Marca Blanca

La Constitució de Cádiz establia al seu article 13 que “L’objecte del govern és la felicitat de la Nació”. Passats 200 anys sembla evident que aquest objectiu, si s’ha assolit, tan sols ha estat de manera molt esporàdica. Ja sigui per incapacitat evident, o potser per desídia i desdeny, la ciutadania espanyola ha estat condemnada a experimentar al llarg de la seva història moderna un reguitzell imparable de calamitats. En ell s’han succeït, com en una galeria d’esperpents, les més abstruses formes de govern. De l’absolutisme a la restauració, de la dictadura a la majoria absoluta. Totes elles s’han caracteritzat d’una manera o d’una altra per la corrupció, la indolència i la mala gestió. Al marge de dos o tres excepcions, potser el sexenni democràtic, la segona República o la transició democràtica, la vivència política en l’estat espanyol mai ha estat la de la felicitat o la il•lusió per un projecte comú. Més aviat ha comportat el desengany constant i la desafecció. En els pocs moments que s’ha pogut percebre la irrupció de l’esperança per un canvi, les forces del progrés i de la renovació s’han vist escombrades, sempre de nou, per la força bruta que exhala la més implacable inèrcia.

Així al llarg de la història de l’estat espanyol, els pocs moments d’inspiració col•lectiva han desencadenat inevitablement la pàtria tempesta. La por davant allò desconegut, la indignació, la beateria, pertorbada i balba davant la possibilitat de perdre el control, imposà, sempre de nou i al preu que fos, el mateix cop de timó. La fugida cap el passat, la regressió com estratègia per redimir els pecats d’un progrés que alguns entengueren sempre com amenaça al seu patrimoni i posició. Per això es treballà infatigablement en la recreació postulada d’un passat gloriós i remot. S’exaltà en mística lletania la cançoneta dels reis visigots, les virtuts uterines de Covadonga, les excel•lències administratives del imperi ultramarí, el talent universal dels pròcers d’una basta i rica cultura, a la que al mateix temps se li negaven tots els matisos. Tot i que a alguns no els agradi, Espanya no ha donat mai per alimentar una idea concloent de nació. Ni convertint flamenques en valquíries, ni el santoral en un elenc mitològic d’herois, ha estat mai creïble això de l’Espanya ancestral. Per això ens sobren nacions, identitats, històries.

Per una altra part, l’alternativa moderna, la d’un país de ciutadans i ciutadanes, ha sigut devastada, al llarg dels darrers 200 anys, mitjançant innombrables contrarevolucions i contrareformes. A qual pitjor. La darrera i potser definitiva, la que avui experimentem amb el govern del Partit Popular. L’autoritarisme, la mesquinesa i la fanfàrria que inspiren les lleis i maneres de l’equip d’en Mariano Rajoy, trenquen amb qualsevol esperança possible d’un consens que encara podés justificar l’esforç per un futur comú. La lògica que plantegen els grisos arguments de ministres com Montoro, Wert o Gallardón, és la de la injustícia, la precarietat i la força major. Res que vagi més enllà de convidar a la ciutadania a ocupar el lloc que li correspon: A l’ombra de la inefable cúria i d’una oligarquia desencaixada per la hipocresia i la corrupció. Com alternativa socorreguda i tan sols per evitar un debat incòmode, aquesta Espanya postmoderna es presenta ara, no ja com un país de ciutadans, sinó com una nació de consumidors i usuaris. Un conjunt d’individus que s’identifica no ja amb els seus drets, sinó amb les vel•leïtats i cosmètics valors d’una marca comercial.

La marca Espanya suposa la deriva definitiva d’aquesta història malmesa de construcció d’una identitat nacional. No és més que el intent d’amagar mitjançant valors com l’esportivitat, la creativitat o la simpatia natural, una realitat marcada per la corrupció, la manca de solidaritat i la injustícia social. Quan 6 milions de persones romanen condemnades a la inòpia, quan es perden i venen dia a dia drets i serveis conquerits al llarg de dècades, quan es recuperen valors que pertanyen a èpoques anteriors a la democràcia, resulta d’una barroeria insuportable pretendre convertir el país en un reclam publicitari. És no més que cel•lofana, una espessa capa de laca i de cera litúrgica que pretén tapar la realitat. Un intent bast i lamentable per despistar. Diguem-ho ben clar. Pe molt grosses que es presentin les banderes, per molt fort que s’escolti la marxa reial, l’estat que propugna la dreta espanyola menysprea els drets i anhels de la seva ciutadania. Es no més que un país sense projecte ni ànima, que s’incorpora com marca blanca (bo, bonic, barat) al supermercat global. Disculpin, però la identitat és una altra cosa...