€mediterrània

L’autoimmolació a Sidi Bouzid fa ara poc més de dos anys, del venedor ambulant Mohamed Bouazizi, desencadenà una protesta social que s’estengué ràpidament per tota la riba sud de la mediterrània fins a arribar a països com Iemen, Oman o Bahrein. El fenomen, batejat amb poc criteri com a ‘primavera  àrab’, forçà la renúncia de dictadors recolzats per occident com Ben Ali o Mubarak, i donà pas a governs islamistes que no han sabut  satisfer les demandes i expectatives de la població. Els recents esdeveniments que van seguir al vil assassinat del líder del esquerdà Front Popular, Chokri Belaid, o els dramàtics successos viscuts a Port Saïd, mostren que les revolucions democràtiques a Tunis o Egipte es van tancar en fals. Els nous governs de caràcter religiós han trigat ben poc en buscar el vist i plau dels principals actors geopolítics i econòmics (FMI, BM...), no han atenuat la polarització social i ensenyen un autoritarisme i una manca de transparència que recorda les pèssimes pràctiques dels règims anteriors. En aspectes com els drets de la dona o les llibertats individuals, comporten a més un retrocés alarmant.

La lectura que es va fer des dels mitjans occidentals davant les protestes i mobilitzacions que es van estendre per l’arc sud de la mediterrània a principis de 2011, van destacar per las seva trivialitat. La cosa no anà més enllà d’una fixació pel marc tecnològic de les mobilitzacions, ja fos per la televisió per satèl·lit, la telefonia mòbil o les xarxes socials, i per l’exaltació èpica de la lluita ciutadana. S’informà, tot i que de manera parcial, sobre la complicitat europea i atlàntica amb els règims autocràtics , però poc o res es va dir dels programes econòmics aplicats al llarg dels darrers deu anys en aquests països. Els ajustos estructurals, les privatitzacions i la contenció salarial que s’imposaren, van ofegar la classe mitja a nivell econòmic en la mateixa mesura que els mitjans de persuasió i els serveis secrets emmordassaren llibertats fonamentals ja fossin civils, sindicals o de premsa. La complicitat tàcita amb els nous actors polítics per part dels governs occidentals mostra que la prioritat avui, com en aquell moment, continua essent la d’assegurar un marc estable que asseguri recursos energètics, vies de comunicació, obri mercats emergents i faciliti ma d’obra barata, a ser possible amb una bona formació d’origen. 

Tot i les diferències passa quelcom semblant amb els països de la perifèria europea. Ja sigui a l’estat espanyol, a Itàlia o Grècia, la mal anomenada ‘austeritat’ imposa retallades socials, deflacions salarials i pèrdua de drets. També aquí la corrupció s’ha convertit en una lacra diària i la riquesa es polaritza cuita-corrents deixant descol·locada a una bona part de la classe mitja. La barra de governants com Rajoy o Berlusconi converteix la vida pública en un espectacle esgarrifós i ens recorda als tirans del sud. També aquí, a Itàlia o a Grècia s’estenen les protestes i la desesperació i la manca d’expectatives porten a les persones a prendre decisions extremes. L’autoimmolació d’una dona a Almassora ara fa una setmana, o els suïcidis que han precedit a l’execució de diversos desnonaments, segueixen un mateix patró. Davant la injustícia i la negació de la pròpia dignitat s’escull la mort. És una actitud extrema, d’una lucidesa tràgica, que desconcerta a tots aquells que no saben pensar més enllà de variables quantitatives, gràfics i taules.

És innegable que la posició de sortida dels països perifèrics europeus és diferent i més beneficiós en molts aspectes que la de Tunis o Egipte. Especialment en allò relatiu a l’estat del benestar i al balanç social en quant a despeses i ingressos. Però des del moment en el que s’abandona el model social europeu i s’imposa l’Europa del mercat, això és, del ‘mercat’ a seques (no ens enganyem), sembla també evident que es vol fer competir el sud europeu amb el sud mediterrani. Per això avui la defensa junt als nostres veïns mediterranis de valors com la laïcitat, la democràcia o el diàleg social, és una lluita solidària, però també interessada, perquè ha d’ajudar-nos a mantenir el nostre propi status quo. Amb ella arremetem contra l’amenaça que s’aboca sobre les nostres conquestes socials i democràtiques, contra la incompetència i manca de vigor d’uns polítics que ballen la música a interessos que no son els nostres. El Mediterrani com a espai comú exigeix drets civils, socials i laborals comuns. El no voler integrar-los en la lògica del comerç mostra les intencions de la Comissió Europea, no com a projecte de la ciutadania, sinó com pur lobby.