Pàtria Xixa

En un món on els conceptes es dissipen com fum, el fet d’agafar el diccionari s’ha convertit en un acte de fe cada cop més necessari. Davant l’aprovació, la setmana passada, de l’avantprojecte de Llei d’Emprenedors, era per això necessari anar-se a la RAE i consultar el significat de la paraula ‘pàtria’. Allà trobem la següent definició: “Terra natal o adoptiva ordenada com nació, a la que se sent lligat l’ésser humà per vincles jurídics, històrics i afectius’. D’aquesta sàvia descripció convé destacar tres qüestions. En primer lloc que la pàtria pot ser adoptiva, el que és molt d’agrair si considerem la complicació creixent que comporta el quedar-se en aquest país. En segon lloc, que la pàtria és un valor subjectiu que  neix d’un sentiment de pertinença que experimenta la persona, raó per la qual ningú en pot quedar exclòs. Finalment que els vincles que justifiquen aquest lligam poden ser del tipus jurídic, històric i/o afectiu, el que en principi exclou motius purament econòmics i el mercadeig com a fonament. Tanmateix, tot i que la definició resulta molt assenyada, possiblement no satisfaci plenament la comprensió que en té el govern Rajoy.

Amb l’esmentada Llei d’Emprenedors el Partit Popular estableix noves condicions per a la tramitació accelerada del permís de residència als estrangers. L’adquisició de més de 2 milions d’euros en deute públic, la compra d’una vivenda de preu superior al mig milió d’euros, o els projectes empresarials amb impacte socioeconòmic donaran un accés privilegiat a la residència a l’estat espanyol. És sorprenent que aquesta mercantilització de la residència provingui d’un partit amb criteris molt rigorosos en relació a la immigració i que oposà des del principi força resistència a l’hora de formalitzar l’arrelament dels/les immigrats/des laborals. El fet de lligar el dret de residència a l’existència d’actius financers introdueix a més una lògica amb conseqüències imprevisibles: el permís de residència dependrà així de que es mantinguin vius els actius al compte? Es podrà retirar la residència a aquells extracomunitaris ja residents que transfereixin els seus guanys a altres països o que tanquin l’empresa creada fa poc? Se’ls ha de reconèixer a Rajoy i Cia que per poc que inverteixin en R+D+i, pel que fa la innovació com a mínim administrativa no deixen de trencar motlles.

Perquè si anem un pas més enllà i passem de la residència a la ciutadania, el Partit Popular, lluny de voler posar preu a l’espanyolitat, podria estar insinuant una revolució a l’alçada de les immenses exigències que planteja la globalització. Imaginem-nos per un moment que no tan sols la residència, sinó també la ciutadania anés lligada al patrimoni financer o a la inversió empresarial. El metge que tingués la major part de la seva fortuna a Suïssa passaria d’aquesta forma a ser ciutadà helvètic i renunciaria a la seva nacionalitat espanyola. El industrial que traslladés la major part de la seva empresa a Bangladesh, es convertiria en nacional bengalades i deixaria de banda el seu DNI. Hauria d’aclarir-se la situació dels nacionals amb fortuna helvètica i empresa asiàtica, però potser hauria de dirimir-se aquesta qüestió entre els dos països candidats a nacionalitzar al ciutadà en qüestió. Davant aquest transfons se’ns planteja la pregunta de si el canvi de nacionalitat hauria de ser o no voluntari. Sembla natural i evident que si el trasllat d’empresa o actiu financer no és en cap cas obligatori, tampoc hauria de ser preceptiu el dret a mantenir la nacionalitat original.

Amb aquests canvis, al marge d’un sorprenent creixement demogràfic en algunes remotes illes caribenyes, i , perquè no dir-ho, també en alguns petits països europeus, es podrien apreciar interessants canvis socioculturals. Els apassionats de la indústria plàstica xinesa descobririen al mateix temps les singularitats de la democràcia i de la justícia d’aquell país. Els amants dels passeigs de Lausana o Ginebra, experimentarien ho desagradable que resulta cremar-se la llengua amb la Raclette i l’eficàcia de la Hisenda suïssa amb els seus propis paisans. Els nous ciutadans de les illes Salomó coneixerien ho llargues que arriben a ser les cues a les duanes pels naturals dels minúsculs ‘imperis’ d’alta mar. Si, tenint en compta tots aquests matisos, la dreta volgués argüir que res hauria d’impedir que un sigui d’un lloc, encara que no sigui més que per les formes, i que això de retirar la nacionalitat és un acte d’extrem acarnissament administratiu i escassament commiseratiu, hauria de recordar-se’ls que amb un cop de ma com aquest s’haurien tret de sobre a més d’un desagradable. No tan sols als Bárcenas i similars, sinó, amb una mica de sort, fins i tot al tant internacional Jose María Aznar.