La taula del 47

Atesa la seva excelsa vocació crítica, és probable que el ministre Montoro reconegui que la nostra economia, analitzada en termes cinematogràfics, és un producte de pèssima qualitat. I segur que hi tindrà alguna cosa a veure la seva empremta com a guionista i persona de confiança d’en Rodrigo Rato, que , ja al 1996, el nombrà secretari d’Estat d’economia. Ascendit a ministre d’Hisenda al segon mandat d’en Aznar, alguna cosa sabria del creixent endeutament de famílies i empreses, i de la pèrdua de teixit econòmic i de competitivitat, quan, en plena eufòria fiscal, no s’invertia ni en formació, ni en innovació, ni tampoc en desenvolupament industrial. Clar que en aquells moments, el que reclamaven els barons i potentats eren infraestructures, que sembla ser son més llamineres, i deixen més marge a allò que alguns li diuen ‘gestió’. També és cert que en aquest indigesta pelicul•lassa hi participà tot un equip de guionistes. El nyap que van començar els uns, el acabaren els altres sense no parlar gens. I es que tampoc els social-liberals van posar masses objeccions a continuar ordint la trama d’aquesta crònica d’un naufragi anunciat, que ha costat gairebé 5 milions de llocs de treball i mig bilió d’euros als ciutadans i ciutadanes d’aquest estat.

Avui el sotsobre s’ha convertit en quelcom quotidià. Els noms de les empreses, ja sigui Catalunya Caixa, Tragsa, Panrico o Fagor, i les cares dels seus treballadors, que lluiten i reclamen a les seves portes un tracte digne, es confonen en el mapa de l’actualitat. Els 1914 acomiadats dels dònut, els 37.545 desnonaments (més de 200 diaris), executats al llarg del primer semestre de 2013 son, com els 359 morts de Lampedusa, no més que números que, en la seva concreció, no sacsegen una realitat que és injustificable i brutal. Hi ha 3 milions de persones que viuen en la pobresa severa, si. I davant aquest 6,4% de la població que ha de sobreviure amb 307 euros mensuals, hi ha 402.000 milionaris que viuen amb més d’un milió. Però en comptes de subratllar el contrast, els números s’utilitzen per neutralitzar el dolor i la desraó. L’especulació macroeconòmica i el maquillatge estadístic s’han convertit en els efectes especials d’una superproducció capitanejada pels màsters de la suposada recuperació: banquers, retalladors, economistes. Una pel•lícula que anuncia un nou món: Un horitzó daurat que li pondrà a la crisi un meravellós i feliç final ¡Sempre a temps de les properes eleccions!

En això li hem de reconèixer a en Cristóbal Montoro que és tot un campió. Això de titllar la suposada recuperació espanyola com un ‘fenomen inèdit’ i anunciar que ‘Espanya tornarà a sorprendre al món’ suposa fins i tot més dots endevinatòries que les que mostrà Fàtima Bàñez ja fa un any, amb el seu inoblidable vaticini sobre els brots verds. Secundat pel ministre d’Hisenda, i com hauria de ser d’una altra manera quan acaba de fitxar a en Rodrigo Rato, Emilio Botín, prolongava la cançoneta de l’estiu, dient que el moment és ‘fantàstic’. I no per les cerveses, sinó perquè no paren d’arribar diners per a ‘tots’, això és: la borsa, el deute i els bancs. Si no fos perquè en sabem de la turbulenta història que uneix cinema i Partit Popular, gairebé estaríem temptats de plorar una llagrimeta al final de la projecció. La qüestió és que, en el cas de la crisis, la realitat supera qualsevol ficció. Així quan el ministre diu que els salaris no baixen o la ministra ho estén a les pensions, la ciutadania en comptes de sentir-se enlluernada de satisfacció, es comença a posar vermella. Especialment quan es criminalitza de la pitjor de les maneres els desocupats i desocupades, com si fos en la seva naturalesa i condició, el no poder disposar de feina, ni tampoc de recursos suficients.

Conten que el infame Nicola Ceaucescu, fins i tot falsificava els parts meteorològics amb tal d’aconseguir que la població no encengués la calefacció. També aquí hi haurà uns pocs, que potser per manca de solidaritat, es sentin seduïts per les grans produccions del partit popular. Per això és recomanable exercitar-se en l’art del càlcul. Fins i tot interioritzar la taula del 47, que és el número de milions d’habitants d’aquest estat. És important no tan sols per saber que el frau fiscal anual de 40.000 milions, li costa a cada ciutadà i ciutadana uns 852€ (200 més que el salari mínim interprofessional), sinó per apreciar que el que la Comissió Europea considera ajuts d’estat a la banca, ens ha costat 2.127€ a cadascun de nosaltres. De fet, el deute públic ha augmentat, des del 2007, en uns 550.000 milions, dels que, gairebé 200.000, corresponen al primer any i mig del govern del partit popular. Això suposa uns 12.000€ per persona, 48.000 en el cas d’una família amb 4 membres, al marge de que hagin estat desnonats o tinguin a tots els seus membres a l’atur, el que li passa a una de cada deu. Aquest és el cost real d’unes polítiques errades i injustes. Un cost que hem de sumar al que ja hem pagat en termes d’ocupació, prestacions i qualitat democràtica. Un cost que, no ho dubtem, algun dia, algú es voldrà cobrar.