El cub de Rodrik

A finals de 1977 les tendes de joguines de Budapest presentaven a les seves prestatgeries un trencaclosques singular. Dissenyat per l’arquitecte hongarès Erno Rubik, aquell cub multicolor proveït d’un mecanisme interior, es convertiria en la joguina més venuda del món. Davant el repte d’anar girant successivament les cares fins aconseguir que cadascuna d’elles mostrés un color uniforme, els seus soferts usuaris es van veure condemnats a atiar l’enginy i a entendre ho difícil que és posar ordre en un desgavell tridimensional. Mentre als vuitanta el cub de Rubik iniciava el seu reeixit periple mundial en un altre àmbit, el de les finances globals, s’imposava també un nou trencaclosques: la hiperglobalització. El salt qualitatiu en l’agenda de la liberalització econòmica, des de l’àmbit del comerç al de les finances, enterrava el fràgil equilibri creat per Bretton Woods i donava sortida a la mobilitat sense límits del capital.

De Llatinoamèrica a Àsia, passant per Europa i per Mèxic, el flux sense restriccions del capital comportà una onada de crisis financeres: 124 crisis bancàries, 208 crisis monetàries i 63 crisis de deute sobirà si fem el recompte (Leavan i Valencia, FMI WP, 2008) des del 1970 fins a l’inici d’aquesta crisi mundial. L’allau de polítiques desreguladores que obria via al lliure moviment del capital, anul·lava la separació entre banca comercial i d’inversions, i suspenia el límit a l’endeutament bancari, havia salvaguardat tan sols a dos països: Xina i Índia, que preferiren seguir jugant amb les regles de Bretton Woods. Com explica l’economista Dani Rodrik, la nova dimensió de la globalització deixava a l’aire el seu taló d’Aquil·les: “El desequilibri entre l’abast nacional dels governs i la naturalesa global dels mercats”. Les seves conseqüències, que avui experimentem amb virulència, ens enfronten al que Rodrik ha batejat com “el trilema polític fonamental de l’economia mundial”

El catedràtic de Harvard hi planteja que no es poden perseguir simultàniament: democràcia, autodeterminació nacional i globalització econòmica. Impulsar la globalització sense renunciar a la democràcia implica la creació d’un més que improbable govern mundial, i per tant la renúncia a la sobirania nacional. Mantenir sobirania nacional i democràcia comporta, com sembla indicar el rerafons de la crisi, posar límit a la globalització. Conservar la sobirania nacional en un marc d’integració econòmica mundial fa inviable la democràcia com a mecanisme des del que definir la nostra organització social. La hiperglobalització es converteix així en un trencaclosques, un cub de Rodrik que sembla no tenir solució. Davant aquest repte els nostres governants han optat per la solució pitjor: renunciar a la democràcia i acceptar que el model social i econòmic vingui imposat per les regles i receptes que dicten, sense masses complexos, les institucions financeres internacionals.

Sembla ser que la necessitat inajornable d’obtenir crèdit per a pagar els terminis del deute sobirà condiciona la brúixola política quan es tracta de trobar el nord en les agitades aigües de la globalització. Tot i així, el govern oblida que un estat sense legitimitat democràtica conjura el conflicte social perquè obvia la seva pròpia raó d’ésser. Fins i tot Rodrik , enfrontat al seu trilema, escull autodeterminació i democràcia davant hiperglobalització. En la deriva a la s’exposa la nostra economia seria d’agrair, que també des dels nostres governs democràtics, es posés més esforç en no fugir d’estudi i fer front amb audàcia al problema que planteja el cub de Rodrik. La perícia passa, en aquest cas, per situar bé les prioritats, i sembla que, en democràcia, no queda altra cosa que fer prevaler la sobirania de la ciutadania a l’hora de decidir el seu model social. Per això és inajornable reforçar l’autonomia financera i trobar una sortida al bucle pel que es realimenten deute bancari i deute sobirà.

La solució per a plantar cara a la globalització passa de manera inevitable per reordenar el flux mundial del capital i en aquest sentit és necessari un pes específic a nivell global que precisa de més i millor Europa. A banda de la dimensió continental, la sortida a la crisi passa per la polític fiscal i per la inversió en un model econòmic que posi la seva efectivitat per davant del veredicte dels mercats. La indecisió i les mostres de feblesa que es succeeixen sense treva des del govern ens exposen al sotsobre davant uns mercats que no deixen de furgar en el casc, mentre busquen la via d’aigua. En l’època daurada de la globalització ni la regla d’or que institucionalitza la rendició de la política davant les pulsions dels mercats, ni tampoc les aurores daurades, que comporten la rendició de la democràcia al populisme xenòfob, anuncien res de bo. Tampoc el finançament a qualsevol preu. Si la pluja és una bona metàfora per uns fluxos financers que venen quan no es necessiten i que manquen quan son necessaris, la pluja que conjura la servitud econòmica no deixa de ser pluja daurada.