País de torts

En poc més d’un mes ha coincidit la publicació de dos interessants informes sobre la corrupció a la Unió Europea. El primer, presentat pel grup d’experts del Consell d’Europa, mostra que al nostre país la corrupció és, darrera de l’atur, el tema que més preocupa a la ciutadania. L’altre que s’acompanya de l’Eurobarómetre 2014 sobre la corrupció, estableix que, desprès de Grècia i Itàlia, és a l’estat espanyol on hi ha una percepció més estesa d’aquesta xacra. Així ho veu el 95% dels enquestats. A més hi ha un 63% que pensa que la corrupció els afecta directament. A diferència de la UE, on des de l’any 2011, ha descendit el nombre de persones que se senten afectades per la corrupció, aquí, als darrers dos anys, ha augmentat en un 20%. Avui, un 77% dels enquestats creu que ha augmentat la corrupció. Tan sols un 11% pensa que els esforços del govern Rajoy per combatre-la són els necessaris. De cada 100 ciutadans, tan sols 9 en pensen que les condemnes establertes son prou dures com per a tenir un efecte dissuasori. Ninguna d’aquestes xifres sorprendrà a algú que llegeixi amb certa assiduïtat la premsa. El gran nombre d’abusos que marca l’actualitat justifica de sobres les suspicàcies. El grau de laxitud, de tolerància i d’impunitat explica la creixent sensació d’impotència i de ràbia que s’ha instal•lat entre la població davant un fenomen que llastra la legitimitat democràtica, perjudica l’economia i la cohesió social, i comporta a més una greu inestabilitat política.

Segons l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) la corrupció és un fenomen complex que engloba diferents pràctiques com el suborn, el frau, l’extorsió, l’apropiació indeguda, el nepotisme o el tràfic d’influències. Segons detalla en un informe publicat recentment el sindicat de tècnics d’Hisenda Gestha, l’economia submergida ha augmentat, des de l’any 2008 en gairebé 7 punts fins arribar a suposar el 24,6% del PIB. Tan sols el frau i l’elusió fiscal comporten unes pèrdues anuals que estan prop dels 90.000 milions, el que es correspon amb 2.000 Euros anuals per ciutadà/na. El 71% del frau registrat en 2010 provenia de les grans fortunes i empreses, amb un cost de 42.711 milions d’euros. Això confirma que, ben al contrari del que marca el tòpic, el frau es concentra en una élite que escatima per aquesta via capacitats i recursos a la immensa majoria social. Que les xifres del nostre país superin a les que es donen en altres no prova però cap dels rancis prejudicis que es llencen contra el sud pel que fa a la relaxació, el individualisme o una major transigència cultural. Son proporcionals no més que a la manca d’èmfasi que es posa des del poder en la persecució del frau. Si a l’estat espanyol tenim 1 funcionari d’hisenda per cada 1928 persones, a França n’hi ha 1 per cada 860, i a Alemanya, 1 per cada 729. Aquí el tràfic d’influències i el blanqueig de capitals prescriuen als cinc anys i la prevaricació als deu. Tot i així l’any 2012 el indult va fer que, en 6 d’un total de 33 casos, ni tan sols calgués declarat prescrit el delicte.

Des de l’hegemonia mediàtica i des de l’oligarquia, es pretén presentar la corrupció com un mal social. D’aquesta manera es converteixen les responsabilitats individuals en col•lectives i es promou allò de que en el país dels cecs, el tort és el rei. Així s’intenta justificar per exemple que la porta giratòria que condueix de la responsabilitat pública al món de l’empresa hagi dipositat a 48 càrrecs ministerials a l’altra banda del llindar. I és cert que les empreses no tan sols paguen pels serveis prestats, sinó que es serveixen de la vanitat dels anteriors mandataris per a transmetre a la societat el missatge que tots som làbils i que cadascú té el seu preu. El descrèdit de la política ho promou també el fet que el ‘conflicte d’interessos’ sigui una estimació subjectiva que correspon al mandatat, o que la carrera d’alguns comporti increments patrimonials desorbitats que després intenten justificar-se des de la redacció de memòries grandiloqüents, de contractacions internacionals o de suposades inversions sempre avantatjoses. El diccionari.cat defineix la paraula ‘corrompre’ com ‘Alterar (una substància) fent-la tornar putrescent, insana’. Pel que fa la corrupció aquesta substància és la moral pública, la dignitat del càrrec electe, el patrimoni social, els drets i conquestes que han unit successives generacions en un mateix projecte. Sembrar el descrèdit i minar la credibilitat és avui, sembla ser, una estratègia d’èxit. Permet beneficis importants als més espavilats, però retalla i dilapida de manera definitiva la confiança que precisa la democràcia per a subsistir. I d’això al final no es beneficien ni els llestos ni els torts.