Desconnectant Europa

Es habitual parlar de dos fonaments que poden donar solidesa a la construcció d’Europa: el mercat interior i la cohesió social. Tot i que no és poc l’afany que es posa en dir que ambdós poden ser complementaris, no se li escapa a ningú fins a quin punt el fet de prioritzar el un o l’altre, comporta dos models europeus ben diferents. Els que posen en primer lloc el mercat interior, diuen que seran les forces d’aquest mercat les que, en el marc de les 4 llibertats fonamentals (lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals), garantiran que la cohesió emergeixi d’un procés constant de reequilbiri, i defensen per tant l’opció neoliberal. Per situar com a element de cohesió el propi mercat, aquesta visió d’Europa acostuma a coincidir amb la defensa d’una reducció dels element de govern (Comissió...),  i de la flexibilització, privatització i liberalització del treball i de tot allò que conforma el domini públic. Els que defensen l’Europa social, però, posen l’èmfasi en la cohesió, i argumenten que la consecució d’aquesta s’ha de realitzar mitjançant la convergència fiscal, econòmica i social, la regulació del mercat interior i la creació d’espais comuns de govern.

La presentació de les Conclusions del Consell Europeo sobre el Marc Financer Plurianual (2014-2020) amb una reducció del pressupost de la Comissió del 3% mostra fins a quin punt els que tenen a les seves mans les rendes del projecte europeu, son els defensors de la competitivitat a ultrança i aquells que volen construir Europa al voltant de la idea del mercat intern. És preocupant que després de 25 hores de negociació s’imposessin les tesis defensades pel Regne Unit i per Alemanya, dos països amb una vocació europeista molt marcada per la perspectiva nacional. Però resulta encara més alarmant que el President de la Comissió Europea, Durao Barroso i el seu vicepresident, Joaquin Almunia, davant una retallada del pressupost com aquesta, mostressin tanta conformitat amb el Consell Europeu. Dir que ‘l’acord polític ha sigut el màxim que es podia assolir’ i que ‘l’acord és bo en si mateix’ mostra una pobresa d’anàlisi, a nivell d’arguments i de conviccions en matèria europea, que resulta impròpia i immadura en boca d’aquells que, ans al contrari, haurien d’inspirar la maduració i desenvolupament del govern europeu.

La disposició de Martin Schulz, president del Parlament a vetar un pressupost restrictiu, o la del president de la comissió de pressupostos, Alain Lamassoure, a l’hora de denunciar que les primeres víctimes d’un pressupost com aquest seran el creixement i l’ocupació, demostren fins  a quin punt la iniciativa europea actualment descansa no en la Comissió, sinó en el Parlament Europeu. La comissió s’ha convertit en un simple adlàter del Consell Europeu que governa Europa al marge del Tractat i des d’una lògica intergovernamental que és tan desequilibrada des del punt de vista territorial, com poc representativa des del punt de vista democràtic. Al renunciar a establir una aliança estratègica amb el Parlament, el que li hagués permès guanyar certa legitimitat i hauria reforçat la seva imatge davant al ciutadania europea, Barroso & Cia mostren fins a quin punt la Comissió no és més que l’extensió d’una visió ideològica d’Europa. Aquesta emana d’uns estats obsessionats per servir als interessos financers a canvi de reforçar la seva posició hegemònica, tanmateix sigui a costa de la credibilitat, viabilitat i sostenibilitat del projecte europeu.

Son pocs als que se’ls escapa ja que la Unió Europea en la seva circumstància actual es poc més que un vehicle de redistribució de la riquesa que te en la Unió Monetària el seu principal instrument. Aquesta redistribució funciona encara en dos eixos: a nivell territorial, dels països del sud als del nord, i de la classe mitja a les élites econòmiques i financeres. Però a mig o llarg termini, aquesta redistribució tan sols es mantindrà en el plànol de classe. La deflació salarial al Sud comporta mitjançant els mecanismes del mercat intern una pressió sobre els països del nord. Ja sigui per la migració de treballadors del sud al nord, per la prestació transnacional de serveis o pel trasllat de la producció de mercaderies del nord al sud, la deflació competitiva comportarà a nivell europeu una transferència de la renda del treball a la del capital. Tots els treballadors europeus, inclosos aquells del nord que avui semblen no rebutjar la redistribució de la riquesa a nivell territorial, tard o d’hora es veuran abocats a una pèrdua en les seves condicions laborals i en els drets i prestacions associats. Tot i que algunes eminències grises com en Barroso pensin que és assumible una pèrdua d’inversió en el creixement en Europa, la realitat és que aquesta comportarà una desconnexió encara més forta de la ciutadania europea amb el projecte que teòricament lidera.