Mala vida

Escriu Plutarco en ‘Sobre la monarquia, la democràcia i la oligarquia’ que “De la mateixa manera que hi ha molts tipus de vida per un home, també n’hi ha molts per un poble, i el tipus de vida d’un poble és el seu règim polític”. Si tenim en compte la mala vida que ens estan donant avui, hem de témer que el nostre règim polític és d’una qualitat pèssima. La misèria, la incertesa i la precarietat que comporten les mesures adoptades pel absolutisme parlamentari, s’hi sumen a una vivència creixent d’impotència i impunitat. A tot això s’afegeix una sensació de ruptura, de conflicte i de violència latent, que transmet un malestar profund, i que comporta por i inseguretat. Sens dubte de tot això se’n beneficien els uns pel desprestigi de la política i d’allò públic, però també els altres, per servir el mal pas al que se’ns aboca, com una cortina de fum que amaga la corrupció i la pròpia incapacitat. En el plànol polític aquesta conjuntura s’ha intensificat des del moment en que s’ha volgut fixar un horitzó temporal per al plebiscit català. L’esclafit de les vestidures dels tertulians i malastrucs, esquinçades en públic arravatament, ha encès l’aire i propaga una pudor a aquelarre polític, pel que no hi haurà, se’ns diu, altre sortilegi que no sigui el de l’exorcisme o l’extrema unció. En la lògica de la caverna mediàtica, aquest món d’ombres i autoenganys en el que es perpetua de manera insaciable la falta de criteri i la mediocritat, la consulta pública és un greuge a la democràcia i, el que sembla molt pitjor, un ultratge a l’esperit sacrosant de la constitució.

Per això convé tornar a llegir no tan sols clàssics com Plutarc, sinó també aquesta bíblia de la ciutadania que tants no van votar, i que tants brandeixen avui qual acer justicier, davant el suposat desafiament català. Tornar a la constitució és sempre un plaer. L’esperit i la lletra ens transporten a un temps d’il•lusió col•lectiva i de compromís mutu. Si se li treu del grau actual d’instrumentalització, es podria interpretar fàcilment com un manual per una societat més justa, més cohesionada i millor. Tanmateix el problema radica en que el seu esperit, sembla que, fa ja un temps, es va esvair. S’independitzà probablement envers les esferes cristal•lines de la filosofia del dret, tot fugint del maltractament i de l’abandonament polític i moral. On queda avui per exemple aquell magnífic article 31, que parlava d’un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat. La vocació pels impostos indirectes, pel clientelisme de les SICAV o per les exempcions selectives el van esclafar sense pietat. Què li haurà passat a aquell pletòric article 35, on es fixava el deure i el dret al treball, però també a una remuneració suficient que podés satisfer les necessitats del treballador i de la seva família. Si fins i tot a l’article 40.1 es suggeria una política orientada a un concepte tan utòpic i torbador com és avui la plena ocupació. Amb sis milions de persones que tot i voler, no aconsegueixen treballar, sembla evident, que, des de fa ja algun temps, l’élite política li dona ben poca importància a la constitució.

Més enllà dels drets fonamentals, la carta magna de l’estat espanyol també garantia l’assistència davant situacions de necessitat (art. 41), es comprometia amb la promoció de la ciència i la recerca científica (Art. 44.2) i establia el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat (art. 47). Com son les coses i quina poca memòria en tenim! En aquest mateix article es fixava que la utilització del sol es regularia d’acord amb el interès general amb tal d’impedir l’especulació. Sembla evident que l’oprobi que diuen li fa a la constitució una part important de la ciutadania catalana a l’hora d’exigir un plebiscit, hauria de considerar-se molt inferior a la transgressió infame que li van fer mitjançant les seves polítiques la dreta i el socialisme lliberal, que ens han portat allà on ens trobem avui. Aquest és i ha sigut el respecte a la constitució d’aquells que avui la utilitzen per acusar als demés. Aquest és i ha sigut el compromís d’aquells que avui parlen d’heretgia i amenacen amb convocar el sant tribunal de la inquisició. La seva estratègia no és cap altre que la d’aprofitar el moment per distreure l’atenció. Els uns per evitar que es continuïn mostrant públicament les seves vergonyes en termes de clientelisme i corrupció. Els altres perquè no es faci evident la manca de lideratge i la crisi interna d’un projecte polític que fa massa temps es va vendre al millor postor. Com a novetat, avui tenim també als incipients, els oportunistes i aprenents de bruixot, que s’acosten a la brasa i s’ofereixen a empunyar l’arma venjadora d’allò que consideren ciutadania, progrés i unió. Tots ells fan palesa una profunda falta de convicció democràtica. Tots ells delaten una por profunda a l’expressió popular. És una errada dir que Catalunya vol ofegar l’esperit de la constitució amb la consulta popular. És la governança europea i la pèrdua de sobirania, la desafecció i la manca de compromís les que l'han arruinat. "Entre tots ells la mataren. I ella sola es va morir".