En ignorància concebuda

El pecat original y la immaculada concepció son els mites que han sostingut el control que ha intentat exercir des de sempre la església catòlica sobre la sexualitat. El pecat original perquè imprimeix al procés reproductiu una aurèola de culpa. La immaculada concepció perquè quan l’arcàngel Gabriel anuncià a Maria que parirà el fill de l’altíssim i ella li contestà que “Vet aquí l’esclava del senyor; que es faci en mi segons la teva paraula”, s’inicià un dels processos d’expropiació més immorals de la història. Al renunciar Maria, model de la cristiandat, a manar sobre les seves pròpies vísceres pel bé de la ‘divina’ naturalesa de la seva concepció, assentà doctrina. Així l’església suma a la confessió, eina infalible a l’hora de controlar les consciències, un altre instrument que resulta imprescindible per a assegurar el seu poder terrenal: el control sobre la natalitat. L’extermini programat per part de la inquisició de les així anomenades bruixes, això és, matrones i dones amb coneixements contraceptius, la irresponsable crítica de l’ús del preservatiu en Àfrica, o el recent debat sobre la reforma de la llei de l’avortament, mostren fins a quin punt li ha importat sempre a l’església la sexualitat com a clau de dominació.

Que aquells que defensen com a referent verídic l’oïda fecunda de Maria, l’existència de l’esperit sant o la resurrecció de la carn puguin determinar un retrocés sense parangó en el marc legal i en les llibertats d’un país democràtic, és una molt mala notícia. Però sembla evident que la gestació de la llei en el intel·lecte d’Alberto Ruíz Gallardón no es fruït de l’esperit sant, sinó de la ignorància militant d’una gerontocràcia eclesiàstica, misògina i autoritària, que representa a un percentatge cada vegada més insignificant de la població. La lamentable comparació d’un altre ministre, Jorge Fernández Díaz, entre avortament i terrorisme, el recurs del 2010, en el que se situava la llei més comú a Europa, la de terminis,en l’òrbita del nazisme, o la sufocada intervenció de Beatriz Escudero, saltant dels cefalòpodes a l’analfabetisme, mostra fins a quin punt s’estén en el Partit Popular la incultura i l’obscurantisme que emanen de la conferència episcopal. Que en la sobtada bel·ligerància catòlica del ministre de justícia intervinguin altres qüestions, no te més rellevància. Si de cas, mostra fins a quin punt és presa d’un context emocional i moralitzant.

Convé recordar que ja als anys 80 Gallardón pare fou promotor d’un recurs davant el constitucional en contra de la llei de l’avortament. D’aquest procés naixeren els tres supòsits dels que Gallardón fill, retrògrad per convicció, vol eliminar ara el de malformació fetal. De la sentència publicada l’onze d’abril de 1985 val la pena destacar no l’argumentació esquerpa d’alguns dels sues ponents, sinó el vot particular, assenyat i clar d’en Rubio Llorente, avui President del Consell d’Estat. En ell recorda els drets fonamentals “a la integritat física i moral i a la intimitat que la Constitució consagra i dels quals son titulars les dones embarassades”. Però la llei orgànica que despenalitzà l’avortament al 1985, no és ni tan sols la primera en la nostra història moderna. Inspirada per la ministra Frederica Montseny, i publicada el 9 de gener de 1937 al Diari Oficial de la Generalitat, ja a la República s’aprovà una llei per a la interrupció artificial de l’embaràs. Signada pel conseller primer de la Generalitat, Josep Tarradellas, disposava que es facilités al poble treballador una manera segura i exempta de perill per a regular la natalitat.

I justament aquesta és la clau. L’emancipació del poble, ja sigui mitjançant el control sobre la seva sexualitat, l’educació, la sanitat pública o gràcies a una feina que ofereixi algunes certeses i seguretats, suposa una greu amenaça per una visió del món que recupera valors que son propis del nacionalcatolicisme. El més important, una profunda desconfiança cap a la població i cap a qualsevol forma de manifestació democràtica. La dependència moral, econòmica i cultural que pretén avui el Partit Popular mitjançant les seves polítiques i iniciatives legislatives, suposa una involució ideològica profunda. Una deriva que l’aparta clarament de l’àmbit polític europeu i el retorna al context autoritari, caspós i ranci del darrer franquisme. Si en allò econòmic s’ha decidit cedir les rendes com llavors, a una élite que trasllada amb fidelitat els dictats de l’entramat financer internacional i autòcton; en allò moral i públic, se li retorna avui la centralitat a l’església. Quan la dreta europea retrocedeix en els seus principis i converteix als ciutadans en usuaris, el govern de Mariano Rajoy no dubte en donar un pas més enrere i transmutar els seus ciutadans en servents.