Báñez & Cia.

Després de conèixer les xifres de l’atur enregistrat al desembre i els més de 2.000 llocs de treballs que es van destruir cada dia al llarg del 2012, hem de constatar que la nostra ministra d’ocupació (en minúscules), te molt poca traça i mostra una lentitud notable a l’hora d’entendre les coses. Amb 426.324 aturats més i 787.240 cotitzants menys, les seves declaracions recents resulten colpidores. Tot i estar acostumats al seu inveterat optimisme, que, ja a l’octubre, li permetia entreveure la sortida de la crisi, el que ara vulgui agafar l’empitjorament de la taxa d’atur com a demostració palpable de les virtuts de la seva política laboral resulta estrafolari. El fet que com a responsable del servei públic d’ocupació concentri les seves esperances en superar la crisi en l’autoocupació frega el surrealisme. Això sí, ajuda a entendre millor el retall pressupostari del 21% en les polítiques actives d’ocupació i l’acomiadament de 1.500 orientadors laborals. Bàñez & Cia pensaran que en un país amb un 25% d’atur i en el que més de la meitat dels desocupats ho son de llarga durada, no val la pena perdre el temps en formar, orientar o intermediar.

El que toca es alliberar les energies atàviques del individu en la seva lluita amb l’entorn, i alliberar-ho de tot lligam administratiu. A la iniciativa pública li correspon, sembla ser, donar pas i intervenir tan sols si es tracta d’alleugerir l’esperit emprenedor del ‘insuportable’ llastra administratiu flexibilitzant lleis i normes. Així es genera confiança en l’empresariat per a que pugui crear llocs de treball. Perquè això és el que, en paraules de l’imponderable Díaz Ferran “els empresaris sabem fer quan tenim el marc adequat i les regles clares i previsibles”. Llàstima que la veracitat d’aquest conte estigui a l’alçada de l’excel·lència moral de l’antic cap de la patronal. La reforma laboral ha demostrar ser una arma de destrucció massiva de ocupació que tenalla el futur del país. La precarietat que comporta per a una de cada quatre persones, denigra i amenaça en la seva subsistència i seguretat a les altres tres i afecta per tant al conjunt de la societat. Però en comptes de proclamar un estat d’emergència col·lectiva, es nega la realitat, ja sigui per incompetència, interès o desídia, i es posposa sempre de nou qualsevol tipus d’actuació efectiva.

L’argúcia o, millor dit, el falsejament que s’utilitza és el de posar per davant el sanejament dels comptes públics amb tal de recuperar, es diu, el creixement econòmic i generar ocupació. S’anteposa així el hipotètic benefici d’un ajust fiscal, irrealitzable per una altra part, quan el PIB cau en picat i la demanda ha entrat en barrena, a allò que és el perjudici real i tremend que pateix la ciutadania: l’atur. No es fa per convicció ni tampoc per necessitat, que és el que es posa com a excusa. Senzillament es deu a la manca d’instint i d’autèntica vocació política, això és satisfer les necessitats del poble. Així estem. Instal·lats en l’engany a l’electorat, o, el que encara resulta més lamentable, en l’autoengany. Així des de la incompetència, la deslleialtat o la desídia es serveixen els interessos d’una élite que pensa que pot refermar el seu poder en la desigualtat, la precarietat i la incertesa del conjunt de la ciutadania. S’ha de dir ben alt: Sense ocupació no hi haurà creixement, i sense creixement no es podran sanejar els comptes públics. No hi ha una altra clau per a canviar la tendència i trencar d’una vegada aquest cercle viciós i viciat que creant ocupació.

I tot i que li sàpiga greu a la Sra. Báñez, el treball no el crearà la confiança dels empresaris. No mentre pensin que la seva desconfiança els hi pot guanyar alguna altra concessió o prebenda. Per això és l’estat qui ha de posar el fil a l’agulla. Garantir que els diners deixin de fluir de l’economia als bancs (on s’ha vist una cosa semblant!) i tornar a irrigar els sectors de futur i els projectes de progrés que tinguin un compromís clar amb la creació d’ocupació. Pel costat del ingrés queda prou recorregut per recuperar i refermar la contractació si es lluita contra el frau i es deixa d’afavorir fiscalment el capital per davant del treball. Més enllà cal un pacte de país i un acord entre patronal i sindicats: per a impulsar la competitivitat controlant preus i salaris. Per a reinvertir els excedents empresarials en formació, investigació i innovació amb tal de millorar la competitivitat del teixit productiu. Per a desenvolupar la flexibilitat interna com a alternativa als acomiadaments. Això és precisament ‘L’Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva’ que van signar sindicats i patronal i que es publicà al BOE el 6 de febrer de 2012. Aquesta va ser la herència que es va trobar el Partit Popular. Va passar de llarg i va preferir introduir la reforma laboral. Des de llavors hem perdut un any, i gairebé mig milió més de llocs de treball. La flexibilitat com la coherència és un atribut. No per crear ocupació sinó per a entendre la realitat.