Teoria financera de l'all

Deia l’amic Francisco Navas Azuaga que els diners haurien de ser com els alls i durar tan sols d’un any a l’altre. Més enllà d’allò anecdòtic de la proposta, el que si sembla evident és que els diners, en comptes d’amuntegar-se  en les cambres cuirassades dels bancs, hauria de ser forçat a alimentar de manera constant l’economia. Però no l’economia especulativa, encadenant-se fins a l’extenuació tota mena d’operacions fictícies, sinó allò que coneixem com economia real i que inverteix en bens, equipaments, recursos i capacitats. Amb el patró ‘all’ els beneficis haurien de ser reinvertits en les empreses, gastats en productes o serveis o tornats a l’estat per que es derogués per un temps la seva caducitat orgànica. A més, l’all resulta atractiu perquè és fàcil seguir-li el rastre i a més de les seves qualitats antisèptiques és un repel·lent reconegut contra tota mena de paràsits i essers de naturalesa vampírica. Però més enllà, com es ben coneguda l’aversió generalitzada als països del nord pel que fa aquest ingredient tan mediterrani, la divisa ‘all’ ens donaria certa seguretat de que els nostres generosos veïns en comptes de dedicar-se a acumular riqueses, davant l’amenaça de morir asfixiats per la pudor que sorgiria de les seves caixes fortes, posarien una mica més d’obsessió en fer fluir l’all. No és senzill elucubrar fins a on ens podria porta la gran revolució que comportaria aquest canvi paradigmàtic en la política monetària, però del que no hi ha dubte, és que posaria fi a una de les més truculentes estafes de la nostra història recent.

Per a sorpresa d’alguns i escàndol de molts, el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació presentà la setmana passada un complert estudi sobre els paradisos fiscals. 15 mesos de dedicació per part de 86 periodistes de 40 països diferents, ens conviden a descobrir qui és avui propietari, beneficiari o promotor de més de 120.000 companyies offshore. Darrera la llista d’usufructuaris no tan sols s’amaguen notoris evasors, empresaris, oligarques, mafiosos, delinqüents i milionaris, sinó també un bon nombre de professionals mitjos o de capitals familiars que busquen posar en lloc segur els seus preuats tresors en unes illes que, no fa tant, eren amagatall de pirates i bucaners. Des de Tita Cervera, passant pel ministre del pressupost francès, Jérôme Cahuzac, fins l’extresorer del PP, Luís Bárcenas, son molts els defraudadors que s’han afegit a allò que, tots sabem, no es promogut tan sols a l’ombra dels cocoters, sinó també des de societats gestores de patrimoni i entitats bancàries que podem trobar molt a prop. El secret financer i les males pràctiques associades s’han expandit com una plaga pel globus, cercenant la salut dels comptes públics, espletant els balanços empresarials i expandint la corrupció i la impudícia a nivell polític. La xarxa de justícia fiscal (Tax justice network) xifrava la riquesa d’aquesta falsos paradisos en 24 bilions d’euros, el que equival a la suma del que produeixen juntes l’economia nord-americana i japonesa. Cada any s’hi afegeix un altre bilió d’euros, això és, el que produeix o produïa la nostra malmesa economia.

Mentre els diners s’acumulen a les illes Cook, Caiman, Seychelles, però també en llocs més pròxims com les illes de Man, Liechtenstein, Mónaco o Andorra, les arques dels nostres bancs centrals ofereixen una perspectiva lamentable. L’evasió comporta, entre d’altres, una manca de liquiditat que ens condemna a comprar els diners al preu ideològic que imposen els pantagruèlics acords imposats per la comissió i el FMI, o al que marquen els així anomenats mercats. Quan com en el cas recent de Portugal, la injustícia de l’ajust xoca amb els fonaments de l’ordenament jurídic, els governs, lluny de sentir-se avergonyits pel seu servilisme, prefereixen denunciar que la ‘rigidesa’ del seu propi tribunal constitucional compromet l’estabilitat financera. Fins aquest punt ha arribat l’obsessió de centrar la política financera pel costa de la despesa. Una obsessió, interessada i intrigant ,que és inversament proporcional a la laxitud que es promou pel costat dels ingressos. Així, al llarg dels darrers cinc anys, els 50 majors bancs privats del mon han doblat les reserves dipositades en paradisos fiscals. De 4 a 8 bilions d’euros. Per això és hora ja de fer pagar aquests nius de pirates la seva cobdícia i de forçar-los a canviar en finestreta els seus euros per una nova divisa, a poder ser del tipus all. El sorprenent detall que ens trobaríem, és que en la filera d’avergonyits defraudadors apareixeria ni més ni menys que en Klaus Regling, president del Fons Europeu d’Estabilitat Financera. I és que el instrument dels així anomenats ‘rescats’, això és, el finançament del deute dels estats perifèrics després de fer-los signar memoràndums draconians, te la seva seu al limb fiscal  de Luxemburg!