La bandera màgica

De Salomó es diu que era un mag prodigiós al que obeïa el vent i que sabia parlar amb els ocells. La reina de Saba li regalà una immensa catifa de fina seda verda sobre la que el savi volava acompanyat de tot el seu seguici. Així en un sol dia podia esmorzar a Damasc i dinar a Medina. Però de totes les seves virtuts, exaltades per l’Alcorà i pel Talmud, les que ens han arribat amb més força son la seva saviesa i el seu proverbial sentit de la justícia. Del honorable Artur Mas es desconeix si li obeeixen els vent, però hi ha qui diu que sap parlar amb els ocells i especialment si es tracta de gavines. També ell s’ha pujat des de fa uns mesos a una bandera màgica que li permet volar rabent, per sobre de la indignació, l’angoixa i la precarietat de la ciutadania catalana. Però tot i els seus sorprenents poders, el nostre president per desgràcia te ben poc a veure amb un Salomó. Encara que digui que ha encapçalat el govern dels millors, no ha demostrat gaire saviesa i, pel que fa la justícia, li ha faltat per totes bandes.

La societat catalana avui és més pobre i desigual que abans del 28 de novembre de 2010. Des de llavors el govern de la Generalitat ha fet palesa una gran manca de sensibilitat social i que els interessos que defensa no són els de la majoria nacional, sinó els d’una élite econòmica. L’equip d’Artur Mas no ha volgut desenvolupar plenament l’Estatut d’Autonomia català i ha desmantellat àmbits clau de concertació social com els assolits a la Llei d’Indústria o l’Acord Estratègic. Tampoc ha mostrat cap objecció a l’hora de desvirtuar elements de cohesió tan fonamentals com la Renda Mínima d’Inserció. I és que els seus receptes econòmics tenen ben poc a veure amb la gastronomia catalana, i repliquen esquemes calcats de la cuina neoliberal. Entre els fogons dels que surten les potingues indigestes que intoxiquen avui a mitja Europa, Mas ha destacat com un punxi especialment aplicat. Ha renunciat als ingredients de qualitat, a la innovació i a la bona sintonia entre els professionals per dedicar-se en cos i ànima al ‘fast food’ polític.

El model de competitivitat que ens ha imposat el govern català no és el de l’economia del coneixement que permet competir en eficiència i capacitat. La seva obsessió per la reducció dels costos laborals, per l’afebliment de la interlocució social, o per la tisorada en els serveis públics han condemnat Catalunya a un descens de divisió econòmica. El resultat és l’empobriment d’amplis sectors de la població, unes prestacions pitjors en educació, sanitat o atenció social i un conflicte continu que ha llastrat la tan necessària cohesió. L’argument repetit fins l’esgotament que son la crisi i l’herència rebuda les responsables, no poden amagar l’evidència que en aquest país ha mandat al llarg de dos anys qui confon govern i gestió. Artur Mas no ha sabut sumar a la societat catalana, perquè no ha volgut repartir amb justícia la càrrega de la crisi. Les seves complicitats de classe l’han impedit organitzar els recursos disponibles i ser fidel a les senyes d’identitat del teixit econòmic i social català per a potenciar la iniciativa i la concertació.

És absurd que qui ha desmantellat allò públic, privatitzat el patrimoni i flexibilitzat els drets dels catalans, defensi ara les virtuts d’un estat propi. Sembla un gran cinisme que qui ha esmentat i empitjorat la reforma laboral de la dreta espanyola, qui ha votat amb el PP català per a eliminar el impost de successions, o ha comptat amb el seu suport per a aprovar els pressupostos, ara s’esgarri les vestidures per a proclamar l’abús i el xantatge que es realitza a la nació. Sembla ser que el nostre president te més de prestidigitador que de mag. Que allò seu s’esgota en el truc i la il·lusió. Per això el preu que posa a la consulta pública és el d’una majoria contundent. Així condiciona el plebiscit a un vot de confiança previ. Amb una mica de sort tindrà una majoria per a seguir gestionant, però que segons el seu criteri serà insuficient per a convocar un referèndum. Així, quan d’aquí a un temps ens preguntem què va ser allò que va creuar el nostre horitzó, se’ns dirà que com si es tractés d’un encanteri,la bandera voladora es convertí en estel fugaç.