Plus Ultra

Alguns pensen que el llatí dona sempre certa presència i distinció. Ho demostra que en Luís Bárcenas, a l’hora de crear el seu entramat financer, bategés una de les seves criatures com a Fundació Sinequanon. Aquest nom, buscat molt probablement amb presses en algun antre amb butaques de cuir, penombra i ambientador de llima-llimona, és una mostra clara de frivolitat.  Donar-li a un instrument d’enriquiment il·lícit la categoria d’una persona jurídica com la fundació, que no persegueix ànim de lucre, és certament cínic. Penjar-li a més una expressió en llatí que destaca el seu caràcter ‘imprescindible’ i ‘necessari’ és d’una simplicitat mesquina. Però això és el que passa freqüentment quan es recorre a la llengua dels romans. Que allò solemne, oculta allò trivial. Si de cas hi ha una digna excepció històrica. La de l’emperador Carles V que, amb el seu lema, i no sabem si per crueltat o amb una espurna d’ironia, marcà amb gran encert l’esdevenir dels seus súbdits i tributaris. ‘Plus Ultra’,això és, ‘Més enllà’, consta encara avui com a lema a l’escut constitucional i marca i defineix una aspiració que s’ha demostrat consubstancial al nostre infaust destí.

I no per les columnes d’Hèrcules que, a banda i banda de l’estret de Gibraltar, marquen el límit geogràfic que havia de ser superat pel nostre afany aventurer, sinó, perquè en un altre sentit, no ja físic, sinó sobrenatural, aquí s’ama la realitat, però s’anhela, si s’escau encara amb més força, el ‘més enllà’. Ja ho deia Santa Teresa amb aquell ‘visc sense viure en mi’, que no és excés místic, sinó definició clara i diàfana de l’expiació crònica que comporta allò hispà. De forma una mica més brutal ho exclamà Millán Astray davant un esbalaït Unamuno quan cridà a Salamanca aquell ‘Visqui la mort’, complicitat extrema amb el més enllà, i argument sembla ser incontestable, especialment quan aquell a qui s’adreça prefereix romandre, tot i que sigui per humilitat, en aquest costat de l’òbit. El ‘més enllà’ és el fil narratiu que condueix la setmana santa, amb les seves bellíssimes talles que visiten als fidels i es passegen pels carrers engalanats de ciutats i pobles, en un trànsit metafísic i religiós que fa olor a encens i sona a glòria. Que es barregi folklore, milícia, catolicisme i reialesa, no és més que la prova fefaent que el que allà s’escenifica és la pròpia essència d’allò que li diuen ‘Hispanitat’.

Si els egipcis construïen piràmides per a obrir una escletxa a l’espai temps i poder accedir als camps d’Amon i Ra, aquí els fidels, en setmana santa, carreguen a les seves esquenes ‘passos’ i ‘trons’ per poder sentir la proximitat de l’Auxili, del Perdó, de la Bona Mort o de la Pietat. Comptava un company sindicalista francès que a França, el moment en el que l’esmolada fulla de la guillotina segà vida i cap de Lluís XVI, els francesos es van lliurar de manera definitiva de qualsevol intermediari entre ells i l’eternitat. Aquí encara ens separen de la volta celeste els pesats trons i la magnífica imatgeria que ens cobreix l’horitzó amb la patina fumejant del fervor i de la religiositat. A França fou la fraternitat  entre iguals, la que permeté aixecar per damunt de qualsevol altre qüestió el patrimoni comú i irrenunciable dels drets de ciutadania. Aquí son confraries i germanors les que en un esforç devot, generós i comú, aixequen per sobre dels nostres caps les santíssimes imatges de crists i verges que ens recorden el valor del dolor, de la humiliació i de la solitud.

Diríem que si l’esforç que posen els portants, els natzarens i els confrares en conduir amb sorprenent destresa les seves venerades imatges pels estrets carrers dels pobles i viles, s’invertís en aixecar-nos a nosaltres mateixos per sobre de la nostra circumstància, ens lluiria més el pèl. Però un bon nombre de dones i homes que viuen en aquestes terres tot i ser de natural entregat, a l’hora d’entregar-se poc o res els ve a valdre la realitat. Aquestes gents que porten el ‘més enllà’ a la seva ensenya, no s’uneixen ni s’ajunten per millorar la seva condició, sinó per a defensar junts el valor d’allò ultra terrenal. Davant una realitat que sap a poc, es defensa així la reialesa que, com en el cas del faraó egipci, és un primer pas cap el més enllà. Així, no és d’estranyar que en alguns indrets les imatges vagin muntades en ‘trons’ o que se les vulgui honrar interpretant la ‘marxa reial’. S’ha de reconèixer que tota aquesta magnífica parafernàlia te una força dramàtica suggerent i poderosa. Però també ens hauríem de preguntar si davant aquesta dramàtica circumstància actual no és hora ja de corregir a Carles V, rei de romans, i canviar-nos el lema. Ha arribat el moment d’abominar del ‘Plus Ultra’, per a entonar un més humil ‘Plus Hic’. I és què davant les amenaces que ens aguaiten, avui al ‘Més Enllà’ li hauriem d’imposar un modest , pràctic i republicà ‘Més ací’.