Submissió

“Fa mal constantment a moltíssima gent. És el seu estil, i, fins a cert punt, està orgullós de la seva impopularitat. Permet que l’economia s’enfonsi, que els bancs tanquin i que el nombre d’aturats ascendeixi a 6 milions. A intervals regulars, més o menys cada sis mesos, es publica una ‘normativa urgent’ que rebaixa sempre de nou el valor dels sous, de les pensions, de les prestacions d’assistència social...” Aquesta suggerent cita no pertany a cap crònica dedicada a Mariano Rajoy, sinó a les memòries de Sebastian Haffner . El gran periodista alemany recorda en ella les senyes d’identitat del govern del funest canceller Heinrich Brüning. Ben al contrari de la tesi, errònia històricament, malintencionada a nivell polític, que defensa que l’auge del nacionalsocialisme respongué a la hiperinflació (1926), el nazisme s’alimentà en realitat del malestar generat per l’austeritat imposada per Brüning. Als nou mesos d’iniciar-se el seu govern, el NSDAP passà de 12 a 107 diputats, convertint-se en la segona força política. 7 mesos després de que marxés el polític nacional-catòlic, el 30 de gener de 1933, Hitler fou nombrat canceller.

És una de les paradoxes actuals que la mentida que estableix la hiperinflació com a element desencadenant del nacionalsocialisme, justifiqui l’aplicació d’una austeritat salvatge que reprodueix amb fidelitat en alguns països, ja sigui Grècia o Hongria, les condicions en les que emergí el totalitarisme alemany. Si tenim en compte que el projecte europeu naixé de les ruïnes fumejants de la devastació bèl·lica desencadenada pels nazis, i que avui la recepta que amenaça aquest projecte, és fruit d’una anàlisi que falseja l’origen del tercer Reich, sembla que no ens trobem tant davant una paradoxa, com davant d’una veritable perversió. Més encara quan la mentida és interessada perquè no pretén altra cosa que legitimar el destructiu monetarisme de Bundebank. Destructiu per a alguns, evidentment. Perquè garanteix una inflació moderada per als pensionistes alemanys, assegurant el vot conservadors, i, al mateix temps, reforça la posició hegemònica de les multinacionals alemanyes. Però davant el discurs que generalitza la culpa ‘als alemanys’, alimentant el ‘nacionalisme que tan be li va al capital alemany en la seva propaganda, convé que li fem una cop d’ull al nostre ‘Brüning’ particular.

Son 3 els elements que criden l’atenció si s’intenta analitzar la responsabilitat de Mariano Rajoy en l’aplicació de la lògica ‘Brüning’ al nostre estat. En primer lloc s’ha de destacar que la raó principal de les tremendes restriccions que aplicà el canceller al principi de la dècada dels anys trenta als ciutadans i treballadors de la República de Weimar, era el pagament de les reparacions de guerra. Per molt que sigui important que tot anàlisi històric relativitzi la qüestió de la culpa col·lectiva en els casos de conflicte bèl·lic, sembla evident que el context alemany es corresponia amb una dimensió ben diferent a la que comporta el pagament del deute de la banca privada espanyola a la banca privada alemanya. En segon lloc hem de recordar que, en el cas alemany, s’introduïa per primera vegada una recepta econòmica que, des d’aquell moment, sempre que s’ha aplicat, ah tornat a tenir els mateixos efectes desastrosos. A diferència del canceller alemany, a l’hora d’entendre l’error d’anàlisi que és propi de l’austeritat, Rajoy disposa d’un balanç històric i, si aquest es quedés curt, de la valoració i l’anàlisi dels més reconeguts economistes mundials.

Però finalment hi ha una tercera diferència, amb tota probabilitat, la més sagnant. El canceller Brüning aplicà als seus ciutadans i ciutadanes la imprudent lavativa econòmica en funció del seu propi criteri i legitimitat. En el nostre cas, les mesures s’apliquen seguint el criteri de Berlín, i sense respectar el programa amb el que el PP guanyà les eleccions. El servilisme de Mariano Rajoy, fort amb els febles i feble amb els forts, no li serveix als interessos dels desocupats o de la població més vulnerable. Tampoc te cap utilitat ni considera les necessitats d’aquells que encara tenen la sort de tenir una ocupació. Però és que tampoc serveix a la mitjana i petita empresa, i, si tenim en compte la recessió en que ha entat França i Europa, ni tan sols serveix als interessos del teixit econòmic i productiu de l’Eurozona. Llavor la pregunta  que es planteja és: De què serveix el immens risc que assumeix Mariano Rajoy? De què serveix tota la injustícia i la misèria que genera? La resposta és complexa i te un transfons psicològic. No serveix per res en especial, sinó que és fruït d’allò que manca: capacitat de govern i visió política. Sembla mentida, però és pura servitud, pura submissió.