòmics justifica reformes estructurals i fins i tot sancions als estats, també els desequilibris socials han de tenir conseqüències que obliguin a prendre mesures. No es pot defensar que per exemple 3,5 milions d’aturats de llarga durada a l’estat espanyol siguin invisible i no obliguin a actuar des de la política.
I després hi qui es meravella de que la gent es posi en marxa. Quan gairebé el 60% dels joves està sense feina el que és un miracle es que no siguin molts més els que encara li hagin girat l’esquena al seu país. Quan a Romania el sou mínim està per sota dels 200 € i a Luxemburg supera els 1.500 o a França els 1.100, no pot sorprendre a ningú que siguin tants els que es decideixen a fer la maleta. Evidentment no és aquesta la lliure circulació que desitgem Volem que les persones puguin decidir lliurement si volen traslladar-se a algun altre país o no. Per això a nivell Europeu no estem tan sols pel dret a la mobilitat laboral, sinó també pel dret a gaudir d’una bona feina allà on s’ha nascut o un ha crescut. També aquells que no volen desplaçar-se se’ls ha de reconèixer el seu dret a un lloc de treball.
Quan no tan sols s’utilitza la precarietat, sinó també la desinformació i la inseguretat dels treballadors/es mòbils per rebaixar les condicions de treball, per baixar els sous i per promoure la competència a la baixa Europa, apareixen les tensions. Perquè les persones se’ls hi genera por. Perquè les necessitats dels uns son utilitzades per posar el merescut benestar dels altres sota pressió. Per aquesta raó necessitem regles clares per a la mobilitat. Mobilitat voluntària. Mobilitat de qualitat. El principi de producció: un mateix sou per una mateixa feina en un mateix lloc ha d’ocupar el primer lloc entre les prioritats europees. En la contractació, ja siguin contractes per obra, d’empreses temporals o de prestació de serveis. Per a tots els treballadors europeus ja siguin desplaçats, fixes o subcontractats. A tots els llocs de treball: als escorxadors, les obres, les fàbriques i als camps.
Els contrastos a nivell europeu son utilitzats per escampar la por. Davant la pèrdua de l’autonomia personal, d’un bon lloc de treball, de la qualitat del sistema de salut o educatiu, de la jubilació o de l’ajut social. I mai manquen els que volen aprofitar la inseguretat i la incertesa per portar l’aigua al seu molí. Llavors apareixen paraules com turisme social o unió de transferències. Demostrant una gran inseguretat els governs i els mitjans li cedeixen massa ràpid la iniciativa en el debat públic a l’extrema dreta. La xenofòbia i el racisme abonen el terreny en el que arrelen nous partits polític que amenacen amb tota determinació, sense escrúpols i conscientment la pau social a Hongria, Anglaterra, Grècia o Alemanya.
Al mateix temps que s’aprofita la tendència demogràfica per posar en dubte la sostenibilitat del sistema del benestar, els joves immigrants que volen treballar son presentats com una amenaça. S’afila una mica més les concertines a dalt les tanques a Ceute i Melilla, es complica encara més l’accés al estatus de resident legal, les minories son empentades a la marginació. Europa és presentada com una construcció burocràtica i de manera elaborada i tendenciosa es presenta el desastre actual com la única Europa possible. Això s’escampa també l’antieuropeisme i ens trobem perduts en una escala a la que ja no sabem si atrevir-nos a pujar un poc més o si convé començar a baixar.
Però no hi ha camí enrere. El que ens espera a baix ja el tenim darrere nostre i no ens agrada. Per això Europa s’ha de fer millor i més justa, però sobre tot més democràtica i fidel als seus principis i valors. Diferents estudis europeus han demostrat als darrers mesos, que la política radical d’estalvi i retallada atempta contra els fonaments europeus. No tan sols contra els Tractats europeus, sinó també contra la Carta Social o fins i tot contra algunes normes internacionals del treball de la OIT. El Banc Central Europeu al llarg d’aquest procés ha fet seves competències que no li pertoquen. La Comissió Europea no ha complert amb el seu deure com a guardià dels Tractats. El Parlament Europeu ha sigut marginat de tot, de tal manera que a la política d’austeritat li manca qualsevol fonament democràtic.
