Engany sistèmic

A principis dels anys noranta succeí un fenomen peculiar. Les portades dels diaris van començar a semblar-se cada vegada més, destacant les mateixes notícies, o utilitzant inclús les mateixes fotografies. Contra tot pronòstic, la necessitat de distingir-se pel tractament periodístic i gràfic donà pas a la consolidació d’una hegemonia en la selecció dels temes i en la seva presentació. Els mitjans van decidir que el producte no era la informació, sinó aquesta projecció, agenda o finestra que hem volgut anomenar ‘actualitat’. Sabem que la ‘actualitat’ no reprodueix la realitat. Si de cas ho fa de manera parcial i incomplerta imposant una construcció específica de la realitat que no persegueix altra finalitat que la d’acotar, orientar i estimular l’horitzó intel·lectual, social i cultural de la ciutadania. Gràcies a aquesta volta postissa i a les amenaces, arguments i falses certeses que son projectades a les seves parets de cristall, avui és possible manipular més i millor que mai abans al conjunt de la societat.

Tan sols amb aquesta explicació de fons és possible entendre el que està passant avui. Si trobéssim un interlocutor absolutament objectiu, això és, que podés jutjar des de l’altre costat de la campana que ens envolta, es sorprendria del fet que, davant la dimensió de la tragèdia que ens ve a sobre, la reacció col·lectiva sigui tan insignificant.  Amb l’excusa de defensar el interès comú, de generar confiança i qualitat de vida, s’està augmentant l’atur, malvenent el patrimoni, augmentant el deute públic, i enfonsant la riquesa forjada entre tots al llarg de dècades. Tot i així la resposta és mínima. Sembla com si s’hagués aconseguit instal·lar, després de menys de cinc anys, tanta desconfiança, incertesa, por i desafecció entre la ciutadania, que no hi ha resistència davant l’estafa més important que coneixem des dels albors de la modernitat. En l’escenari de la crisi i gràcies a la propagació de la culpa col·lectiva i del risc sistèmic com a elements de coacció i d’inhibició col·lectiva, assistim a una transferència de rendes i de patrimoni d’una dimensió desconeguda fins ara.

El mecanisme és senzill. Amb la sequera del crèdit el deute acumulat per algunes entitats irlandeses, espanyoles, gregues, després de la bombolla immobiliària, amenaçà la viabilitat d’alguns bancs del nord i centre d’Europa. Aquests van utilitzar la seva hegemonia al Banc Central Europeu per a convertir la política monetària europea en un element de xantatge per a forçar la devolució dels crèdits. Però com els bancs perifèrics no podien pagar, es forçà la socialització del deute, transferint el passiu al deute públic. Els ciutadans espanyols, irlandesos, portuguesos es converteixen així en garants del deute privat dels seus bancs, per a salvar els bancs privats alemanys, francesos i holandesos. Així eviten que sigui la ciutadania d’aquests països la que hagi de cobrir la bancarrota provocada per la irresponsable política de crèdit de les seves pròpies entitats privades. Per a poder fer-ho tot digerible s’introdueix un discurs moralitzant, de ‘culpa’ i ‘virtut’ en allò nacional, i ideològic en allò econòmic. S’exalta l’austeritat com a política per la que no hi ha altra alternativa, quan no te cap altra funció que la garantia de pagaments, i és absolutament contraproduent des del punt de vista científic.

Quan les eminències de l’economia mundial destaquen la ‘poca traça’ (James Galbraith) i ‘l’estupidesa’ (Paul de Grawe) de la Comissió Europea, o posen de relleu fins a quin punt aquesta, a l’hora de negar l’evidència empírica del fracàs absolut de les seves polítiques, s’enganya a si mateixa (Dani Rodrik), omet un aspecte important. Evidentment, la carrincloneria de personatges grisos com els comissaris Olli Rehn o Joaquín Almunia, no els permet discernir amb claredat entre realitat i desig. Però en el guió d’aquesta tragèdia acompleixen a la perfecció amb el paper que se’ls ha assignat. Alimenten els tòpics, treuen brillantor als mites i encarnen amb talent cerril la funció d’abnegats servidors d’una causa perduda. Fan allò pel que han sigut formats entre lobby i màster: convertir la seva mediocritat en una garantia de normalitat front una situació absolutament anòmala i tan irreverent que clama al cel. Com deia fa poc l’ex candidat ‘socialista’ i actual vicepresident de la Comissió Europea en un documental del canal Art: “No podem ser els únics que diguin la veritat”... Això no ho diu tot?