Coacció

El dissabte 23 de març de 2003, tres dies després de la invasió d’Iraq, una marea humana envaí els carrers de Barcelona per protestar contra la guerra. Més d’un milió de persones denunciava així una agressió injustificada i tramposa en la que el govern d’en Jose Maria Aznar, escenificat el seu recolzament en l’esperpèntica reunió del ‘quartet’ de les Açores (Bush, Blair, Aznar i Durâo Barroso), interpretava el luctuós paper d’aliat devot i incondicional. Mentre que la ciutadania, avergonyida per la violència de les imatges retransmeses en temps real per la televisió, cridava allò de “Aznar, palanganer, cauràs el primer”, el vicepresident Mariano Rajoy, elucubrava públicament sobre l’organització de les protestes per part de grups violents i les comparava, sense pensar-s’ho massa, amb la kale borroka. Ni a la ciutadania, estimulada per l’abast de la mobilització, ni als mitjans, que destacaven la creixent i notòria manca de recolzament del govern en la seva aventura bèl·lica, se’ls escapava que el partit popular, abstret per la seva majoria absoluta, estava anticipant el resultat d’unes eleccions que el retornaria, a l’any següent, als bancs de l’oposició.

Deu anys després, quan la dreta espanyola torna a confondre de manera endèmica poder i responsabilitat, aquell magnífic episodi de contestació ciutadana adquireix un significat especial. Les multitudinàries manifestacions es corresponien en aquell moment no tan sols amb la vocació pacifista que, vint anys abans, inspirà l’oposició a l’aliança atlàntica, sinò també amb el rebuig a l’arrogància en l’exercici del poder i a la mentida com a política d’estat. Per a la major part de al ciutadania la ‘guerra preventiva’ amb la que es pretenia alliberar al món de l’amenaça d’unes inexistents armes de destrucció massiva, era un mesquí eufemisme per una guerra ‘programada’ que no perseguia altra cosa que reforçar la posició hegemònica dels EEUU en el control dels recursos energètics. Una mentida descarada i xarona que el govern d’en Jose Maria Aznar feia seva al temps que defugia el debat públic i confrontava a la població amb una política de fets consumats. La subordinació en el plànol internacional i la posada en escena, petulant i jactanciosa, d’un autoritarisme al que li mancava tota legitimitat son elements contraposats que continuen marcant avui la política del PP.

Tot i les diferències evidents, la guerra d’Iraq i la situació actual mostren uns interessants paral·lelismes. En el cas de l’ofensiva contra Saddam Hussein, es tractava de la primera crisi ‘bèl·lica’, en la que el negoci anava més enllà d’allò purament armamentístic. S’introduïa un nou model d’explotació integral. Tant la preparació de la guerra, com el seu desenvolupament amb tota la parafernàlia tecnològica, com també la gestió de la reconstrucció, aportaren grans beneficis a tota una sèrie d’empreses privades molt properes als grups de poders o a persones que participaven en la primera línia del govern dels EEUU. En el cas de la crisi ‘financera’ passa quelcom semblant. L'origen ‘especulatiu’ de la crisi, el seu desenvolupament mitjançant ‘rescats’, privatitzacions i desvaloritzacions, i l’escenari post crisi amb l’hegemonia reforçada d’alguns grans grups financers, suposen també una gestió integral en la que la ‘crisi’ fa el paper de fil conductor d’una immensa transferència de capital del sector pública al privat, i d’uns països als altres. La diferència radica en el fet que si el cost de la crisi d’Iraq fou la destrucció massiva d’un país, en el cas de la crisi actual, avui la paguem amb la destrucció de l’estat del benestar i del nostre model social.

La gestió d’ambdues crisis ha coincidit, en el cas de l’estat espanyol, amb el govern (per dir-li d’alguna manera) del Partit Popular. Si fa ara 10 anys aquest exercia de subaltern d’EEUU, avui ho és d’alguns estats de la UE, i especialment d’Alemanya. Si al 2003 ajudava a lucrar-se a grans companyies nord-americanes, avui li porta la palangana a algunes corporacions europees. La diferència entre l’un i l’altre no seria tan evident si no fos perquè avui, en relació a aquelles immenses mobilitzacions, sembla mancar-li a la ciutadania la capacitat de posar democràticament contra les cordes als responsables de tanta ignomínia. El groller atropellament que es realitza contra les condicions i drets de la població comporta una sèrie constant de mobilitzacions però que no arriben a ser tan contundents com les de fa ara 10 anys. Es podrà argüir que avui no es tracta d’una guerra en la seva accepció més clàssica o que encara queden tres anys i no un fins a les properes eleccions. Es podrà dir que avui es tracta d’Europa o que els mitjans programen millor l’hegemonia de l'actualitat. Però potser la diferencia de fons sigui que, si fa ara deu anys el compromís era amb uns altres, avui ens sentim indefensos perquè som nosaltres les víctimes.