Amb la democràcia n'hi ha prou

El triomfal somriure del suïs Thomas Minder ha resultat altament contagiós. I és que l’èxit del petit empresari i de la seva iniciativa per a limitar els paracaigudes daurats dels alts executius suïssos te quelcom de l’èpica d’en David contra en Goliath. Que un 68% de la ciutadania helvètica hagi decidit recolzar la seva proposta és una magnífica mostra d’apoderament democràtic. No es tracta tan sols de posar límit al insaciable apetit dels grans executius. També el Parlament Europeu imposà a finals de febrer un límit als ‘bonus’ dels banquers que va fer posar-se lívid al inquilí del número 10 de Downing Street. L’esperança que ha alimentat la ciutadania suïssa amb el seu vot, és el d’una democràcia que posa ordre en les estratagemes i martingales d’una élite financera que aprofita la crisi per a completar un implacable procés de redistribució de la riquesa. Quelcom que, el mateix cap de setmana que s’aprovava la iniciativa Minder a la república helvètica, s’expressava també en una altra república, la portuguesa, mitjançant la veu de milers de ciutadans que cantaven junts als carrers el ‘Grândola vila morena’.

“Grândola vila morena, terra de germanor. El poble és qui més ordena”. Els preciosos versos de la cançó que inicià la Revolució dels Clavells portuguesa, cobra avui un significat especial. Tanmateix la retòrica del ‘no hi ha alternativa’ i del ‘s’ha de pagar pels excessos’ a pocs se’ls escapa que la crisis serveix per a enriquir a una minoria al preu d’empobrir a un nombre cada vegada més important de persones. Això es, mal que els pesi a alguns, profundament antidemocràtic. Ni la retòrica del liberalisme ni la tediosa lletania de l’esperit emprenedor amaguen la realitat que la democràcia comporta, per lògica, una distribució més igualitària de la riquesa. La constant crispació pública, l’auge de la corrupció, la connivència entre política i diners, la deslegitimació de la democràcia no persegueixen altra fi que el descrèdit d’un sistema que suposa una amenaça pèls interessos d’una élite. Tan sols gràcies a la intermediació constant dels mitjans de persuasió en la construcció de la realitat, s’aconsegueix cultivar en la majoria una barreja inhibidora d’indiferència i por col·lectiva que ajorna, sempre de nou, qualsevol possibilitat de canvi.

El mecanisme de redistribució és evident. En el quart trimestre de 2011, fa ara poc més d’un any, les rendes del capital se situaven per primera vegada, a l’estat espanyol, per davant de les del treball (46,2 i 46% respectivament). Aquesta data completava una transferència de rendes que ha desplaçat al llarg de les darreres tres dècades, gairebé un 10% del nostre producte interior brut des del treball assalariat als rendiments del capital. I com la major part de la població viu d’un sou, així augmenta també la diferència entre els que més i els que menys ingressen. El índex S80/S20, que mostra la proporció entre la renda de la quinta part més rica i la quinta part més pobre d’un país, ha augmentat amb la crisi de 5,6 a 7,5. Avui el 20% més ric te a la seva disposició 7,5 vegades més recursos que el 20% més pobre. I la tendència va en increment. La crisi i la desocupació massiva es constitueixen com a elements que dinamitzen una transferència de riquesa desconeguda fins ara: del treball al capital, del sud al nord, de les classes mitjanes i baixes a les classes altes, del patrimoni públic al privat. Tot això no seria possible si no existís un estat d’excepció que tenalla la nostra economia i li treu legitimitat al sistema democràtic.

Fer front avui al problema més denigrant i immediat que experimentem, l’atur, passa necessàriament per combatre la corrupció i impulsar la regeneració democràtica. Es tracta de defensar que els ingressos dels alts executius estigui en relació al valor que generen les empreses. Però el valor que generen no tan sols pels accionistes, com pretén l’exultant Thomas Minder, sinó també per als treballadors i treballadores assalariats i per al conjunt de la societat en la que arrelen els projectes empresarials. Perquè les empreses busquen massa sovint la proximitat de la política i influeixen perquè les seves decisions vagin en detriment del interès públic, ja sigui a l’hora de definir la fiscalitat, les polítiques laborals, el control del medi ambient o al inversió en infraestructures i serveis generals. El grau que ha assolit avui el contuberni entre empresa i grans partits, fa inviable corregir la desviació democràtica amb simples ajustos circumstancials.  És precís recuperar el ímpetu social i cívic de les grans transicions per a refundar, a escala europea, els fonaments de la nostra democràcia i de la nostra economia.