Blancaneus i les 17 utopies

Quan el 6 de maig faci un mes des del desallotjament de la corrala Utopia, la lluita de Vanessa, Manoli, Aguasanta, Irma o Toñi haurà quedat silenciada. Després d’estar a punt de trencar la coalició de govern a Andalusia, la tensió al voltant de les 17 famílies desnonades al districte sevillà de la Macarena, ha donat pas a l’ostracisme mediàtic. I és que la política indigna de l’habitatge que es practica al país del ‘pelotazo’, es reserva per als titulars del dia. Per a la dosi d’èpica que necessiten els mitjans de comunicació com reclam per a mantenir viu el pols d’una actualitat que, sembla ser, esdevé sempre massa reiterativa i avorrida. I la informació no va molt més enllà del titular. Fa dues setmanes la secció sindical de CCOO a la Radiotelevisió Andalusa denunciava la manipulació de la cadena pública per la seva ‘criminalització de l’activisme social per l’habitatge digne’, i l’ocultació en el tractament informatiu dels informes dels serveis socials, del Defensor del Poble o del Tribunal Europeu de Drets Humans’. Però tant se fa. Si potser ja no alimenta ni l’actualitat ni el sensacionalisme, la lluita de les dones de la Corralla continua viva. Ho deien elles abans de marxar: ‘La Utopia no son els seus murs, sinó la seva gent’. Això és precisament el que fa real la Utopia: Un lloc que ‘no existeix’ i que tot i així, és un ‘bon lloc’. Un lloc que ‘no existeix’, però que està viu en el coratge cívic i la consciència de tots aquells i aquelles que mantenen viva la lluita.

I cal tenir valor per defensar fins a les últimes conseqüències quelcom tan ingràvid i esmunyedís com un dret, ja sigui a l’ocupació o a un habitatge digne. Aquest anhel li resulta sempre estrany i fins i tot incòmode al polític ‘realista’ que es mou en un món fet de traços inamovibles. Aquell que tot i situar-se suposadament a l’esquerra, és circumscriu per sentit pràctic, pragmatisme o vel•leïtat científica, a una realitat davant la que, tot i ser tremendament injusta, s’inclina, perquè la considera ‘inalterable’. Escriu Oscar Negt al seu darrer llibre ‘Tan sols les utopies son realistes’ (2013) que el veritable escàndol radica en el gran nombre d’intel•lectuals d’esquerres que, des del 1989, han participat en el gir oportunista que ha sacrificat l’hegemonia del pensament progressista al dictat d’un realisme al que li manca tota màgia. Els que reclamen ara la potestat de gestionar aquesta realitat en nom d’un cert compromís de millora, seran els que demà callaran quan un nou poder, ja sigui en forma de mercat o de dictat financer, l’acoti per fer-la encara una mica pitjor. Després hi ha qui s’estranya quan el interès per la política ‘realista’, desapareix cuita corrents. I és que resulta del tot esgotador i fatigós que el que es presenta com a ‘reformista’, al final sempre acabi reconeixent-se com a ‘reformat’. Es d’aquí on emergeix la lletgesa i el immens descrèdit de la política d’avui dia.

Hi ha una mica d’això en la lluita per la corrala Utopia. Això és el que fins un cert punt ha marcat el pols entre els dos partits de la coalició de govern a Andalusia. No hi ha dubte que l’esforç per a conviure amb ‘l’altre’ és tan difícil pels uns com pels altres. Pels primers perquè el discurs de la radicalitat qualla amb facilitat i tot i que no s’estigui exigint més que el respecte als drets reconeguts a la Constitució, resulta empipador, especialment per a la dreta, que algú s’atribueixi la potestat de voler imposar la política a la realitat. Els segons perquè costa acceptar que existeixi una realitat que pugui imposar-se a la política, i que per tant atempti contra l’esperit lliure del projecte col•lectiu; ja sigui el de la ‘corrala’ o el de la utopia. Deia en Ludwig Marcuse que ‘El més trist del nostre temps no és el que es no s’aconsegueix, sinó el que no s’intenta. Perquè l’autèntic idealisme radica en el intent’. L’ésser fàctic, el polític ‘realista’ no entén que quan planteja el món com una contingència inamovible, el condemna a ser cada vegada més estret i inhòspit.

Quan des del imperi de les dades, les renúncies i l’estadística el realista s’asseu davant del mirallet i li fa la pregunta de qui és el més bell en aquell país, el cristall contesta amb rapidesa. Perquè la bellesa està en el projecte. Allà on resideix la joventut, la frescor i la força. N’hi ha tanta que no hi ha caçador que no vulgui renunciar, ni bosc que no s’ofereixi. La utopia en constant fuga, al final es refugia sempre al costat d’aquells que treballen i somnien. Els que descendeixen a una mina que és tan profunda com la nostra consciència, per a arrencar-li justícia, determinació i esperança. La utopia no està en els seus murs sinó en les persones que treballen cada dia, tot i que suposadament siguin persones petites. I si ve un dia el derrotisme i el desafecte, brandant la seva poma enverinada, n’hi hagi prou amb no mossegar-la. Perquè tampoc podem ser il•lusos. No està el pati com per deixar-se caure i esperar que ens vingui a salvar la noblesa.