El salt de la granota

Un company m’explica la situació actual d’una manera molt gràfica. Si vols coure una granota, no la pots llençar a l’aigua bullint, perquè saltarà. És precís posar-la en una cassola amb aigua freda i encendre el fogó. L’augment de la temperatura, lent, inapreciable, farà que s’intenti adaptar a la situació fins que sigui massa tard i li manquin les forces. Si ara fa quatre anys ens haguessin confrontat amb la situació actual, no hi ha dubte que la reacció hagués estat espontània, immediata. Però el canvi que s’ha anat operant, mitjançant les reformes laborals, els programes d’ajust, els retalls pressupostaris, el rescat bancari, ha sigut prou lent i progressiu com perquè ho n’hi hagi hagut una resposta contundent. S’han mesurat els temps. S’ha anat cercenant els drets socials i laborals, pas a pas, condemnant mitjançant un degoteig imparable a un nombre creixent de persones a l’atur i la marginació. Però s’ha posat una cura exquisida en no precipitar la seqüència i evitar que la granota donés el salt.

Sembla evident que la classe treballadora, la ciutadania en general, no és una granota qualsevol. Però entre els nostres atributs i qualitats per desgràcia no figura el tenir certesa en quant al grau de cocció. Estem d’acord en que la temperatura ja és insuportable. L’assetjament a l’educació i a la sanitat, les retallades en les polítiques d’ocupació traslladen als més vulnerables la càrrega de l’austeritat. La injustícia que se salvi abans als bancs i autopistes que a les famílies i a les persones, que s’amnistiï el frau i la corrupció, son del tot insofribles. Però tot i així sembla que hi ha quelcom que ens diu que es pot aguantar una mica més. Que és qüestió de paciència. Que és una injustícia tan gran que s’escaldi una granota tan bonica com aquesta, que tard o d’hora algú apagarà el foc. I així ens va. Sabem que hi ha d’altres olles al costat de la nostra. Algunes com la grega o la portuguesa porten més temps al foc. Per la recepta que s’ha aplicat podem anticipar el que ens espera a nosaltres. En breu es tocaran les pensions, es  privatitzaran encara més serveis i empreses públiques, s’acotaran les llibertats civils. Per això no hi caben més demores. És hora d’estirar les anques i de prendre impuls.

El proper 14 de novembre ofereix una gran oportunitat. El moment per a donar el salt i posar un punt d’inflexió en aquesta abús descomunal. Un dia de resposta col·lectiva i solidària en el que es manifesti la voluntat de la ciutadania de posar fi a la major operació d’espoli públic i social al que ens hem confrontat al llarg de la nostra història. Un dia extraordinari perquè per primera vegada la resposta serà a nivell europeu. Al nostre costat estaran els treballadors i treballadores de bona part d’Europa que confluiran en una jornada de protest unitària. Contra el desmantellament d’un model social que és la nostra principal senya d’identitat. En defensa d’uns valors compartits que ens han fet progressar com a societat. A favor de la responsabilitat, de la justícia i de la cohesió com factors de creixement econòmic i social. Un dia per a defensar, recuperar i refermar les conquestes d’un estat del benestar segrestat per la incompetència, la cobdícia i el despropòsit d’una élite que no busca altra cosa que el lucre personal.

La vaga del 14 de novembre ha de ser general i col·lectiva. S’`han d’aturar els treballadors assalariats, però també el comerç i les petites i mitjanes empreses. Les mesures d’austeritat que se’ns imposen i que enfonsen el nostre model social afecten al 99% de la ciutadania. Trastoquen totes les nostres regles de joc. Amenacen la innovació, el valor de la dedicació, de la iniciativa, del mèrit, del treball. Afavoreixen a les grans multinacionals i als actors d’un model d’economia financera que margina a la immensa majoria de la societat. Perquè la precarietat del desocupat es trasllada tard o d’hora al que treballa. I la precarietat d’aquest acaba deprimint els comptes del comerç i del petit i mitjà empresari. No hi ha dubte que en més d’una granota hi ha amagat un príncep encantat. Més d’un mentre neda congestionat, continua esperant ansiós que algú desfaci el malefici. Però no ens hem d’enganyar. Tot i que aquest fos el país de les meravelles, per una granota recuita no hi ha petó que valgui.