L'àngel negre

Europa és un món fet de contrastos. Tan aviat ens sentim traslladats a un futur idíl•lic, amb trens d’alta velocitat i façanes de vidre, com ens veiem transportats al pou profund de l’edat mitjana. La recent deportació de Leonarda, adolescent gitana resident a França, o l’obscur episodi protagonitzat per Maria, l’àngel ros’ d’origen búlgar, son una prova evident del grau de latència d’un racisme que afecta a una part important de la població europea. A l’altre costat de la cordura, creuant el fil fosc i estret que esdevé aquesta modernitat inhòspita i injusta, segueix dormisquejant el malson dels pogroms, de la dimonització i de la caça de bruixes. Ho hem vist recentment a Irlanda, amb la retirada temporal de la custòdia a una parella gitana, i la trepidant canonització mediàtica d’un altre ‘àngel ros’ que, finalment, i de manera inevitable, ha esdevingut ‘àngel negre’. Per moments, en ple segle XXI, reneix amb força inesperada el poder mitològic d’una mentida que acusa als uns de robar nens, i que, ben aviat, podria acusar als altres d’enfornar ànimes càndides o d’enverinar pous. Sembla ser que Europa, al mateix temps que la cordura i el seny, perd a passos agegantats la vergonya que, fins fa poc, ens impedia remoure el fangar de la nostra misèria històrica.

Resulta del tot decebedor intentar trobar en els mitjans, si hi ha hagut qui s’hagi preocupat d’estudiar la incidència de l’austeritat en les polítiques socials gregues. Tampoc ningú ha volgut aprofitar l’oportunitat per a plantejar a l’opinió pública perquè ens resulta el més normal del món veure a una parella d’occidentals passejant a una nena fosqueta, mentre ens continua resultant molest i inquietant, que siguin dos adults fosquets, els que passegin a un nen blanc. És de suposar que aquesta mateixa raó és la que explica que els nostres àngels, siguin sempre àngels ‘rossos’. En senyal d’innocència, de ‘puresa’, però també perquè pel fet d’haver estat arrencats del seu entorn ‘racial’, se’ls suposa d’immediat una certa proximitat al martirologi. Resulta lamentable, però aquest prejudici, d’innegables connotacions religioses, és també un dels elements que composen la realitat europea. La immensa majoria voldríem construir el projecte comú sobre uns fonaments humanistes, solidaris, d’elevades mires socials i filosòfiques. Però l’evidència històrica resulta aclaparadora. El fanatisme, les creuades i els guetos son tan consubstancials a Europa, com la seguretat social, la sanitat pública o la concertació de les polítiques econòmiques.

En teoria som lliures i per tant som nosaltres els que escollim. Però tan sols en teoria. No existeix un marc democràtic ni un debat profund i obert que permeti establir la centralitat que hauria de comportar una identitat europea. Europa està desconcertada, en la seva personalitat i en la seva idea. La globalització i l’apoderament de la élite financera pel que fa la definició de les regles del joc, ha posat contra les cordes la viabilitat del projecte comú. Avui la Unió com a proposta, no es pot centrar en el valor del treball com a eix de progrés social i econòmic, quan, dia rere dia, es redueix la producció industrial, s’espleten els drets laborals, es perverteix el diàleg social i es deslocalitzen grans empreses. Tampoc és realment un espai de mercat, perquè aquest resultaria indiferent en el marc del mercat global, i perquè, d’un temps ençà, es satanitza el consum en nom d’una austeritat que denigra qualsevol política que incentivi la demanda. Finalment, tampoc és un espai de ciutadania, perquè li manca la necessària legitimitat democràtica en la presa de decisions. Llavors, si no és la pròpia història, ni tampoc el treball, ni el mercat ni la ciutadania, caldrà preguntar-se: Què li dona fonament a la Unió Europea?

Per a respondre a aquesta pregunta resulten esclaridores les conclusions del recent Consell Europeu. Si ja sabíem de la inclinació de la Comissió pels móns virtuals i per l’estadística, les prioritats establertes per Van Rompuy i Cia. el passat divendres, van fins i tot un pas més enllà. Diuen que la solució als nostres problemes passa inevitablement per l’economia i pel mercat únic digital. S’aposta així per estratègies tecnològics com el Big Data (processament, arxiu, emmagatzemament i anàlisi de grans quantitats de dades) o la tecnologia del núvol digital (cloud), que son les que permetran recuperar la productivitat i la qualitat dels serveis a Europa. Tot i l’escàndol suscitat per les pràctiques denunciades per en Edward Snowden, incloent-hi el injustificable assetjament al telèfon personal del nostre àngel ros per excel•lència, s’aposta amb força per desenvolupar la construcció d’Europa en una dimensió virtual, que allà als núvols, és de suposar resultarà més controlable i profitosa. No hi ha dubte. És més fàcil migrar dades que fer front a la migració de persones. És més senzill (en teoria), protegir dades, que tutelar els drets de les persones. Sembla doncs que, davant l’alternativa de l’edat mitjana, Brussel•les apunta directament al segle XXII i a l’Europa virtual com a culminació del projecte europeu. Així se’ns estalvien les misèries que suggeria aquest incòmode començament del segle XXI. Però queda per veure, si no serà que també aquí, al darrera del nostre àngel rubicund, alemany i ros, no s’amagarà també un altre preciós ‘àngel negre’.