Concertino & Concertina

L’espectacle del intercanvi verbal entre l’alcaldessa Ana Botella i el portaveu socialista Jaime Lissavetzky al recent ple madrileny sobre la vaga d’escombreries, va ser, sens dubte, molt lamentable. L’agressivitat que no contundència de l’un, i la incoherència i manca de criteri retòric de l’altra, conjuraren una d’aquestes estampes grogues i brutes, a les que ja ens te acostumat, per desgràcia, el teatre democràtic en aquest país. Però del rebombori verbal de la dona de l’expresident José Maria Aznar, es desprengué una d’aquelles rares perles que, per improvisades i espontànies, permeten comprendre la perspectiva que te de sí mateixa, la dreta espanyola. Després d’anunciar la seva reticència a entrar en un discurs ideològic, l’alcaldessa senyalà amb el dit la bancada popular, per manifestar que allà s’hi trobaven asseguts els representants de la ideologia que ha portat més progrés a la humanitat. Aquesta sentència que resulta sorprenent, especialment quan amb el govern del PP la major part de la població s’ha vist marginada de qualsevol tipus de progrés, mostra fins a quin punt el partit popular ha convertit en hàbit la propensió a fer-se trampes al solitari. Pocs dies després, en una altra escomesa tan furibunda i maldestra com la d’Ana Botella, el ministre Jorge Fernández Díaz, reforçà la sospita de fins a quin punt és sensible la dreta espanyola a les mels de l’autoengany. Que un representant públic, responsable de les forces de seguretat, pregunti de manera casernària, fins i tot rufianesca, a un oponent polític que va ser víctima d’un atemptat terrorista, si és que pretén donar-li lliçons de democràcia, és de mal gust. Que atribueixi a l’herència rebuda, això és, a l’etern rival, el malestar que desperten les pròpies polítiques, resulta torbador i inaudit.

Una i altra declaració corrobora que el govern creu a ulls clucs, que és la situació econòmica la que genera les resistència i no la percepció que te la ciutadania d’unes polítiques que son ineficaces i injustes, i d’un model, el del bipartidisme, que comporta uns nivells intolerables de solipsisme i corrupció política. Ja sabem que forma part del genoma de la dreta, el percebre a la societat com una massa amorfa i reactiva, a la que, per la seva condició irracional i imprevisible, convé mantenir continguda. Les vint-i-dues mil manifestacions que s’han produït en la història recent d’aquest país, son així no més que una resposta visceral i sobtada a una situació per la que no es poden demanar responsabilitats al partit en el govern. Al cap i a la fi son expressió del desagraïment i de la incomprensió d’una societat incapaç d’apreciar el paper que es veu obligat a interpretar el partit popular en un moment històric d’especial dificultat. Aquesta visió instrumentalitzada, objectivada i cosificada de la societat espanyola allibera al govern de qualsevol responsabilitat, i justifica actuacions com la introducció de la llei de seguretat ciutadana, que suposen una autèntica involució democràtica i delaten una evident deriva autoritària. Però diguem-ho ben clar. El govern Rajoy actua no per donar-hi resposta a les necessitats urgents del moment sinó per estar a l’alçada del paper que creu que li ha reservat la història. Una missió amb una meta que mai està del tot clara, perquè els poders que la inspiren la van ajustant dia a dia en funció del grau de resistència social i ciutadana que s’hi troben. Una missió però, que te un caràcter ‘inevitable i necessari’, que el govern executa des d’una convicció que està a mig camí entre la inspiració divina i l’arravatament ideològic.

Aquesta és la barreja explosiva que reprodueix, també a començaments del segle XXI, l’esquema que ha vingut a ser el clàssic d’aquest país. La élite econòmica i financera marca els objectius amb tal d’augmentar el seu patrimoni i posició. L’aparell polític, que emergeix de la carrera ministerial, de les escoles de negoci, o des de la lògica més barroera que acompanya el bulliciós tarannà de l’oligarquia, els persegueix amb fruïció i cel. No ho fa pel benefici dels uns o dels altres. Això creu, com a mínim. Sinó per deu, per la pàtria i perquè algú ‘ho ha de fer’. És aquesta vocació apostòlica la que elimina els dubtes, llima les diferències internes i permet ajustar les peces de l’aparell amb la lògica d’una piconadora. L’espectacle que per al comú dels mortals no deixa de ser una falòrnia maliciosa, per als acòlits resulta una revelació de naturalesa gairebé mística. Fins a aquest punt arriba a ser poderós l’autoengany. Te l’aire ranci d’una bodega i el rumor melancòlic d’una tornada legionària. Tan sols des d’un grau evident d’obnubilació es pot defensar per exemple el paper passiu de les fulles d’acer que es volen instal•lar a la part superior de les tanques que marquen el perímetre fronterer a Melilla. En contra del criteri de la comissària europea i des d’una suposada complicitat amb tots aquells espanyols que així es lliuraran de veure una multitud amenaçadora d’immigrants pobres passejant-se pels seus carrers, el ministre ja ha deixat clar que també te guanyat aquest debat. Manies de concertí i primer violí de les forces de l’ordre. Serà que te la certesa que amb tal de censurar el nom de ‘ganiveta’, e imposar l’eufemisme melòdic de ‘concertina’ fins i tot l’acer s’estovarà. Al cap i a la fi la concertina és aquell bandoneó allargat que juntament a la botzina, és, des de sempre, el instrument més estimat per tota mena de pallassos.