L'eurisme que destrueix Europa

“Pot semblar divertit parlar de nació europea en el moment en que alguns pobles d’Europa afirmen la seva voluntat de créixer a costa dels seus veïns...” Aquest començament tan actual no és el de cap escrit contemporani, sinó l’inici del ‘Discurs a la nació europea...’ que Julien Brenda redactà a finals de 1932, poc abans que Adolf Hitler prengués el poder a Alemanya. Al marge d’algunes posicions que avui poden semblar una mica extravagants, el text del filòsof francès és clarivident en moltes altres. Quan vaticina que “Europa no serà el fruït d’una simple transformació econòmica...”, sinó de l’adopció d’un sistema de valors morals, enuncia un dels conflictes fonamentals als que avui s’enfronta el projecte europeu. De la mateixa manera que Alemanya no es creà per una senzilla unió duanera (Zollverein), recorda Brenda, Europa serà producte de la voluntat i de l’autonomia d’esperit o no serà, doncs no existeix un Ésser europeu.

El que proposa Benda es correspon amb una realitat històrica. Ni l’imperi romà, ni el carolingi, el de Carles V, o el de Napoleó Bonaparte, van aportar una ‘idea’ d’Europa. Van ser projectes exercits des de l’autoritarisme i la tirania que van fracassar tots ells estrepitosament. Com a projecte polític, Europa no pot apel·lar a cap origen ni tampoc a una determinació històrica, sinó que no pot ser fruït d’altre cosa que d’una associació voluntària i lliure, i per ser-ho cal un sistema de valors, un model social compartit. Davant la distinció que fa un altre filòsof francès, Alain Finkielkraut, entre ‘nació-geni’ i ‘nació-contracte’ amb tal de diferenciar el nacionalisme ‘tel·lúric’ germànic, que neix amb Herder i el seu Volksgeist, de la nació de ciutadans, que neix amb la revolució francesa, Europa no te alternativa. Com no existeix cap raó històrica, el projecte europeu ha d’emergir, si vol prosperar, d’un exercici de voluntat col·lectiva, d’un contracte social que li atorgui carta de naturalesa pròpia.

També aquesta línia argumentativa te un fonament històric. El impuls al projecte europeu que avui s’enfronta a una lamentable decadència, neix precisament del contracte social que es firmà després dels horrors de la segona guerra mundial. Comporta un model de convivència, d’organització social, de drets individuals i col·lectius que és el que l’ha permès guanyar-se la complicitat de la ciutadania i anar avançant, pas rera pas, en la construcció europea. És la ruptura d’aquest contracte, amb l’aparició esbiaixada en un principi, brutal i devastadora després, del consens neoliberal, la que ha portat el projecte comú a una ruptura de conseqüències impredictibles. La fal·làcia que suposa rebaixar la vocació de la Unió de la seva dimensió social a una altra purament econòmica, comporta la idea inconsistent i pelegrina de que és possible substituir el potencial d’identificació que conté un model social, per un altre que no ofereix més senyes d’identitat que les d’un mercat comú i una moneda compartida.

Aquesta Europa està condemnada al fracàs. Per tres raons. En primer lloc perquè la idea d’economia que s’amaga rera la lògica del mercat comú, és la de la maximització dels beneficis. Una idea ‘empresarial’ que renuncia als fonaments que te l’economia com a disciplina social i que suposa no detenir-se, exclusivament, en l’optimització de les despeses. En segon lloc, el mercat comú europeu no pot generar una identitat comuna, perquè es dilueix irremissiblement sota les tensions de la globalització. Pretendre que amb la lliure circulació de mercaderies i capitals a nivell mundial, a la que s’abocà Europa als anys vuitanta, el mercat interior europeu pugui suposar un fet diferencial, no és més que una tergiversació basta i malintencionada. Finalment, el mercat no comporta cap contracte ni model social, ni tampoc una associació voluntària i lliure que pugui construir un alternativa pel que fa la identitat, davant les pulsions d’allò que Finkielkraut anomena ‘el cos místic de la nació’.

Tampoc la moneda comuna aporta res. Si de cas reforça el caràcter financer de la unió econòmica i limita i difumina encara més la dimensió social de la Unió Europea. L’eurisme, entès com reducció del projecte comú als avatars i vicissituds als que obliga l’assumpció d’una mateixa política monetària, no fa més que consagrar el despotisme i l’obscurantisme financer. La divisa comuna es converteix, en el marc de la crisi actual, en un element que promou la deflació social, en l’ariet que destrueix el contracte social que precisament podria atorgar-li la tan necessària legitimitat. Amb aquesta dinàmica constant de devaluació de l’estat del benestar, mitjançant les formes autoritàries i antidemocràtiques amb les que es promou un projecte que tan sols actua des d’una lògica financera, Europa recupera la rigidesa i la intolerància d’aquells imperis que van fer fracassar, una i altra vegada, el somni d’un marc comú de convivència que garantís pau, democràcia i igualtat.