Independència dels uns, dependència dels altres

En la seva accepció clàssica la independència és un grau evident de llibertat i autonomia d’un estat, però també d’una institució o organisme. Així la independència dels tres poders (executiu, legislatiu, judicial) és, des de la revolució francesa, un dels requisits del bon govern democràtic. Si pensem en Europa resulta molt difícil no ja establir la independència dels tres poders, sinó ni tan sols identificar-los. La iniciativa legislativa no correspon al Parlament Europeu sinó al poder executiu que en teoria encarnaria la Comissió, però que en realitat ostenta el Consell Europeu. En aquest batibull que finalment anul•la no tan sols el ‘bon govern’ democràtic, sinó qualsevol tipus de govern conegut (per això la utilització del malsonant succedani governança), guanya especial importància la ‘independència’ del Banc Central Europeu. Importància perquè el BCE és el principal responsable de la política monetària, i, per tant, de la gestió de la crisi del deute que amenaça amb posar fi al conjunt d’institucions, això és, la Unió Europea.

Que el guardià de l’estabilitat de la moneda comuna pugui convertir-se finalment en el seu botxí és una de les paradoxes que caracteritzen la crisi sistèmica que pateix Europa. Te quelcom a veure amb l’estatut ‘d’independència’ que li garanteix el Tractat al Banc Central i que, aquí la segona paradoxa, es correspon realment amb una dependència selectiva de certs poders financers. La ‘independència’ del BCE no és qüestionada tan sols per les complicitats biogràfiques del seu president, Mario Draghi, amb Goldman Sachs, ni tampoc per la seva pertinença, investigada actualment pel defensor del poble europeu, Nikiforos Diamandouros, al ‘Group of Thirty’, un lobby financer al que pertanyen figures rellevants de la banca d’inversió internacional, però també de la pública, com és el cas d’Axel Weber, ex president del Banc Central Alemany. La servitud del BCE, per evitar ja l’EUfemisme, es fa palesa mitjançant el seu tarannà i per la indecisió amb la que condemna irrefutablement als inferns a l’economia europea.

En el marc d’una conferència celebrada a finals de juliol a Londres, Mario Draghi va dir amb el laconisme propi del mon de les finances, però què, en el tràgic context actual voldria interpretar-se com una autèntica declaració d’amor: “El BCE farà tot el que sigui necessari per sostenir l’Euro. I creguin-me, n’hi haurà prou”. Així s’obria la possibilitat d’una intervenció del banc central que podés salvar la insuportable pressió sobre el deute espanyol e italià. La reacció no es feia esperar gaire. Per una banda la borsa espanyola tancava aquell dia amb una pujada del 6% i la prima de risc queia 50 punts. Per l’altra, als alts despatxos, s’encenien totes les alarmes. El president del Bundesbank, Jens Weidmann advertia que al BCE no se li pot encomanar la gestió de la crisi, i el secretari general del partit bavarès CSU, Alexander Dobrindt, identificava aquest tipus de mesures amb un finançament dels estats ‘per la porta del darrera’. El ministre de finances Markus Söder posava la guinda amb una declaració digna d’entrar als annals de la història: “Som solidaris, però no som ximples”.

L’argument d’autoritat que alimenta aquests plantejament és el del risc moral. La garantia comuna o el suport explícit al deute perifèric podria temptar als estats ‘malbaratadors’ al dispendi mitjançant el crèdit barat. Però els arguments autoritaris acostumen a ser arguments fal•laços. El crèdit barat el van estar donant precisament alguns bancs del nord europeu als bancs perifèrics generant un risc que ara es vol externalitzar al conjunt de la població. L’elevada prima de risc a l’estat espanyol o a Itàlia és ara la garantia del crèdit barat a Alemanya, que permet sanejar els comptes d’aquesta bancs ‘intoxicats’. Per això ‘donde dije Draghi, digo Diego’ i veient que se li recordava amenaçadorament la seva ‘independència’, Mario va preferir callar. Una setmana després es publicava l’informe mensual del BCE amb un annex dedicat als ajustos en la perifèria europea. En ell s’apel•lava invariablement a la bateria de mesures estructurals que inclouen des de la reducció de salaris a la flexibilització de l’entorn laboral, o la privatització i liberalització dels serveis públics.

Aquest plantejament inútil i reiteratiu ens reafirma en la certesa d’una tercera paradoxa. La independència dels uns, això és, del Banc Central Europeu i dels seus mentors, els grups de poder financer, és la dependència dels altres, això és, la ciutadania que ha de viure del seu treball. La servitud del BCE al que fa poc Vicenç Navarro equiparava amb un lobby de la banca alemanya, condemna als treballadors europeus a la pèrdua dels seus espais d’autonomia individual i col•lectiva. La dependència ideològica del BCE soscava la legitimitat democràtica del projecte comú i alimenta ‘el desordre del fantasmal univers paral•lel del bancs d’inversió i fons de risc’ als que feien referència Habermas, Bofinger i Nida-Rümelin en un magnífic article recentment publicat. Tot això condueix, mitjançant la tergiversació i la inacció premeditada, a la condemna del projecte europeu a un efímer fenomen històric. Un valuós esforç col•lectiu truncat per l’avarícia i la servitud de les altives testes que presidiran des de la seva incompetència l’orgullós panteó d’Europa.