Ostracisme

Grècia ben val una visita. Per veure per exemples els efectes directes de les polítiques que amb tanta gratuïtat i tan poca legitimitat ha imposat la troica en el marc dels mal anomenats ‘programes de rescat’. Així hi podem constatar que quan més s’incideix en la privatització, això és, en la transferència forçosa de recursos des de l’àmbit públic al privat, ja sigui mitjançant la nacionalització del deute de bancs i caixes, la privatització dels serveis públics, la retallada en prestacions i garanties mínimes, o la laxitud programada en la persecució de la corrupció i el frau, amb més força han de recórrer a allò públic aquells que abans gaudien d’un cert grau d’autonomia. La pèrdua del treball o de la pensió comporta el descens forçós a la marginalitat, i condemna a un part cada vegada més gran del que abans era classe mitja, a viure de la caritat i de la beneficència. Així mentre el patrimoni públic es privatitza, aquells que abans es guanyaven el pa, ara s’han d’alimentar als menjadors públics. Al temps, mentre es dilapida a preu de saldo l’habitatge social, els que han caigut del darrer esgraó de la precarietat, han de traslladar el seu dormitori, avi subhastat o buit, a la porxada d’algun edifici amb tal de dipositar el matalàs i resguardar-se del fred i la pluja. Fa mal veure com el país que va veure néixer la democràcia, avui ha d’assistir d’una manera tan evident a la seva brutal derrota. El cop de ma de l’oligarquia financera, el poder d’una plutocràcia que, gràcies a l’hegemonia mediàtica i social, se sent més enllà del bé i del mal, no hagués estat tan senzill fa 2.500 anys quan existien pràctiques que limitaven el ús despòtic del poder.

N’hi ha prou amb visitar el museu de l`àgora per a descobrir amb quin acarnissament els paisans de Soló o de Sòcrates gravaven en un còdol el nom d’aquell que volien veure eliminat del poder i expulsat de la polis. En una mena de democràcia ‘preventiva’, la pràctica de l’ostracisme permetia que, havent-hi una gran majoria de ciutadans que volien desfer-se d’un dèspota, aquest fos condemnat a marxar del país per un mínim de 10 anys. Quan avui, 25 segles després, llegim en la lletra gravada amb ràbia evident el nom de polítics com ‘Pericles’ o d’altres, no podem deixar d’imaginar-nos quins serien els noms que escriurien avui els atenencs en la vaixella trencada. El problema és que avui, a diferència de la polis grega, els que decideixen ja no resideixen a Atenes, ni tampoc a Grècia. Amb la globalització i el intervencionisme que és característic de la governança econòmica, global i europea, els centres de poder s’han dispersat pel continent i per tot el planeta. Es troben avui en la cima d’immenses torres de cristall, des de les que son uns pocs els que tiren dels fils del poder sobre l’economia i sobre les persones. Avui és el poder d’una reduïda élite mundial, de les multinacionals, d’una plutocràcia global i desarrelada, el que condemna a l’ostracisme a la població sencera. Escriu els seus noms als expedients de desnonament, en els d’extinció de plantilles senceres, en els llistats interminables que recullen els que s’han quedat sense ocupació, sense ajut, sense l’esperança de que algun dia els faci justícia una societat que s’ha sotmès al dictat de la cobdícia.

Grècia ben val una visita. Perquè és el nostre futur immediat si no posem hi límits ben aviat a la rauxa que ens condemna a l’ostracisme social i democràtic. Per això avui la prioritat és recuperar la dignitat i deixar la perifèria a la que ens aboca el sistema; recuperar un element tan central per al progrés i la justícia social com ho és la responsabilitat. Però no la responsabilitat col•lectiva, sinó la responsabilitat individual. Davant les causes de la crisi. Davant el desgavell i la brutalitat social, visceral i innecessària, que ha condemnat a la marginalitat i a la precarietat més extrema a una part important de la ciutadania. El informe presentat recentment pel Comitè d’Ocupació i d’Afers Socials del Parlament Europeu, encapçalat per Alejandro Cercas, descriu amb precisió exemplar les faltes, mecanismes i possibles solucions per a aquest despropòsit polític, social i econòmic que ens corroeix des de fa prop de 4 anys. Tanmateix hi ha una qüestió que deixa de banda, i és precisament la responsabilitat sobre tant de dolor i tanta lleugeresa. Amb tal de traslladar la culpa de l’àmbit individual al col•lectiu, del banquer al ciutadà, s’han despertat els fantasmes de la intolerància a Europa i s’ha posat en qüestió les línies mestres del que era un projecte comú. Si és precís aturar la involució democràtica i cívica a la que estem assistint, s’hauran de depurar responsabilitats. Hem de saber quins son els noms que hem de gravar en el còdol trencat de l’Europa social que defensàvem. Per fer justícia i condemnar els culpables a l’ostracisme. Però també per a guanyar-nos el dret a una segona oportunitat que, potser, sigui la última.