El laberint de Wert

Gerald Brenan descrigué al 1943 els antecedents socials, polítics i econòmics de la guerra civil espanyola. En ‘El laberint espanyol’ desentranyà els elements que van fer de la república un projecte tenallat per forts interessos, ja fos en l’àmbit religiós, territorial o econòmic. Fent referència a l’educació, un dels espais de conflicte entre dos models confrontats de país, recordava la pugna entre autoritats civils i eclesiàstics pel monopoli de l’educació, remetent-se a finals del segle XIX. “La tàctica de l’església consistia en obligar a les escoles de l’Estat a tancar per manca de fons. Com el sosteniment d’aquestes escoles corria a càrrec dels municipis, amb la seva influència sobre els cacics i l’administració local, el clergat aconseguia evitar la inclusió de l’escola en el pressupost. De llavors ve la dita tenir més gana que un mestre d’escola”. Si pensem que en el que portem de crisi el pressupost públic en educació s’ha reduït en 7.500 milions d’Euros, sense voler exagerar el paper de l’església, els paral·lelismes semblen evident.

Avui amb el govern del PP l’estat espanyol te tota la traça de tornar a convertir-se en un laberint per a la seva ciutadania. Les declaracions recents del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, identificant-se amb un brau que es creix amb el càstig, incorporen a la metàfora del laberint de Brenan, la figura d’un Minotaure hispànic. Ningú diria que aquest home de caràcter histriònic i jactanciós el cos li demani cruspir-se anualment 7 donzelles i 7 joves, però sí és cert que amb la reforma que anuncia el projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) el jovent en surt perdent. La llei, preparada en estreta consulta amb l’església Catòlica, recull algunes de les seves reivindicacions històriques. La supressió de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, la programació de l’assignatura de religió com a alternativa a la de valors socials, cívics i ètics, i la garantia de finançament públic per a les escoles que separin per sexe, mostren fins a quin punt aquest brau es converteix en un mans cabestre quan la muleta que enfronta no és roja, sinó púrpura.

La LOMCE recupera espais per a la confessionalitat, però també avança en altres àmbits, com la privatització i el centralisme, que trenquen qualsevol consens anterior. Els agents privats s’incorporen a les funcions reguladores del sistema i es reforça el poder de l’administració central de l’Estat per a definir els currículums i criteris pedagògics, podent intervenir així en temes tan sensibles com el de la llengua vehicular. La proposta, en definitiva, canvia el estatus de ‘dret’ que li correspon a l’educació, per el de ‘servei’ i desvirtua l’objectiu que li és consubstancial, això és, el desenvolupament individual i social, per recuperar el més decimonònic de l’adoctrinament. Que en un moment com aquest de pèrdua de cohesió econòmica i social se li adjudiqui la definició del model educatiu a un home que ha convertit la provocació i la bravata en els seus principals trets d’identitat, suposa una lamentable barrabassada. La importància estratègica que te l’educació pel canvi del model productiu i per la construcció del consens en un país en crisi, converteixen la proposta que encarna Wert en un disbarat al que li manca criteri i responsabilitat.

Sembla evident que Wert, que aporta com a principal valor al Ministeri d’Educació la seva experiència en la investigació d’audiències i en l’estudi d’opinions, ha concebut la seva posada de llarg com a brau, com una pallassada premeditada. No persegueix cap altre objectiu que no sigui el d’aixecar una cortina de fum al voltant d’una qüestió que, se sap, suscita amb força la mobilització ciutadana. Que hagi fet coincidir en la proposta la confessionalitat, la privatització i el centralisme es correspon amb un plantejament ideològic però pretén obrir simultàniament tres fronts amb tal de diversificar els debats. Per això davant el Minotaure i la creixent profunditat del laberint s’imposa tirar del fil d’Ariadna, això és, del sentit comú, per a fer front sense divisions al conjunt de la proposta. Per qui en aquests moments tan laberíntics  vulgui trobar inspiració addicional convé recordar l’actualitat d’allò que es proposava en la constitució de la República i que establia al seu article 49: ‘L’ensenyança serà laica, farà del treball el eix de la seva activitat metodològica i s’inspirarà en ideals de solidaritat humana’.