La mosca de porcellana

Del 1931 al 1936 l’escriptor alemany Albert Vigoleis Thelen emigrà amb la seva dona Beatrice a Mallorca. Allà va escriure ‘L’illa del segon rostre’, una novel·la a mig camí entre la memòria i la picaresca, i que és molt probablement un dels relats antifeixistes més divertits de la història de la literatura. La descripció que fa el buscavides Vigoleis de l’illa ens transporta a una època, la de la IIa República, en la que s’escampa si bé amb certa cautela, un virulent anticlericalisme. Compta l’escriptor la seva sorpresa quan descobreix que, dibuixat al fons dels orinals, s’hi troba en moltes llars l’anagrama del ‘ull de deu’, emmarcat pel immaculat triangle. Si deixem de banda la improbable interpretació que aquest desplegament iconogràfic serveixi com al·legat exemplaritzant per poder guardar la compostura moral fins i tot en allò més íntim, no ens queda una altra explicació que la del sacrilegi escatològic. Que els ciutadans es reservin la íntima satisfacció de tirar llamps i pestes sobre l’església en allò més recòndit de les seves llars, ens diu quelcom d’un odi que es fruït de la repressió i doblement visceral.

Aquesta animositat front allò eclesiàstic es mostra en molts episodis que marquen el naixement esgarrat de la nostra modernitat. En la desamortització de les propietats de l’església, impulsada pels lliberals en la primera meitat del segle XIX. En l’escalament que converteix una revolta social de caràcter antibelicista, en la Barcelona de 1909, en una setmana tràgica en la que es cremen 80 edificis religiosos. També en la II República quan el laïcisme s’inscriu amb rang de llei a l’article 26 de la Constitució, que suprimeix el suport econòmic a l’església catòlica i a les ordres religioses a les que, a més, es prohibeix l’exercici de l’ensenyament. Però el clergat recupera el seu poder poc després amb la creuada nacional. De la desamortització tornem, amb el nacionalcatolicisme, a l’amortització del suport donat per la cúria a un dictador al que es passeja sota pal·li. Amb la llei hipotecària de 1946, ampliada al 1998 per Aznar, se li atorga el registre de bens i se l’eximeix del pagament d’impostos. Amb el concordat de 1953 se li restauren privilegis abolits amb anterioritat.

Avui entre subvencions, donacions econòmiques, cessions de terrenys i exempcions fiscals l’església rep al voltant de 10.000 milions d’Euros, tot i que el nombre de creients practicants és reduït. I és que, entre d’altres actors, les universitats d’afiliació catòlica eduquen a les élites econòmiques i tenen un fort ascendent sobre el govern i la classe política. Aquesta setmana s’ha fet evident amb la proposta del ministre de justícia per a modificar la llei de terminis e introduir una altra en la que els supòsits actuals per a l’avortament son substituïts per un de sol, el risc de danys psicològics. Que la dona hagi de justificar la seva voluntat d’avortar és, sens dubte, una intromissió i un retrocés pel que fa els drets civils. Es correspon amb l’aplicació d’un programa no moral, sinó moralitzant, que recupera els dictats més rancis de la dreta catòlica. No és d’estranyar. Son dos els elements que atreuen amb força l’apetit polític de l’església: la precarietat de la població i l’autoritarisme en les formes de govern.

Avui es donen totes dues condicions. Mentre en altres països els moviments cristians de base fan front al problema de la polarització i de la fragmentació social amb l’exigència de reformes econòmiques que posin fi a la injustícia i a la misèria, aquí la jerarquia catòlica, monolítica i profundament intolerant, aprofita la disbauxa per imposar un salt qualitatiu en la seva ambició de tutela. Saluda l’eliminació de l’autonomia personal mitjançant la negació de la memòria, la rebaixa de les llibertats civils i la degradació dels recursos educatius, socials i sanitaris. La dependència de les persones que resulta de tot plegat és una garantia perquè pugui exercir-se la potestat de la caritat i els socors, i reforça a més l’ascendent sobre la població d’aliats històrics com la banca i les grans fortunes.

En aquesta circumstància més d’u i d’una ja s’han dirigit a les golfes buscant l’orinal de l’avi. Si no l’han trobat poden dirigir-se a alguns urinaris europeus, malauradament tan sols masculins (que se sàpiga). Allà han disposat al fons del receptacle una imatge una mica tosca. Es tracta no d’un ull, sinó d’una mosca de porcellana que invita a concentrar el raig del que s’alleuja. Sembla evident que això no substitueix la dimensió sacrílega a la que feia referència Vigoleis en la seva meravellosa novel·la, ni convida tampoc a l’apostasia, sinó a la pulcritud i al civisme tan pròpis d’allò europeu. Tot i així, si recordem les recents declaracions del President del Banc Central Europeu, Mario Draghi, en les que comparava la nostra moneda comuna amb el vol inexplicable d’un borinot que ha de convertir-se en abella, potser podem sentir, davant les inclements condicions de la nostra economia, un cert alleujament perifèric.