Cop de dreta

No hi ha dubte que al darrera de l’aparença una mica grisosa d’en Luis Barcenas s’amaga un púgil de categoria. El cop de dreta que li han donat en plena galta a Mariano Rajoy no sabem si passarà a la història de la boxa, però amb tota certesa marcarà un punt clau en la nostra crònica política. Si podem donar o no per noquejat al president és una pregunta delicada. Coneixent la seva limitada capacitat, integritat i dinamisme, és possible que ja estigués noquejat abans, això és, que el lliuressin així des ja al mateix registre del que el van treure. Així no seria del tot estrany si, com un impertorbable autòmat, això si, morat i malmès, s’aixequés per fer com si res el podés afectar. És el que te ser una mica insensible i aliè al univers de les emocions. Pel que fa la possible afectació del cop de puny a algun centre neuràlgic, ja sigui la vista o la oïda, tenint en compte la visió estratègica i receptivitat d’aquest home, no cal que ens enganyem, tampoc l’estranyaríem massa. La primera alternativa sembla ser, doncs, que tot i la contundència del cop, de la virulència del impacte, el nostre impàvid lluitador s’incorpori a la tarima abans de que es faci escoltar la campana.

No ens hauria de sorprendre. Una de les coses curioses que te aquest país, és que els escàndols i corrupteles que envaeixen a diari els platós i rotatives, es succeeixen a tota velocitat i es tapen els uns als altres. Si no fos perquè es tracta del partit del govern i del president del país, n’hi hauria prou amb agafar-se a la cadira i esperar a que amainés el temporal i es presentés el següent escàndol. Al cap i a la fí: la taca de la mora amb una altra verda se’n surt, que cantava en José Mercé. Però, i si s’ha apurat el límit? D’acord que el President del CGPJ dimiteixi perquè l’han agafat carregant a l’erari públic les seves aventures romàntiques de cap de setmana. D’acord que el gendre del rei pagui una fiança de 8 milions pe desviar fons públics. Que l’expresident de la patronal estigui empresonat. Que la llista de diputats, regidors, consellers, presidents acusats o condemnats per corrupció, suborn, prevaricació s’hagi convertit en un reguitzell infinit, ingrat i dolós. Que l’extresorer del partit del govern aprofiti una amnistia fiscal per a rentar diner negre, i que el president cobrés de manera irregular al llarg de tota la seva carrera política, hauria de ser senzillament imperdonable.

Davant la urgència de la situació, la primera temptació serà, amb tota probabilitat, aixecar una cortina de fum. No ens hauria de sorprendre que en la propera setmana augmentés a tota velocitat la prima de risc, s’aprovés alguna mesura especialment impopular, o s’envaís alguna illa insignificant i llunyana. En funció del intercanvi de dossiers també es possible un ambiciós programa de regeneració democràtica liderat pels dos principals partits. Quelcom semblant a un propòsit d’esmena bipardidista per a enfrontar públicament els propis fantasmes. Tot i que, tampoc seria més que una altra cortina de fum. Després està la possibilitat d’una dimissió governamental, voluntària o induïda, que donés pas a una etapa de transició. Un estat d’excepció i d’emergència nacional liderat per un govern tecnocràtic, d’inspiració europea, que s’afanyés en garantir la continuïtat de les reformes i, de pas, descarregaria als dos grans partits del desgast públics que aquestes comporten. Un creu i ratlla acompanyat de congressos de refondació que, més enllà de la reforma, als dos anys deixaria tot allà on estava.

Sigui com sigui, sembla evident que la principal víctima de la situació actual és i continuarà essent la democràcia. La corrupció enriqueix en el curt termini i sembra el descrèdit i deslegitima allò públic a mig i llarg. Es per tant un negoci rodó. Que al final s’acabi emportant pel davant a la pròpia cúpula política no hauria de resultar gens estrany. De fet és la consecució extrema de la lògica que inspira el procés. La connivència amb el món de la gran empresa i la élite financera faria finalment superflu al propi govern. Que tot això succeeixi en un moment en el que és necessari un fort grau de cohesió intern, de força per a negociar amb Europa i per a desenvolupar un nou model de creixement és una pèssima notícia. Davant la impossibilitat d’emprendre en paral·lel una refondació democràtica i gestionar amb sensibilitat social la crisi econòmica i financera, inevitablement surten guanyant els de la privatització flexibilització i liberalització. L’estratègia és per tant perfecta. El cop de dreta sembla ser, és un cop baix i imprevist que, amb tota probabilitat, tot ho mou una mica més cap a la dreta.