El cilici públic

En el molt recomanable llibre ‘El gir’, Stephen Greenblatt narra el periple d’un text clàssic, des del mon clàssic fins a la modernitat, el ‘De rerum natura’, de Lucreci. La recuperació d’un llarg poema per part d’un humanista italià a principis del segle XV, acompanyà l’emergència del pensament científic mitjançant l’atomisme i la negació de la providència divina, però també la reivindicació del paler i de la felicitat com a objectius últims de l’existència humana. Davant les tenebres de l’edat mitjana, front la idealització del dolor com a únic vehicle per a salvar l’esperit de les temptacions físiques, Lucreci denunciava la crueltat de les religions i la instrumentalització de la por i la superstició com a mitjà per a sotmetre, no ja tan sols el cos, sinó el conjunt de al societat. Així el ‘De rerum natura’, hereu i transmissor de l’epicureisme, traslladà al renaixement la saviesa d’un mon clàssic que entenia el coneixement i el plaer com a via per accedir a la llibertat, la superació del dolor i la felicitat. Uns objectius que es van donar de front amb els preceptes d’una església obsessionada per la culpa, el dolor i la redempció.

Si avui llegim el glossari de tècniques utilitzades en monestirs i convents per a salvar l’ànima mitjançant el càstig corporal, el catolicisme medieval se’ns apareix com una institució profundament malalta. Els Virgarum verbera (cops amb vares), corporale supplicium (càstig corporal), vapulatio (cop de porra), disciplina (flagells) y flagellatio (flagel·lació), ens traslladen a un mon en el que la humiliació i la denigració física s’excusaven en la cerca suposada de la puresa espiritual. Que encara avui Benedicte XVI exclami que ‘qui nega a Deu, nega la dignitat humana’ ens remet amb fidelitat a l’esperit autoritari d’una època en la que la naturalesa humana, no era digna per sí mateixa, sinó que havia de redimir la seva culpa original mitjançant la fe, això és, de l’obediència a allò establert per la jerarquia eclesiàstica. Bufen aires rancis i pesats a Roma, i no ens hauria de preocupar si no fos perquè aquestes brises s’escampen sembla ser amb molta facilitat i arriben a enrarir també l’aire que respirem als nostres propis carrers i llars.

Les recents declaracions del ministre de justícia (en minúscules) Alberto Ruiz-Gallardón a la cadena Cope en les que deia que governar ‘de vegades es repartir dolor’, recullen de manera fefaent aquest esquema. De la mateixa manera hagués pogut dir que governar de vegades és redistribuir la riquesa o sancionar la manca de responsabilitat, però la referència al dolor és, sembla ser, inevitable i molt més adient en relació al imaginari públic que s’intenta imprimir a aquesta època d’austeritat. Davant la culpa que sembla ser comporta el deute, el que convé és el cilici públic, estrènyer-se col·lectivament el cinturó fins que es redimeixi el pecat del crèdit. Que el deute públic, i per tant la culpa col·lectiva fos al nostre estat molt inferior a la d’altres països i que no comencés a créixer desproporcionadament fins que no se li va traslladar la càrrega del deute privat, no val la pena de ser considerat. Com sentenciava el president Rajoy al seu balanç del primer any de gestió (¡és un dir!), el que toca és fer allò que és necessari e inevitable. Complir per tant amb els preceptes que imposa una autoritat que escapa a qualsevol qüestionament per tenir un caràcter ‘superior’ e ‘inescrutable’.

La dreta dura espanyola està completant la seva estratègia per a tornar a instaurar la confessionalitat, l’oligarquia econòmica i el nacionalisme carpetovetònic: culpar a l’esfera pública i a l’estat del benestar de la misèria que ha generat la consagració nacional de l’economia del ‘pelotazo’ que li devem a José María Aznar. Ja s’anunciava en una ponència defensar pel ínclit José Ignacio Wert, a Navacerrada, l’11 de juliol de 2010. Sota el títol suggerent: “La societat espanyola davant l’agenda de reformes’, el ministre de cultura (en minúscules) ja anunciava l’austeritat exemplaritzant i denunciava que la cultura econòmica dels espanyols ‘registra un acusat pes del que hem anomenat desviació ‘estatal-assistencialista’. Aquí està la clau de volta de l’argumentari popular. L’estat no te potestat per redimir el dolor ni la injustícia social (això seria desviació). En un país sense Deu no hi ha dignitat que s’hagi de preservar. Qualsevol plantejament solidari o públic es mostra de feblesa. Poc falta perquè la pobresa, la misèria i la precarietat siguin presentades com un estímul per la redempció de les nostres ànimes i es rebaixi el IVA a fustes, fuetades i flagells. Enyorat Lucreci!