Cambalache

Allà pel 1934, en plena dècada infame, Enrique Santos Discépolo composava el seu inoblidable tango ‘Cambalache’. La lletra començava amb aquell “Que el mundo fue y será una porquería ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil también” i recollia amb clarividència arravalera el sentiment d’una època assolada pel frau i la corrupció. La ‘maldat insolent’ que desplegava el cambalache polític a l’Argentina dels anys trenta, te ben poc a veure amb les formes estilitzades que llueixen els nostres mandataris europeus quan es reuneixen en el marc pulcre d’un Consell Europeu. Però si volguéssim posar-li música al tràfec noctàmbul, enardit i arrabassat que s’escenificà a Brussel·les la matinada del passat dijous, se’ns faria difícil renunciar al sentimental rugit del bandoneó.

La setmana començava ja amb unes declaracions impròpies de la sempre frugal i ponderada Angela Merkel. Quan la canceller digué allò de ‘Europa no tindrà deute compartit mentre jo estigui viva’ a uns se’ls trencaven els esquemes i a d’altres directament el cor. No tan sols per l’amenaça incerta que comportava aquell infaust auguri, sinó pel aspre apassionament que posava la líder alemanya a la seva proverbial temprança. Potser fos contaminació emocional o efecte col·lateral d’una altra contesa, la de l’Eurocopa, que es jugava en aquell moment a Varsòvia. L’onze alemany, després de baixar sense contemplacions a l’equip grec del campionat, es preparava per portar l’esfèric fins a les seves darreres conseqüències geopolítiques: una escabetxada esportiva sense concessions de la que havien de sortir malparats malgastadors i perifèrics com Itàlia, Espanya o Portugal.

No més tard de l’hora dels postres, quan els presidents, cancellers i primers ministres s’endolçaven la gola, el tors lluent, vigorós, inamovible d’en Mario Balotelli, posava punt i final als somnis alemanys. En una mostra d’orgull, reafirmació i poder que faria remoure’s en la seva tomba al mateix Merleau-Ponty, tal era l’estampa de consciència feta corporalitat, el davanter italià trencava les expectatives de la delegació liderada per Angela Merkel. En més d’un pati de veïns europeu, el crit de celebració del gol: profús, inaudit, superant en volum i ràbia el que correspondria al derbi més disputat, demostrava que la Unió es sinó una realitat política, sí una realitat humana, com a mínim si tenim en compte aquest recel sanguini, patrimoni exclusiu d’aquells que pateixen les vel·leïtats pròpies d’un destí comú.

La nit havia de ser llarga. En aquestes alçades l’Eurogrup ja s’havia quedat sol i Mario Monti, veu cantant del que algú després batejaria com a ‘duo infernal’, vetava el pla de creixement europeu sinó s’aprovaven les mesures que li garantissin l’estabilitat. Un pas mestre, de ballarí savi i espavilat. Si la canceller alemanya arribava al dia següent al Bundestag sense Pacte pel Creixement, l’oposició li negaria el suport a l’aprovació del Tractat d’Estabilitat. El ‘cambalache’ estava servit. S’obria en canal una matinada plena de presagis incerts i d’obscures promeses de redempció. Quan el sol de Brussel·les, sempre modest i cautelós treia el cap pel horitzó, el primer ministre italià desgranava satisfet davant la premsa els detalls i conquestes d’una nit de passió política i de fecunda negociació.

A part del Pacte pel Creixement i l’Ocupació, s’havia acordat l’elaboració d’un full de ruta per a la consecució d’una ‘autèntica’ Unió Econòmica i Monetària. Aquesta missió, encarregada al circumspecte quartet format per Van Rompuy, Draghi, Barroso i Juncker, col·locava en el generós llarg termini el complex discerniment del que ve a ser ‘autèntic’ en aquesta Unió. Però més enllà del que sens dubte son reprovables suspicàcies, la nit dels fets llançava un compromís més immediat: la recapitalització de la banca amb recursos europeus sense que es computessin aquests com a deute públic, l’eliminació del caràcter privilegiat de l’ajut europeu sobre el deute sobirà en cas d’impagament, i la utilització de fons europeus de rescat per a la compra de títols sobirans. Tres mesures impactants, arrencades amb nocturnitat, però sense traïdoria a l’obstinada canceller. Tres ariets diposats a trencar les resistències del imperi de l’austeritat i l’obsessiu entestament dels mercats financers.

Llàstima que la vida sigui un ‘cambalache’, també quan ha deixat d’esbufegar el bandoneó. A pocs se’ls escapa que, tot i estar en ple frenesí, la dignatària alemanya va posar molt de compte en ballar i salvar la roba. Mentre a la perifèria alguns volen confondre derrota esportiva i política, d’altres ja han començat  a buscar-li la lletra petita a les condicions que va posar en ple èxtasi de tango la canceller. Hi ha qui sospita de fet que, contra tot pronòstic, fos ella la que li portés el pas al prohom italià, i que la seva suposada entrega no fos més que ardit. Intentant evitar, fos com fos, un avenç en allò més sagrat, en la naturalesa més íntima de la Unió, això és, la mancomunització del deute, hauria acceptat passos importants en altres àmbits, però deixant-se ben guardada la porta del darrera: allò que en paraules contemporànies venen a dir-li ‘condicionalitat’. I és que el món és problemàtic i febril. ‘Siempre habrá chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé’... Tan sols podem esperar que aquesta dècada no ens acabi essent sinó ‘infame’, tampoc una dècada perduda.