Sempre ens quedarà París

Ho vam veure amb Gerhard Schröder a Alemanya, al Regne Unit amb Tony Blair i a l’estat espanyol amb José Luis Zapatero. Quan un govern progressista aplica polítiques conservadores i les justifica per causa de l’anomenada ‘força major’, perd legitimitat i recolzament electoral. La única cosa que aconsegueix amb la seva rendició política i moral és reforçar la posició hegemònica d’una ideologia, la de la dreta, que no emergeix de la voluntat popular, però què, per obra d’interessos que li son del tot aliens a aquesta, s’acaba imposant com a única alternativa. Així el canvi d’orientació política del gabinet ministerial provoca, habitualment, que a la primera cita electoral hi hagi també un canvi de govern. Va passar al 2005 amb Angela Merkel enfront Gerhard Schröder, al 2010, amb David Cameron enfront Gordon Brown i, al 2011, amb Mariano Rajoy que recollí tot el que va sembrar, des de maig del 2010, el Partit Socialista. Davant el succedani polític, el votant progressista, enganyat i distant, prefereix cedir-li la iniciativa a l’original. També en les recents eleccions municipals franceses, després de tontejar el PSF amb els liberals, s’anunciava la tragèdia. Finalment, tot i l’altíssima abstenció (36,3%) i que tan sols 4 de cada 10 francesos se sentissin atrets per un dels partits majoritaris, Françoise Hollande aconseguí salvar els papers. Això sí, al preu de renovar en tota regla el seu consell de ministres, al que va presentar la setmana passada com un ‘govern de combat’.

La batalla que haurà de lliurar l’equip liderat per Manuel Valls ens interessa a tots. Dins el marc geopolític actual, França a part d’Itàlia, en una mesura però més petita, és el principal baluard per a plantar-li cara a la imparable ofensiva mercantilista i neoliberal que ens ve del nord. El primer ministre escollit per Hollande no sembla, d’entrada, el candidat idoni per superar aquest repte. Líder de la reduïda facció dretana i lliberal del PSF, el fill del pintor republicà català Xavier Valls te el talent hiperactiu, autoritari i ambiciós d’un Sarkozy i va mostrar en la utilització política que va fer del poble gità una clara propensió al populisme en la seva vessant més intolerant. Si per aquelles casualitats de la vida, al moment del seu naixement el futur primer ministre va ser assistit per en Antoni Gutiérrez Díaz, més endavant Secretari General del PSUC, és de témer que va ser aquest el moment en el que Manuel Valls va estar més proper a l’esquerra. Tanmateix el gabinet escollit per Hollande incorpora a més algunes figures que mantenen viva l’esperança. Hi participa per exemple el ministre d’economia i indústria Arnaud Montebourg, enfant terrible dels mitjans lliberals alemanys i anglosaxons, que ha plantejat sense eufemismes la necessitat de reorientar Europa. També la jove ministra Najat Vallaud-Belkacem, promotora de la Llei d’Igualtat, aporta una empenta que pot contrarestar la previsible inèrcia del primer ministre. Finalment està la popular Ségolène Royal, que, sense destacar precisament pel seu progressisme, sí podria obligar a Valls a contenir-se a l’hora de buscar el suport de l’electorat més conservador.

L’equip escollit per Françoise Hollande s’enfronta a una perspectiva difícil. El inefable Olli Rehn i Jeroen Dijsselbloem, cap de l’Eurogrup, han manifestat amb rotunditat la seva negativa a que París pugui ajornar la consecució del dèficit, per molt que Valls prometés a la seva presa de possessió ‘anar més lluny, més ràpid’. El pla de reformes que ha presentat i que inclou una retallada de la despesa pública de 50.000 milions fins el 2017, una reducció de les despeses laborals de 30.000 milions i una compressió de l’estructura regional, de les 22 regions no perifèriques actuals, a tan sols 11, no ha desinflat la vocació disciplinària i disciplinant dels prínceps de l’austeritat. Brussel•les prepararà les properes setmanes juntament amb el govern francès un paquet de mesures que pretén portar als gals a l’estreta cleda de la governança europea. És previsible que el conjunt del gabinet es defensi i planti cara com a mínim fins passades les eleccions europees. Però tot i que aquestes tinguin com a resultat un inesperat triomf de l’esquerra, aquest tampoc serà fàcil de gestionar per part de l’equip de Valls. Si el candidat de la dreta a presidir la Comissió, Jean-Claude Juncker, ja ha mostrat la seva ferma oposició a acceptar el més mínim desviament, el candidat socialdemòcrata, Martin Schulz, ve de vendre a la baixa el programa del SPD en el marc de les negociacions que han portat a la gran coalició al govern d’Alemanya. Abans que Hollande, sembla que és també Angela Merkel la que té totes les cartes per guanyar. Després del 25 de maig veurem com es dirimeixen les diferències en el si del gabinet ministerial francès i fins a quin grau aconsegueix reorientar o no l’austeritat europea. Com no podia ser d’una altra manera, als escèptics sempre ens quedarà París. Allà mana la gaditana, laica i feminista Anne Hidalgo. Una inspectora de treball amb experiència en l’OIT i en el govern Jospin, que potser es converteixi en la darrera esperança si s’acaba escalabrant el segon govern de Françoise Hollande.