
El passat 25 de setembre, quan la policia va irrompre
a l’estació d’Atocha i va agredir de manera
indiscriminada a viatgers i periodistes, en una de les andanes es va produir
una escena difícil d’oblidar. Un home gran, assegut en un banc, protegí amb els
seus braços de la imminent agressió a un jove mentre cridava de manera
exasperada, ininterrompuda, escruixidora, una sola paraula: ‘Vergonya’. Aquest
crit sorgit de la impotència, de la sensació denigrant d’haver d’assistir a la
brutalitat i el despropòsit, resumeix millor que qualsevol altre la dimensió
moral del conflicte que estem vivint. Perquè la vergonya és una torbació de l’ànim
que ens envaeix (o ens hauria d’envair) quan realitzem una acció deshonrosa o
humiliant. Però també és vergonya el que sentim quan l’acció a la que hem d’assistir
és aliena. Quan la ciutadania rebel, solidària, intenta aturar un desnonament i
crida ‘vergonya’, ho fa per a avergonyir als antiavalots i agents judicials,
però també és l’expressió de la humiliació que sentim front a l’espectacle
lacerant de la injustícia que inunda avui tots els plànols de la vida pública.
Les dades del INE publicades aquesta setmana son, mal que ens pesi, un
escarni per a tots nosaltres. Els 5,77 milions de persones desocupades, les
1.737.900 famílies amb tots els seus membres a l’atur, o el 50% de joves que no
troben feina haurien d’avergonyir, en primer lloc, als responsables polítics.
Per continuar defensant la flexibilització del mercat de treball com a mesura
generadora d’ocupació, quan, com podem veure, la reforma laboral no és més que
un arma de destrucció massiva de llocs de treball. Per precaritzar les
condicions salarials i laborals fins a l’extrem de convertir el redactat de l’article
35 de la Constitució que garanteix una ‘remuneració suficient per a satisfer
les necessitats del treballador i de la seva família’ en paper mullat. Per afeblir
i eliminar amortidors i prestacions socials en un país on el risc de pobresa ja
afecta al 21% de la població. Per ser incapaços d’oferir una alternativa al
model nefast de creixement i apostar, els uns, per una més que improbable
recuperació, i els altres, per poder collir, tard o d’hora, el fruït insalubre
de l’alternança bipartidista.
Lamentablement hem de constatar que la vergonya, igual que altres
expressions de la empatia humana, no destaca entre les virtuts dels nostres
governants. Sembla ser que l’exercici de la irresponsabilitat política (sic!)
comporta una mena de paràlisi facial en la que no hi cap ni el rubor ni l’enrogiment.
Els rostres dels nostres ministres i secretaris d’estat semblen tapats per una
màscara impertorbable que, en alguns casos es distorsiona, sí, tot que sigui
per obra del cinisme i del sarcasme. Quan manca la vergonya política ens veiem
condemnats a experimentar-la nosaltres, tot i que sigui vergonya aliena. Perquè
la crisis s’ha convertit en una estratègia impune de redistribució de la
riquesa que fa que mitjançant el rescat al sector financer s’empobreixi a la
immensa majoria de la ciutadania. Perquè l’aplicació d’aquesta estratègia
comporta la perversió dels mecanismes democràtics i l’aparició de l’autoritarisme
i la repressió policial. Perquè l’obsessió en perpetuar les polítiques fallides
s’excusa en l’entrega de la sobirania política a Europa, quan a qui s’entrega
és a la banca i als mercats.
La vergonya forma part de la nostra naturalesa social. És una expressió
que resulta de la interiorització de valors com la honestedat, la
responsabilitat o la coherència. Per desgràcia avui aquests valors que
compartim la immensa majoria, no son vàlids per a tots. Al govern no li afecta
que havent-hi més de 3 milions d’habitatges buits, es desnonin diàriament a més
de 500 famílies. Tampoc el impressiona que tot i omplir-se la boca amb la
defensa de l’emprenedoria, del talent i de la iniciativa, s’ofegui a la petita
i mitjana empresa i se’n vagin els professionals qualificats. Si els importa o
no el nostre futur és una pregunta retòrica. Perquè resulta evident que les polítiques
educatives, universitàries i familiars ens condemnen a retratar-nos, davant els
més joves, com una generació de depredadors que consumí els drets i el benestar
heretats per a llegar-los un desert en termes socials.
Per això és tan important la vergonya. Perquè és un nexe que ens uneix.
Un sentiment que aglutina i cohesiona a la ciutadania davant la injustícia que
se’ns imposa. Un llaç invisible però resistent que ens convida a lluitar junts.
En cadascuna de les trinxeres d’aquesta economia de guerra que se’ns imposa.
Tots a una el pròxim 14 de novembre en el marc d’una gran vaga general, laboral
i social, que permeti canviar una realitat que ens avergonyeix a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada