Infiltrats

Al 1986 Ulrich Beck publicà la seva obra emblemàtica: ‘La societat del risc’. El sociòleg alemany h plantejava un profund canvi de paradigma en la modernitat. Si en la societat industrial la producció de riquesa havia comportat la producció creixent de riscos, en las societat del risc, son aquests els que determinen la producció de riquesa. Aquesta nova visió emergia del fi d’una època, la guerra freda, en la que la noció de risc, imperceptible i global, es corresponia tant amb el potencial d’autodestrucció nuclear, com amb l’agressió al model de creixement en un entorn de recursos limitats. 25 anys després l’obra de Beck segueix essent actual, i el ‘risc’ es confirma com a element central d’un model econòmic i social, que ara s’ha estès a altres àmbits. Ja sigui en el mon de les finances, on el risc suposa el principal valor per a generar grans plusvàlues, o al domini públic, on ja sigui demogràfic o comptable, és l’argument últim que s’utilitza per a justificar polítiques restrictives, el risc sembla ser el nucli entorn al qual gravita una nova hegemonia.

El risc és un concepte de naturalesa ambigua. En el cas de les hipoteques subprime el risc inherent a la concessió de crèdits a clients poc solvents, la seva titularització, transferència a fons d’inversió, etc. comportà grans beneficis. Tanmateix la enginyeria financera no eliminà el risc. Quan la bombolla va rebentar, aquest es traslladà a l’erari públic mitjançant el rescat de bancs i asseguradores. També el risc que comportà la cadena de crèdits, des de bancs europeus a bancs espanyols, i d’aquests a promotores i particulars suposà bons rèdits. Tot i així no es va traduir, quan es va fer efectiu, en una pèrdua real per a aquests bancs, sinó per al conjunt de la ciutadania. Així, el risc, com argument per a maximitzar el benefici és, sembla ser, un risc fictici, o, millor dit, un risc instrumental. Serveix per a generar negoci, però quan s’ha d’actualitzar, es transfereix a la societat, s’externalitza, es fa públic. Si un ciutadà deixa de pagar perd la seva casa i assumeix per tant el risc. Però si el banc amenaça amb no pagar al seu creditor (habitualment un altre banc) el deute es nacionalitza amb l’argument que això és preferible al ‘risc’ que suposa la davallada del banc i la subsegüent desaparició dels dipòsits de clients i estalviador.

El risc s’ha convertit així en un element que compleix una funció especial en aquest trànsit d’allò públic a allò privat, que lamentablement caracteritza aquest temps. Si li seguim el fil al paràgraf anterior, veiem que al ser assumit el risc i haver-se de rescatar els bancs per part de l’estat, augmenta el deute públic. El suposat risc d’impagament que comporta aquest deute augmentat, especialment si no existeix sobirania monetària, comporta un dur ajust fiscal. Les retallades que s’imposen a la despesa fan que es contregui la demanda, i determinen per tant una major atonia fiscal que porta a una espiral deflacionària en la que la retallada de la despesa alimenta la retallada del ingrés i així es fa créixer encara més el deute. Aquesta dinàmica s’utilitza per a devaluar el valor del treball i també el patrimoni públic, privatitzant-se empreses i serveis. El suposat risc d’impagament justifica la transferència de la riquesa pública a la privada. L’ambient en el que es realitza tot això és el característic de la ‘Societat del risc’, que, en paraules de Beck es ‘una societat catastròfica’, en la que l’estat d’excepció es converteix en l’estat ‘normal’.

Passa el mateix a nivell demogràfic. L’envelliment de la població com a ‘risc’ per a la sostenibilitat del sistema públic de pensions comporta la seva privatització. A nivell cultural, el risc, ja sigui visualitzat per pandèmies, catàstrofes naturals, la violència domèstica, guerres i atemptats escampa la nova hegemonia. Per a alimentar-la és necessari controlar les posicions clau del poder polític i mediàtic. Però ni tan sols calen grans estrategs, ni talent o capacitat. Quan més incompetents siguin, més eficients seran a l’hora de desprestigiar allò públic. Quan més corruptes siguin, amb més força deslegitimaran el model de benestar o el propi marc democràtic convertint aquesta, la democràcia, en un ‘risc’ inassumible. Ho veiem amb claredat a l’estat espanyol. Aquests infiltrats, sempre impunes, als que mai ningú els hi demani responsabilitats, eminències grises, personalitats mediocres, impúdiques i mesquines, s’omplen les butxaques a cabassos mentre la ciutadania es debat entre la precarietat i la incertesa. Aquesta roïnesa genera un malestar generalitzat. Això és exactament el que es pretén.  Quans s’escenifiqui la fallida d’allò públic i el naufragi moral del nostre model de convivència, saludarem amb ovacions al tecnòcrata o a la junta de govern que es faci càrrec de les ruïnes. Tot i que sigui per a vendre-les a preu de saldo.