Plena ocupació

Deia en Dani Rodik que “el problema no és que els economistes siguin grans sacerdots del fonamentalisme del lliure mercat, sinó que pateixen els mateixos biaixos que la gent corrent”. Seguint el raonament, el problema és que tot i que estiguin exposats a les mateixes vel·leïtats, errors i falses certeses que els ciutadans normals, molts d’ells prefereixen pensar-se més enllà del be i del mal. Potser sigui per això que els agradi tant reunir-se entre ells, en ampul·losos think tanks, clubs i fundacions, o buscar la proximitat de l’élite ja sigui política, mediàtica o empresarial.  En aquest sentit res millor que un lloc ben exclusiu, fred i allunyat com Davos. Es com quan els nens s’amaguen sota la manta per crear-se la falsa il·lusió d’estar apartats del mont, poder-se fer confidències i viure una intensa complicitat. En el cas de Davos la manta és de neu, les confidències son econòmiques i la complicitat és clientelar. Que el fòrum  mundial se celebri en la ciutat més elevada d’Europa és sintomàtic. Allà, en allò més alt, és on posaven els seus castells els senyors feudals. Per a sentir-se protegits, ben per sobre de tota la resta.

Davos te fama de ser un lloc hermètic, inaccessible, com el temple d’alguna secta secreta. És el lloc més elevat, y potser també el menys democràtic d’Europa. Per això la seva cerimònia anual desperta certa intranquil·litat. I és que ‘reunió de pastors, ovella morta’, i l’ovella que se sacrifica anualment a Davos és, mal que ens pesi, la nostra economia i molt especialment el seu cor, l’ocupació. Va haver-hi un temps, a finals dels anys trenta, principis dels anys quaranta, en el que els economistes encara discutien sobre qüestions d’interès general. Per exemple de si era possible la plena ocupació. També llavors hi havia economistes que fugien d’estudi. En paraules del magnífic Michal Kalecki: “Entre els oponents a aquesta doctrina (la de la plena ocupació) es trobaven, i encara es troben, pretesos prominents ‘experts econòmics’ connectats estretament amb la banca i la indústria”. 70 anys després seguim en les mateixes. També en relació a la contradicció entre teoria econòmica i realitat. Especialment si pensem en l’austeritat. “La ignorància obstinada sol ser una manifestació de motius polítics subjacents” que deia el savi polac.

Mancant un debat econòmic sobre el que realment importa a la ciutadania, i especialment als 6.000.000 de desocupats que son marginats dia a dia en l’estat espanyol, potser convingui recuperar alguns raonaments que feia Kalecki en ‘Aspectes polítics de la plena ocupació’. Per a aquest contemporani de Keynes, la inversió pública (escoles, hospitals...) i el subsidi del consum massiu (assignacions familiars, subsidis d’articles de primera necessitat...) finançat mitjançant préstecs, pot fer augmentar la demanda de bens i serveis fins a assolir la plena ocupació. Tanmateix la classe empresarial està en contra d’aquesta política estatal tot i que també a ells els reportaria importants beneficis. Hi ha tres raons que ho justifiquen: Si el govern crea ocupació, es trenca el tòpic de que és la confiança de la patronal la que el genera el que suposa un poderós control indirecte sobre la política governamental. En segon lloc existeix la por a que la inversió estatal competeixi amb el sector privat i un rebuig moral i ideològic al subsidi. Finalment assolir el objectiu de la plena ocupació comporta una posició reforçada del treball i de la seva capacitat negociadora.

Sembla evident perquè avui el discurs hegemònic prescindeix del debat de la plena ocupació per a centrar-se en la solvència, l’ajust i la competitivitat. La doctrina del ‘finançament sa’ que avui impera tot i el rebuig de la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes, no persegueix altre cosa que assegurar que el nivell d’ocupació depengui de ‘l’estat de confiança’ dels empresaris. El subterfugi sembla evident. La involució que defineix aquesta crisi, es la del capital que intenta no ja subjugar, sinó eliminar el valor del treball com a element de vertebració social. Una temeritat, grollera i atzarosa. Quina altra obligació mútua pot cohesionar la societat. Quina altra dimensió col·lectiva pot estimular i reconèixer el valor de la dedicació, del talent, de la honestedat, de la solidaritat, de la creativitat. Tot i que no li agradi als amics del alpinisme econòmic de ‘Davos’, el treball o serà el fonament del progrés o no hi haurà progrés, ni econòmic ni social. Michal Kalecki ho diu amb força claredat: “Si el capitalisme pot ajustar-se a la plena ocupació haurà incorporat una reforma fonamental. Del contrari demostrarà que és un sistema obsolet que ha de ser abandonat”. Per posar-se a pensar.