Hotel Falcón

Poques persones han encarnat millor la història convulsa de la socialdemocràcia europea que en Willy Brandt. El centenari del seu naixement, celebrat el 18 de desembre passat, convida a reflexionar sobre el paper que va jugar l’ex-canceller en l’esdevenir de l’esquerra a Europa. En aquest sentit resulta esclaridor recuperar una etapa de la seva joventut a Barcelona, quan residí, del febrer al juny de 1937, al famós Hotel Falcón (La Rambla, 32) amb altres eminents convidats del POUM, com en George Orwell o en Kurt Landau. Brandt havia viatjat a Barcelona com a secretari de les joventuts del SAP (Partit Socialista Obrer), al que s’havia afiliat després d’una primera militància al Partit Socialdemòcrata Alemany. La renúncia al SPD i l’adscripció a un projecte que defensava els orígens marxistes de la socialdemocràcia, es degué a la permissivitat extrema del SPD davant les polítiques d’austeritat del canceller de la fam, Heinrich Brüning. Comportava la lluita per articular un front únic d’esquerres, i, més endavant, la necessitat de passar a la clandestinitat i de fugir quan va prendre el poder el partit nacionalsocialista alemany. Willy Brandt, així el nom de guerra i pseudònim que escollí el que fins aquell moment era conegut com Herbert Frahm, buscà refugi el 1933, a Noruega. Després d’una estada curta a Berlin, a finals del 1936, es dirigí a Barcelona. Allà el seu encàrrec era participar en el treball del Buró Internacional de les Joventuts Revolucionàries i estretar els llaços amb el partit aliat al SAP, el POUM. Tanmateix, tot i les coincidències en la anàlisi de la lògica feudal i involucionista del franquisme, tot i admirar les evidents conquestes de la república, assolides en gran part en al marc advers de la guerra civil, el conflicte al que assistí Brandt en el cor de l’esquerra espanyola i catalana, se li faria molt difícil de digerir.

El debat sobre si la guerra civil era una guerra de classes (POUM) o una guerra nacional (PCE) convidà al jove Brandt a intentar posicionar-se a mig camí. Però les seves crítiques als comitès, al ‘capitalisme sindical’, a les col•lectivitzacions, però també al ‘sectarisme’ i al ‘subjectivisme ultra esquerdà’ del POUM, per moments fan pensar en una major afinitat amb el bàndol comunista. Després dels successos del 3 de maig arribà, 6 dies després, la ruptura amb el partit d’en Andreu Nin. Quan el 16 de juny detenen al líder trotskista, Brandt, igual que Orwell, aconsegueix amagar-se poc abans que la guàrdia d’assalt irrompi al Hotel Falcón, i fuig aquella mateixa nit des del port de Barcelona. Tot i que organitzarà un comitè de suport internacional i continuarà denunciant la persecució que es realitza al POUM, sembla evident que l’experiència catalana marcarà la trajectòria del futur President de la Internacional Socialista, i que, després del bany de realitat revolucionària, la convivència amb la socialdemocràcia escandinava, primer a Noruega, després a Suècia, esdevindrà una experiència molt més confortable. Quan Willy Brandt torna a Alemanya al 1946, i, dos anys després, torna també a la socialdemocràcia del SPD, ja no quedarà res de la guerra de classes, i sí una lògica nacional, la de la reunificació alemanya, que el portarà a dirigir la seva mirada a l’est europeu i a articular la seva famosa Ospolitik. El programa de Bad Godesberg, que el SPD subscriu al novembre de 1959, confirma l’abandonament del marxisme i de la lluita de classes per part de la socialdemocràcia alemanya i la defensa, a partir d’ara, de l’economia social de mercat i la participació dels treballadors en els consells d’empresa. Del ‘Llibertat, igualtat, fraternitat’ s’ha passat al ‘Llibertat, justícia i solidaritat’, el que no ens deixa de suggerir una certa sensació de renúncia ideològica.

Ja sigui com batlle de Berlín, de 1957 a 1966, com a ministre d’exteriors, de 1966 a 1969, o, finalment, com a canceller alemany, de 1969 a 1974, Willy Brandt demostrarà la capacitat que te la socialdemocràcia de governar la República Federal, i alhora, de complementar el miracle econòmic amb una nova acceptació a nivell internacional. Per aconseguir-ho haurà d’escenificar, de manera pública i notòria, la vergonya i la humiliació que suposa per a la jove Alemanya el record del tercer Reich, per així poder articular, en el complex escenari de la guerra freda, una incipient política d’emergència nacional. La habilitat diplomàtica i l’estatura política del canceller alemany al llarg d’aquests anys estan més enllà de qualsevol dubte. A ell se li deu en bona part la superació del conflicte Est - Oest que es visualitza definitivament, al 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. Avui Willy Brandt és un referent per al conjunt de l’esquerra alemanya, des de líders de ‘Die Linke’ com Oskar Lafontaine, fins als actuals ministres del SPD al govern de la canceller Merkel. No se li poden adscriure els grans errors de la socialdemocràcia alemanya, com l’Agenda 2010 de Gerhard Schröder, que precaritzà fins a la misèria a un bon nombre de treballadors i treballadores. Tampoc se li pot fer responsable de l’aparició d’una nova actitud alemanya, per a alguns superba i distant, que introdueix una mica més de crispació a nivell europeu. L’únic que es pot dir en contra de l’home que escapà pels pèls del Hotel Falcón, és que, amb el seu rebuig visceral al comunisme, oblidà que va ser aquest el que va garantir que es poguessin assolir les conquestes de l’estat del benestar. A desgrat del canceller, en el més profund existí una certa complicitat de classe. Avui, sense el teló d’acer i sense l’amenaça sistèmica al capital, la socialdemocràcia te minvada de rel la seva capacitat d’incidència. O be desapareix en la seva essència, o haurà de tornar als seus orígens. A aquell moment en el que davant les polítiques d’austeritat i front a la tendència antidemocràtica al monopoli per part del capital, hi hagué qui defensà un Front Popular.