Antipolítica

L’entusiasta recepció per part del moviment cinc estels del nou pontífex Francesc no deixa de sorprendre. El fenomen polític que secà els tinters de les millors redaccions polítiques, ha donat la benvinguda al nou papa amb una entrada al bloc d’en Beppe Grillo que porta com a títol ‘La importància d’anomenar-se Francesc’. En ell es recorda el 4 d’octubre de 2009, data onomàstica del sant, com el dia en que naixé el ‘moviment’. S’apunten a més les afinitats entre Francesc, que creia en una església sense diners, sense seu, sense tresoreria, sense dirigents, i una força política que rebutja prebendes i jerarquies i defensa la política sense diners. Així, si el Papa Francesc alimentaria l’esperança del retorn al cristianisme original, és de suposar que en Beppe Grillo encendria en la mateixa mesura l’esperança del retorn a la polític original, això és, a la política pura. I aquí tenim el problema. Amb tot el respecte davant els grillini que fa tan poc han ocupat els seus escons, s’ha de recordar que en termes polítics no existeix un passat daurat i perdut, i què això de la ‘puresa política’ no passa de ser un oximoron bastant estrafolari.

El que si ens diu el paral·lelisme religiós al que fa referència el blog d’en Grillo, és potser alguna cosa sobre la vocació profunda que alimenta el programa del còmic italià. I és que l’estranya barreja entre histrionisme, humor, visceralitat i exaltació que aquest posa en escena te quelcom de messiànic. El rebuig mordaç que alimenta i acarnissa cadascun des seus discursos l’erigeix en conductor d’un exercici catàrtic de denúncia col·lectiva que contrasta la ‘puresa’ del públic que l’envolta i aplaudeix, amb la ‘corrupció’ del sistema que implacablement denuncia. El discurs d’en Grillo no distingeix així entre esquerra i dreta, sinó tan sols entre el home del carrer, el ‘uomo qualunque’, o home qualsevol, i la política professional que li roba a aquest el que li pertany. Com escriu Angelo d’Orsi en un recent article, Beppe Grillo encarnaria una nova entrega de ‘l’etern retorn de l’antiparlamentarisme’. Una versió actualitzada, més simpàtica potser per les indubtables qualitats dramàtiques del còmic, però al cap i a la fi una reedició de quelcom que no tan sols suposa un esperó, sinó també un repte per a la viabilitat del nostre sistema democràtic.

Resulta estimulant que el nom del còmic italià coincideixi amb el d’en Pepito Grillo, el diminut personatge que en la pel·lícula ‘Pinotxo’, li exerceix de consciència al ninot fabricat pel vell fuster Geppetto. Si donem corda a aquest paral·lelisme en el marc de l’actualitat política italiana, la factura ‘plàstica’ i la devoció per la mentida de la marioneta creada per Carlo Collodi, ens retornaria possiblement a la figura també bufonesca de l’altre ‘agraciat’ per les recents eleccions italianes: Silvio Berlusconi. Aquest seria el tàndem del populisme italià en aquests moments: el magnat ‘mangante’ per antonomàsia, Pinotxo ‘reoperat’, i la veu de la seva consciència, Pepito Grillo, intentant corregir el curs polític per a satisfer les justes demandes d’un electorat sempre ‘innocent’ i ‘desenganyat’. Tots dos tindrien en comú el llenguatge planer, accessible per tothom i l’anulació de les distàncies entre elector i elegit. Ja sigui per realitzar el un els somnis més amagats (Berlusconi), u oferir l’altre la complicitat orgànica, agosarada i indestructible de l’enuig i el despit (Grillo).

Si hem de ser justos se li ha de reconèixer al moviment cinc estels que, ben al contrari que Berlusconi, intenta dinamitzar formules de regeneració democràtica com iniciatives legislatives i consultes populars. Però la manca de propostes realment alternatives al model de democràcia representativa que tant critica, el converteix inevitablement en un partit ‘antipartit’. I la democràcia, com un element orgànic que ha de créixer per a no extingir-se, te necessitat urgent de propostes elaborades. I aquestes no tan sols hauran de ser impulsades pels partits polítics, sinó que aquests hauran d’exercir en qualsevol escenari possible un paper molt important. Superats els pitjors ismes de l’actualitat; el clientelisme, el populisme i l’electoralisme, demà serà més necessari que mai abans la ideologia com a marc que doni coherència a les propostes. Per això és important la política i per això son importants els partits. Perquè l’antipolítica és la substància de la que estan fets els forats negres de la democràcia i ho devora tot. Perquè, com en el cas de la matèria i la antimatèria, el contacte entre política i antipolítica comporta la seva aniquilació mútua.