Europa necessita amb urgència de més democràcia i de més transparència. Per això precisa de més sindicat i de més política. Per poder acabar amb el cercle viciós entre política d’estalvi, rebaixa dels salaris, caiguda de la demanda i augment de l’atur. Per evitar que es continuïn eliminant drets laborals i conquestes socials per les que tant es va lluitar. Per garantir que a nivell Europeu desapareix la competència a la baixa que amenaça els nostres serveis públics però també l’economia real i la indústria. Aquestes son bones raons per millorar la nostra cooperació i per debatre amb més intensitat. A tots els nivells. Als consells sindicals interregionals, als comitès d’empresa europeus i federacions europees, en cadascun dels nostres projectes comuns, ja sigui un intercanvi juvenil, una conferència internacional o un seminari. Però per sobre tot en l’ampliació i reforç del sindicat que tots nosaltres compartim, la Confederació Europea de Sindicats.
La CES ha presentat un pla d’inversió que és molt proper al Pla Marshall del DGB. El seu objectiu és millorar la cooperació a nivell europeu. Per a evitar el frau i l’evasió als paradisos fiscals i aconseguir així ingressos per als estats. Per a impedir el dumping fiscal en el impost de societats que promou deslocalitzacions. Però també per a protegir als Estats en risc davant l’atac dels especuladors. Europa necessita més solidaritat per ser creïble. Les discussions i la manca de confiança no han ajudat en res. Els diners han de poder portar-se des de l’especulació als mercats financers a l’economia real. I per això calen polítiques fortes. Un pla d’inversió per valor de 260.000 milions anuals al llarg de 10 anys permetria crear de 8 a 11 milions de llocs de treball.
Això seria exactament la meitat del que ens ha costat els darrers 5 anys el rescat als bancs. D’aquesta manera es facilitaria la millora de la independència energètica i la innovació en el marc de l’economia verda. Si s’acabés amb l’espiral de deflació dels estats endeutats, aquests podrien tornar a millorar els seus ingressos i trobar un camí per sortir del seu endeutament. Per aconseguir-ho els que més han guanyat amb la crisi haurien de pagar. I per això no n’hi ha prou amb el treball sindical. A nivell Europeu també falta política, democràcia i consciència social. I aquests tres elements li corresponen justament al Parlament Europeu que haurem de renovar el proper 25 de maig.
Aquestes eleccions al Parlament son crucials perquè decidim sobre el futur d’Europa. Per aquesta raó no tan sols cal una alta participació electoral, sinó que es votin aquells partits que es distanciïn de la política d’estalvi i posin al primer lloc de les seves prioritats polítiques l’ocupació i el progrés democràtic i social. A finals de 2013 la desocupació va arribar a Europa al seu nivell més alt, amb un 12% . De cada quatre europeus un està en risc de pobresa. És urgent que hi hagi un canvi de rumb. Per això no necessitem als propers anys persones pragmàtiques que pretenguin emprendre més racionalitzacions. Necessitem polítics amb determinació que generin més benestar i justícia.
El gran pintor Francisco de Goya va donar a un dels seus quadres el títol: “El somni de la raó crea monstres’. No volem una Europa dels monstres. I és per això que no necessitem tampoc una Europa de la raó, sinó una Europa raonable. Una Europa que es correspongui no amb el que volen els mercats, sinó amb el que volen les persones. I això significa empatia, solidaritat, democràcia, i per sobre de tot, seny i sentit comú.
Us desitgem a tots un feliç 1er de maig.
Que visquin les Comissions Obreres
Que visqui el moviment obrer europeu
Que visqui el DGB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada