Merkel locuta, causa finita

A l’edat mitjana per posar punt i final al debat es recorria a allò que coneixem com argument d’autoritat. Roma locuta, causa finita (Roma ha parlat, la qüestió ha terminat) es deia llavors i es donava per finalitzada la polèmica. La veritat escrita, encarnació del dogma i exclusiva a perpetuïtat d’una església amb patent de cors en allò relatiu a la inspiració divina, segellava així qualsevol qüestionament. Al recalcitrant si no callava, se’l titllava d’heretge i si insistia, doncs poltre o aixafacaps fins que entrés en raó. Els temps han canviat. El neoliberalisme com a dogma hegemònic, te també els seus heretges, però no li calen inquisició ni autos de fe. En te prou amb condemnar al que dissenteix a l’apagada informativa, relegar-ho a l’ostracisme, o, en cas de persistència obsessiva, donar-li xarop de pal fins que es recuperi l’aparença de normalitat. La teologia de l’austeritat no necessita tampoc de doctors ni de pares en la seva església. Es perpetua a diari en estudis, anàlisi, columnes i editorials. S’acompanya d’un exèrcit de portaveus i tertulians que no en necessiten de càtedra, sinó que en tenen prou amb un plató de ràdio o televisió.

De l’aparell ideològic de l’església hem passat a un conglomerat de mitjans i actors financers que propugnen la veritat absoluta d’un deu, el mercat, l’existència real del qual és de naturalesa especulativa, i que presenta unes virtuts que son il·lusòries. Allà on s’apliquen amb ortodòxia els seus preceptes es crea més desigualtat i injustícia. Però és exactament això el que es persegueix. Com en el cas de l’església l’objectiu no és un altre que defensar les prebendes i poders d’una élite, abans l’aristocràcia, avui l’oligarquia financera, que per a poder se perpetuar necessita de la pobresa, de la por i de la desorganització del comú dels mortals. L’acumulació de riquesa ha assolit avui un nivell tal, que hauria de donar per a poder comprar quatre o cinc planetes com aquest. Per això té poc sentit engruixir encara més els comptes en els paradisos fiscals. El que resulta prioritari és aprofitar la situació per desarmar las societat civil, eliminar les seves xarxes de suport, la qualitat de l’ocupació o l’estat de dret, i de pas, fer-li un exorcisme global a la mateixa encarnació del maligne: la democràcia.

D’aquesta manera s’assegura la posició hegemònica d’una minoria a la que ha encastellat la cobdícia i la manca d’escrúpols. A la gran majoria se la condemna a la precarietat, a la pèrdua de l’autonomia i de la certesa personal. Se li concedeix, això sí, el usdefruit d’un succedani democràtic, articulat al voltant de grans partits estretament lligats als interessos del capital i del tot impotent quan del que es tracta és d’alterar un equilibri de forces que perpetua la injustícia social. La mentalitat dogmàtica i la pobresa d’arguments que caracteritzen el neoliberalisme converteixen el debat públic en una fal·làcia. Encara es fa més evident quan el discurs hegemònic de l’austeritat s’articula a nivell internacional i reparteix les culpes entre els uns i els altres. La responsabilitat de les pràctiques fraudulentes dels actors financers es trasllada al conjunt de la població en allò que Ballbé i Calbedo fa poc anomenaven amb molt d’encert de ‘truculenta estratègia’. En aquesta estratègia hi participen governs i mitjans que s’omplen la boca de patriotisme mentre espleten i espolien l’estat.

Avui la iniciativa ve en primer lloc del govern i de l’entramat financer alemany. El liderat de l’ortodòxia l’ostenta la canceller Merkel, però compta amb l’aquiescència dels seus acòlits; ja siguin espanyols, portuguesos o italians. El imperi compta així amb virreis i prelats disposats a portar el dogma fins el últim racó d’Europa. No els importa que el desprestigi de la política, l’extensió del racisme i la xenofòbia, la pèrdua accelerada de valor social i econòmic demostrin que ja s’han creuat masses línies vermelles. La corrupció i la irresponsabilitat tenallen el sistema i no el permeten interpretar la realitat. La dignitat de la ciutadania passa avui per retornar les persones al centre de les polítiques, convertir l’ésser humà en la mesura i l'objectiu últim de totes les polítiques. Per això ens cal continuar organitzant-nos als carrers, als municipis, a les empreses i forçar el canvi. De nosaltres depèn que d’aquestes tenebres en les que s’enfonsa la modernitat hi sorgeixi un nou renaixement.